Román Fernández. Barcelona
Ja fa setmanes que sabem que el despatx francès Lacaton & Vassal és el guanyador d’enguany del prestigiós Premi Mies Van der Rohe per la seva Transformació de 530 habitatges socials a Bordeaux, un projecte d’alt potencial social i que senyala qüestions fonamentals per al futur de l’arquitectura. No fa gaire, vam tenir l’oportunitat d’escoltar Jean-Philippe Vassal, en una visita a l’Escola Tècnica d’Arquitectura de Barcelona, que comentava el següent: “Afegiu. No demoliu mai. Treballeu amb allò que ja existeix, amb la gent, el clima, els arbres, amb tot el que hi hagi… amb economia, per fer més amb menys.” Vassal es dirigia als estudiants, encoratjant-los, incitant-los a afrontar el futur de forma activa i propositiva, però també a través d’una ètica renovada per la crisi, on la reflexió entorn l’habitatge, el valor de l’existent, la sostenibilitat i l’austeritat de mitjans juguen un paper protagonista.
Precisament aquestes conviccions fonamenten els més de trenta anys de trajectòria de l’estudi parisenc dirigit per Anne Lacaton i Jean-Philippe Vassal, i ressonen amb més força que mai en el si de la professió, després que la Transformació de 530 habitatges socials al Grand Parc de Bordeaux, que van realitzar en col·laboració amb Frédéric Druot i Christophe Hutin, hagi estat guardonada amb el Premi Mies Van der Rohe 2019. Més enllà de l’estètica low tech i la revolucionària redefinició d’una idea de sostenibilitat allunyada de les luxoses inversions en tecnologia (afavorint un ús intel·ligent de l’espai i els filtres en relació al clima), hi ha un seguit de temes que, si bé són identificables en altres propostes finalistes, com el PC Caritas de De Vylder Vinck Taillieu o el Terrassenhaus Berlin de Brandlhuber, o en el guanyador del Young Talent Architecture Award que concedeix la mateixa organització, el menjador escolar projectat a Montbrun-Bocagne per BAST, el projecte de Lacaton & Vassal il·lustra de forma exemplar, i donen pistes per entendre en quines direccions avança l’arquitectura en l’actualitat.
El EUmies Award 2019 torna a premiar un projecte d’habitatge. “El que és més interessant de pensar en l’habitatge no està a les habitacions o als pisos, tota la ciutat és habitatge. (…) L’habitatge està a tots els llocs. És un sistema continu, no hi ha barreres. És una seqüència de situacions, de més privades a més col·lectives. Una delicada, precisa i preciosa seqüència. La ciutat tracta d’habitatge”, comentava Vassal, preguntat per un estudiant sobre el paper de les situacions col·lectives en els seus projectes. L’habitatge és l’element fonamental que conforma la ciutat, i l’eina bàsica amb què l’arquitectura teixeix la realitat on vivim. Situar la reflexió entorn de l’habitatge com a protagonista del debat arquitectònic, i premiar aquells projectes que treballen sobre la millora de les seves condicions, és també dignificar-lo.
El EUMies Award 2019 premia un projecte estratègic per a un problema comú a totes les grans ciutats europees. El polígon d’habitatge social del Grand Parc de Bordeaux, construït durant els anys 60 per donar resposta a la immensa demanada d’habitatge barat de la postguerra, s’assembla als polígons de Paris on Lacaton & Vassal ja ha actuat en el passat. És també similar a polígons d’habitatge a Brussel·les o Berlin, i no s’allunya gaire de la Mina o del Polígon del Sud-oest del Besòs. La mediocritat i els problemes heretats del moviment modern de postguerra són comuns a les grans ciutats europees, i gran part de l’èxit del projecte de Lacaton & Vassal radica en la seva capacitat d’establir una estratègia clara i impersonal, basada en l’addició en lloc de l’enderroc, i utilitzant els mínims mitjans per aconseguir una millora radical de l’espai i la qualitat de vida dels seus ocupants.
