No és cap secret que Guillermo Arriaga s’ha convertit en un dels grans escriptors llatinoamericans dels darrers anys. La seva capacitat literària queda demostrada amb novel·les com El salvaje (2016) o els guions cinematogràfics de Babel, 21 gramos o Amores perros. En tota la seva obra el mexicà aprofundeix en la contradicció humana i en les situacions complexes en les quals els personatges es veuen abocats. I són justament aquests temes els que vertebren la seva novel·la Salvar el fuego (Alfaguara).
El llibre, que va guanyar el premi Alfaguara l’any 2020, és un viatge per l’actual societat mexicana i per la condició humana. És una lupa gegant que ressegueix el mapa mexicà buscant les esquerdes que hi ha en els seus submóns. Salvar el fuego és una història d’amor envoltada de violència i venjança enllaçada per la diferencia social. És com una telenovel·la, però en aquest cas, d’alta literatura.
Les primeres pàgines van avançant de forma lenta, fins que les peces van encaixant i la narració comença a agafar velocitat, és aquí on la lectura és més complaent. La novel·la com a forma, com a metàfora. Com un incendi, on els primers espetecs sortegen el silenci i la foscor. I les espurnes, gairebé invisibles, van creixent fins a enlluernar-nos.
La història està protagonitzada per Marina Longines, una dona pertanyent a la burgesia, mare de tres fills i directora d’una companyia de dansa, i per José Cuauhtémoc (JC), un assassí, fill de bona família que representa els baixos més profunds del crim i el narcotràfic. Uns personatges amb entitat pròpia però que, certament, es dibuixen dins d’uns tòpics literaris i socials que juguen en contra de l’interessant proposta formal l’autor. Al voltant de la Marina i del JC se’ns presenten tot un seguit de personatges que doten al relat d’un aspecte coral i permeten contextualitzar els diferents submóns.
Per seguir emfatitzant en aquest sentit, l’autor utilitza els personatges no només com a exemples de la dualitat social, sinó que també els sotmet al servei de la forma i el llenguatge. El llibre presenta una estructura narrada per quatre veus, una polifonia dialectal, que demostra el virtuosisme literari d’Arriga. La veu de la Marina és una veu molt més culta, un castellà molt més occidentalitzat, en canvi la veu del JC és un llenguatge col·loquial, amb una gran quantitat d’anglicismes americans. És aquesta veu la que, tot i la seva importància com a reflex social, fas més lenta la lectura. I demostra que en ocasions l’aspecte formal supera a la pròpia historia.
Arriaga opta també per la multiplicitat temàtica: el narcotràfic, el racisme contra els indígenes, l’educació, les relacions paternofilials, la venjança, l’esperança, la violència i el paper de la dona com a víctima d’un món patriarcal. En definitiva, les contradiccions humanes i les decisions com a font inesgotable de canvi vital. Però si hi ha un tema que pren per damunt de tots, aquests és l’amor, el desig incontrolable. Un amor nascut de dues realitats, de dues esperances, de dos destins dels quals no es pot, ni es vol escapar.
Cap persona que llegeixi Salvar el fuego quedarà indiferent. És una novel·la per sortir de la zona de confort, per incomodar-se a través de la redempció del plaer sorgit de les accions retorçades. Una lectura que permet no jutjar les accions alienes sinó arribar a comprendre-les perquè com a la nostra pròpia vida, la majoria de vegades, no som més que presos de les flames, supervivents a la recerca de la felicitat.
