El tenor polonès Piotr Beczała sap el que és regnar al Liceu. No és la primera vegada que és ovacionat al teatre de La Rambla, i el públic liceista -tan entregat a les grans veus- no oblida els seus moments de glòria, menys encara els que venen de la seva història més recent. Beczała és una primeríssima espasa, una veu sòlida, tècnica i elegant que es pot permetre el luxe de no recórrer a l’artilleria pesant, ni fer grans exercicis de pirotècnia (tot i que els fa, és clar), per assegurar-se sortir del Liceu per la porta gran. I dic això perquè ahir -amb motiu del 175è aniversari del coliseu barceloní- va oferir un recital articulat en un programa més aviat sobri però prou emotiu i eloqüent com per tornar-se a marcar un punt amb el públic de La Rambla.
Va començar amb dues àries de Rigoletto, de Verdi («Questa o quella» i «Parmi veder le lagrime»), que van servir -essencialment- per escalfar els motors, un cop d’autoritat, però sense ensenyar del tot les seves credencials. Molt més potent va ser la seva interpretació de les dues peces d’Il trovatore. Beczała va defensar un programa que el permetia mostrar la seva versatilitat, amb temes del repertori rus, francès i polonès, encara que era d’esperar que les millors armes del tenor apareixerien en la part final del concert, amb àries de Gounod, Massenet i Bizet, especialment amb el segon dels francesos, i el seu «Pourquoi me réveiller» de l’òpera Werther que el polonès va cantar al Liceu fa cinc anys, on va acabar fent un bis davant els aplaudiments d’un públic que ahir va mostrar que tenia ganes de veure l’operació repetida.
La delicadesa de les cançons de Tosti i de l’ària de la poc coneguda òpera La casa embruixada del polonès Moniuszko van demostrar -per si en quedava algun dubte- que Beczała té una d’aquelles veus magnètiques, capaç de seduir-nos amb els difícils equilibris dels seus pianíssims en els aguts, però també amb la força i la projecció d’una veu que va fer aixecar el Liceu de la cadira especialment amb el repertori francès (de Gounod va cantar «Ah! Lève-toi, soleil!» de Roméo et Juliette i de Bizet «La fleur que tu m’avais jetée» de Carmen) i unes propines per treure’s el barret, començant per l’ària «E lucevan le stelle» de la Tosca de Puccini que quan la pianista Sarah Tysman -amb molt bona sintonia amb el tenor- va començar a tocar, ja va aixecar un sospir generalitzat al Liceu. I quin sospir!
Les altres dues propines van ser una cançó de Karlowicz i «Dein ist mein ganzes herz» de l’opereta El país dels somriures de Franz Lehár. Beczała va oferir una actuació equilibrada, excel·lent en tot moment, però el programa li va permetre anar a més. Les cançons de cors consumits i ànimes turmentades de Rahmaninov i Txaikovski eren boniques, però reclamaven una mica d’energia per fer que el concert, a banda d’exquisit, acabés amb l’apoteosi que s’esperava d’una vetllada com la d’ahir. I Beczała va estar a l’altura de les expectatives, tant que el divulgador musical del Liceu, Pol Avinyó, va tornar a cridar des d’un dels pisos del teatre allò que ja va cridar en aquell recordat Werther: «ets el millor del món!», una d’aquelles anècdotes potser poc importants, però que sempre enriqueixen la mitologia de la història liceista.