La solució es basa en construir una extensió de 3,8 metres de profunditat davant la façana de l’edifici, que queda dividida en un balcó exterior i un jardí d’hivern. Les petites finestres de la façana original se substitueixen per vidrieres i portes corredisses, que donen accés a la nova galeria. Així, amb un respecte màxim per les llars dels ocupants, que no pateixen cap modificació, s’afegeix espai, es milloren les condicions d’il·luminació i vistes a l’exterior i l’eficiència energètica i s’atorga l’usuari la llibertat i flexibilitat inherent als espais intermedis. Lacaton & Vassal posa l’espai i les condicions, però la responsabilitat d’acabar-lo està en mans dels veïns: “La gent és suficientment lliure i adulta per entendre l’espai quan se’ls hi atorga aquesta capacitat; quan les claus respecte a les possibilitats de la ciutat estan clares, la gent la utilitza i inventa el que vol.”
La solució ideada pels Lacaton & Vassal no ens hauria de resultar estranya. Porxos i pèrgoles, jardins d’hivern, balcons i galeries enriqueixen l’habitatge tradicional des de la mediterrània fins Escandinàvia, variant la solució depenent del clima però amb un principi clar: l’espai intermedi, flexible i ambigu, se situa entre l’interior i l’exterior de l’habitatge i regula les relacions entre aquests, multiplicant les possibilitats de tots dos. A tota aquesta riquesa va renunciar el moviment modern amb la seva tabula rasa respecte a la tradició, empobrint el pla de façana fins a límits extrems en les tipologies de polígon i empitjorant, per tant, els espais que separa; i això és el que la proposta de Lacaton & Vassal recupera en una versió sistemàtica pensada per reparar l’habitatge modern a gran escala.
El EUMies Award 2019 premia una actitud emergent dins de la pràctica de l’arquitectura al continent europeu. Qüestionat pels alumnes sobre el rol polític de l’arquitecte, Vassal reflexionava: “Jo crec que ara no som gaire influents, considerant la realitat especulativa de la ciutat. (…) Hi ha un sistema contra el qual cal lluitar. En aquest sentit l’economia és interessant, perquè quan la teva proposta econòmica és més eficient que l’estàndard, el mercat s’interessa. Creiem en l’economia perquè pensem que és l’única forma de canviar coses”. Els blocs d’habitatge del Grand Parc de Bourdeaux no tenien aïllament tèrmic. Després de descartar-se l’enderroc, es va pressupostar una intervenció per aïllar els murs i complir amb la normativa energètica. Però l’equip dels Lacaton & Vassal va proposar una operació més ambiciosa: realitzar les millores i a més envoltar l’edifici amb galeries, i fer-ho amb el mateix pressupost, temps menors i mantenint els usuaris a casa seva durant tot el procés. A canvi, el promotor es comprometia a no augmentar el lloguer als veïns.
Els arquitectes van demostrar una actitud cada cop més comú en la pràctica de l’arquitectura (especialment entre joves que busquen el seu lloc en la professió), on la gestió de la realitat social i l’actitud propositiva i compromesa s’imposen a la passivitat del professional liberal tradicional, entenent que la formació polièdrica d’un arquitecte és capaç d’articular un punt de trobada entre veïns, propietaris i tècnics dins del complex sector de la construcció i gestió de la ciutat: “Estic pensant en això que has dit sobre la bellesa; és el més important. Som arquitectes per això. (…) Crec en un tipus d’estètica que és natural. Quan tu penses el generós que pots ser en certes situacions, amb la gent, per lligar amb l’existent, per mantenir un arbre al seu lloc…, si comences a barrejar aquests elements en la teva feina i comencen a funcionar, quan acabis, tot i que mai està realment acabat fins que vingui la gent i el comenci a usar, vull pensar que el resultat és bell. I amb això en tinc suficient.”
Imatges: Transformació de 530 habitatges socials a Bordeaux / Fotos de Philippe Ruault
