Patricia Tena. Barcelona
El 2013 Elisabet Benavent publicava En los zapatos de Valeria (Suma de Letras), el primer llibre d’una saga de quatre novel·les que es va convertir en un èxit, potser provocat, en part, perquè, després de la publicació un any abans de Cinquanta ombres d’en Grey d’E.L James, hi havia un públic, principalment dones, que agraïa continuar llegint històries on les escenes sexuals no acabessin amb una el·lipsi temporal sinó que detallessin les sensacions de plaer, sobretot des del punt de vista femení. Durant els anys següents l’escriptora valenciana va continuar publicant novel·les i repetint èxits, amb una encertada combinació de literatura chick lit i erotisme. Ara Netflix compta al seu catàleg de produccions pròpies una sèrie de vuit episodis que adapten de forma lliure, però conservant l’essència del material original, el primer llibre. Valeria (Diana Gómez) és la protagonista, una noia de 28 anys que passa una crisi existencial causada principalment per dos motius: el primer és que una editorial està esperant l’esborrany de la seva primera novel·la per publicar-la però la inspiració se li resisteix; l’altra és que porta més de sis anys casada amb l’Adri (Ibrahim Al Shami) i, tot i que creu que l’estima, sent una forta atracció per Victor (Maxi Iglesias), un noi a qui acaba de conèixer en una festa. Per sort, sempre compta amb les seves tres millors amigues: Lola (Silma López), Carmen (Paula Malia) i Nerea (Teresa Riott) per compartir riures i maldecaps mentre passegen per Madrid.
Benavent, que al primer capítol fa un cameo com una escriptora fracassada, ha declarat en diverses ocasions que les sèries Sexo en Nueva York i Girls (ambdues molt recomanables i que trobareu a HBO) van servir-li d’inspiració per crear l’univers de Valeria. És fàcil entendre la comparativa, tot i que els arguments i personatges de Valeria queden molt lluny en quant a profunditat i interès de les protagonistes de les dues altres sèries de televisió. En canvi, sí comparteixen que són quatre amigues (per què sempre quatre?) amb personalitats molt definides i diferents entre si que s’expliquen alegries, penes i confidències, on el sexe sempre té un paper important. I sí, aquí també ens preguntem, igual que a la sèrie de Sarah Jessica Parker, com pot ser que dues escriptores en hores baixes i sense gairebé ingressos puguin viure en pisos enormes als millor barris de les seves ciutats. Misteris de la ficció, amics!
La sèrie Valeria s’actualitza respecte a la novel·la, i ara els missatges i àudios de WhatsApp i les xarxes socials deixen en segon pla als correus electrònics o missatges de telèfon. També hi ha un parell de canvis argumentals que, al meu parer, són positius ja que li donen un aire més real, fresc i també feminista. Per a qui hagi llegit anteriorment els llibres el que més li sobtarà, sens dubte, és que a la sèrie Nerea és lesbiana. Incloure al col·lectiu LGTBI és un encert, segur, però malauradament es queda en la superfície ja que la seva línia argumental queda reduïda a la decisió de buscar altres amigues lesbianes per poder sortir per bars d’ambient i lligar entre elles. Els altres canvis més destacables són que s’eliminen un parell de subtrames que precisament em van semblar irreals quan vaig llegir En los zapatos de Valeria: la relació d’odi que tenia Carmen amb el seu cap, que casualment després descobríem que estava relacionat amb un altre personatge; i la irrupció d’un nou objecte de desig per l’Adri, el marit de Valeria, que semblava inclòs només per justificar la possible infidelitat d’ella. Allò acabava sent un joc infantil de jo t’ho faig perquè tu m’ho has fet primer i ara les decisions de Valeria poden ser més o menys encertades, però almenys són pròpies.
A la sèrie les escenes més divertides són les protagonitzades pel personatge de Carmen, mentre que les més interessants ocorren gairebé sempre quan Lola és a la pantalla. Elles dues són, probablement, el millor dins d’una sèrie plena d’irregularitats, començant per la pròpia protagonista que a la sèrie sembla ser massa capritxosa i volàtil i a vegades resulta difícil sentir empatia amb ella. Però el que sí resulta imperdonable del tot és la poca química que hi ha entre el seu personatge i Victor. A la novel·la cada trobada entre els dos, sense necessitat d’haver sexe físic, eren pur erotisme. En la sèrie, tot i que Maxi Iglesias compleix bé el seu paper de seductor, es troba a faltar aquell instint animal que tan bé descriu Elisabet Benavent als seus llibres. Valeria pot ser ideal per fer una marató aquests dies de confinament, ja que són només vuit episodis de menys de quaranta minuts de durada. Però tinc clar que si haguessin estat vint capítols no l’hauria continuat després del primer o del segon. I és que es veu tan ràpid com s’oblida.
