Álvaro Muñoz. Girona / @AlvaroMunyoz
El primer volum de Totes les bèsties, petites i grosses va caure entre les meves mans de casualitat. Un amic va venir a casa i se’l va oblidar en un moment de distracció. Amb l’esclat de la Covid-19 va ser dels primers llibres que vaig llegir i, en veure que n’hi havia un segon volum, me’l vaig empassar amb les mateixes ganes que el primer. Aquest, però, l’he degustat més a poc a poc perquè tinc un cosí petit al qual li vaig llegir una de les moltíssimes narracions (35 al primer volum, 31 al segon) i va quedar encisat. Amb el segon, però, abans de dormir i per videotrucada li llegia unes quantes anècdotes que sortien al llibre fins que el vàrem acabar.
Aquest segon volum segueix l’estructura del primer perquè, si hi ha quelcom que funciona, millor no tocar-lo. Amb unes breus pàgines inicials Herriot torna a ser aquell nen de tretze anys que, tot llegint la revista Meccano, veu a la secció d’oficis per a nois el que seria el seu futur. Li agradaven els gossos i els gats, i volia defugir com més aviat millor de la claustrofòbica feina de despatx. Això no obstant, tenia una cosa claríssima a la qual no pensava renunciar: seria veterinari d’animals petits. Com passa sovint, la vida et condueix per corriols que no esperaves, i aviat el bo d’en Herriot es va trobar fent inspeccions de vaques perdut pels turons de Yorkshire. A mesura que veiem com Herriot fa la feina que mai hagués pensat que faria, viatgem per la seva vida personal amb petites pauses per saber que l’home que rep coces de tota mena d’animals és un maldestre seductor amorós amb les dones.
El de Herriot és un d’aquells casos d’autors molt llegits arreu del món, però gairebé desconegut aquí, tot i que, per sort, gràcies a traduccions com la de la Mar Vidal ho podem capgirar. L’autor aporta relats breus, amens, àgils i, sobretot, un humor britànic d’aquell que fa riure (és a dir, defugint de l’humor britànic). Els personatges són presentats molt caricaturitzats, idiotitzats ens alguns casos, i els animals dotats amb la deïtat de qui està per sobre de nosaltres. Seran ells, en qüestió de segons, els qui s’encarregaran de dirigir els humans com a titelles que són. Aquest antropocentrisme tan declarat que sovint proclamem a ciutat, a pagès és ben diferent, i el teu horari es pot veure alterat si, pel que sigui, una vaca no vol entrar a l’estable i et passes dues hores perseguint-la creient —l’ésser humà és així de ruc— que tens poder sobre ella.
No tot és humor, però, sinó que hi ha petites parts que permetrien debats ètics de primer ordre, sobretot amb l’etern debat d’estimar els animals però després matar-los o menjar-los, com fem la gran majoria de nosaltres. Una persona que veu com un xai neix, creix, i que després és assassinat per qui l’ha vist néixer i créixer es pot declarar obertament com a un amant dels animals? No hi entrarem, ara, però més d’una taula podríem emplenar. Ho he deixat en l’aire, abans, però crec de debò que mestres i professors podrien fer d’aquests dos volums editats per Viena la porta d’entrada perquè la gent s’iniciï al món de la literatura. Sovint per fer-lo proposen lectures buides, d’autors que escriuen sota encàrrec un llibre contra l’assetjament perquè el tema ven (el mateix dic amb racisme, pobresa, exclusió social, LGTBIs…) i creuen que com que és un bon tema per tractar a classe l’alumnat s’ho llegirà. Aquests llibres, normalment, són d’una qualitat que fa feredat i jo, com a persona que no va agafar un llibre fins als disset anys, m’estimaria més que m’hagueren donat un llibre d’un paio que corre turó avall perquè no sap fer la seva feina.
