Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
No havia vist, fins ara, aquesta pel·lícula de Spike Lee, La última noche, sobre un llibre de David Benioff. És una historia incòmoda i dura que ens explica les darreres hores de llibertat d’un home, un traficant de drogues, que ha d’ingressar a la presó durant set anys. És de l’any 2002, ja ha passat força temps des de la seva estrena i no ha perdut força ni grapa, tot i que per la xarxa es poden trobar opinions per a tots els gustos, des de qui la considera la millor cinta del director fins a qui opina que és pesadeta i que tan sols se’n poden salvar alguns fragments interessants.
La pel·lícula compta amb Edward Norton, un actor que m’agrada molt, acomboiat pel malaguanyat Seymour Hoffman i Barry Pepper, un altre gran actor menys valorat del que mereix, i que roba totes les escenes on surt. Aquests actors interpreten tres amics de l’escola que han triat camins molt diferents, a la vida, però que han conservat uns lligams sòlids al llarg del temps. Pepper es un broker que es guanya bé la vida i Seymour Hoffman un professor tímid i reprimit, un paper que, per al meu gust, és el més fluix del conjunt i en el qual no sé si l’actor s’hi trobava gaire còmode, tot plegat fa que aquest personatge sigui el menys convincent. Les dones de la pel·lícula no aconsegueixen anar més enllà de fer un paper decoratiu tot i que Rosario Dawson, la noia del protagonista, s’esforça per donar matisos al seu personatge.
La pel·lícula fa algunes picades d’ullet a d’altres pel·lícules de culte, esdevé un cant d’amor complicat a la ciutat de Nova York, sobretot a través d’un llarg monòleg interior del protagonista, en el qual abomina de la ciutat i dels seus diversos i tòpics habitants, enmig de la seva desesperació pels canvis que l’esperen. Aquest fragment va ser objecte de polèmica sobre la seva presència a la pel·lícula, ja que és molt llarg i inclou un munt de vegades, diuen que més de quaranta, la paraula fuck, jo crec que va ser un encert mantenir-lo. L’home té un pare amb qui es retroba i que, de fet, té certa responsabilitat en la deriva del fill, en quedar-se vidu de forma prematura i tenir problemes de diners, arranjats gràcies a les activitats delictives del xicot.
Potser aquesta història familiar cau en el tòpic del mal camí a causa de les circumstàncies, però la narració té l’encert de no aprofundir en aquests consideracions i compta amb el contrapès del personatge de Pepper qui, malgrat sentir molt el que li ha passat al seu amic, no pot deixar d’admetre que no feia coses bones i que guanyava diners d’origen dubtós. Mentre rajava l’aixeta, per dir-ho així, persones properes, com ara la xicota del noi, no es feien massa preguntes. L’ambigüitat moral sura durant tota la història i plana per damunt de tots els personatges, amb més o menys subtilesa.
Malgrat no entrar de forma excessiva en consideracions ètiques, aquestes hi són. Al capdavall el noi va tenir mala sort, tenia la intenció de deixar-ho, una intenció ajornada de forma arriscada, la cosa va acabar malament però podia haver acabat bé. La pel·lícula inquieta però la violència no és excessiva, considerant el context. Una fotografia excel·lent, una bona música i una bona història, potser en algun moment una mica confusa, a l’hora d’evocar el passat o d’incidir en impossibles somnis de futur, conformen una bona pel·lícula, esquitxada de moments absolutament poètics, que es pot trobar a diferents plataformes, sense problemes, tot i que en alguns moments enyoris la pantalla gran, de forma inevitable.
