Després de deu anys sense publicar ficció, l’escriptora Iolanda Batallé (Barcelona, 1971) torna a la novel·la amb Massa deutes amb les flors, obra coral protagonitzada per una dona, la Solitària, que s’instal·la en un poble de muntanya per escriure sobre la mare d’una família que va morir temps enrere. Cada capítol d’aquesta història correspon a la confessió, en primera persona, de diversos personatges d’aquesta família o properes a ella. Diu la Solitària que ella escriu des de la ferida, esoltar als altres serà una forma d’escoltar-se ella mateixa.
Batallé és la directora de la llibreria Ona de Pau Claris, ha estat directora de l’Institut Ramon Llull i editora. Va estudiar literatura a Berkeley, va treballar a La Fura dels Baus i al Diari de Girona. És autora de La memòria de les formigues, El límit exacte dels nostres cossos, Faré tot el que tu vulguis (guanyadora del Premi Prudenci Bertran) i Atreveix-te a fer les coses a la teva manera. Massa deutes amb les flors es publica a Columna i en castellà a Destino, amb traducció d’Ana Ciurans).
Nova novel·la després de deu anys.
Han estat deu anys d’escriure i de llegir molt. Crec que Massa deutes amb les flors és el millor que he escrit fins ara. La vaig començar fa dos anys. En aquesta dècada he estat treballant fent créixer l’obra dels altres, com a editora, com a directora de l’Institut Ramon Llull, com a responsable de la llibreria Ona, i ara em tocava a mi. La novel·la va ser pensada fa dotze anys, quan vaig anar a parar al que anomeno les Valls Altes. No la vaig començar a escriure fins que vaig deixar de dirigir el Llull.
Com va ser?
Vaig tenir set mesos per dedicar-me a escriure com a feina principal, era un temps que tenia lliure. Em vaig instal·lar a les valls, al lloc on passen els fets de la novel·la. Vaig poder escoltar els personatges. Escoltant els altres, t’escoltes a tu mateixa. La primera versió la vaig entregar el gener del 2022. Això vol dir que el text ha reposat molt, i això és bo.
La novel·la demana un ritme de lectura lent, tal com viuen els personatges?
La majoria dels lectors se l’acaben molt ràpid, sobretot perquè cada capítol és una confessió d’un personatge diferent. Això té una aparent senzillesa, una oralitat, que permet escoltar la novel·la. Jo reivindico la literatura del tu, el fet d’escoltar a un altre.
La narradora principal, la Solitària, té molts punts en comú amb Iolanda Batallé.
És el meu alter ego, però també pot ser l’alter ego de moltes escriptores; al capdavall, la novel·la és un homenatge a diverses autores, a la paraula i a l’escriptura. Jo sempre dic que les persones som baula i, en aquest cas, baula d’algunes escriptores com Antònia Vicens. El títol de la novel·la, Massa deutes amb les flors, és un vers d’un poema seu: «morir-te encara no, tens massa deutes amb les flors.» També hi és present Maria Barbal i la seva Pedra de tartera. Jo estaria al mig d’una Barbal, d’una Irene Solà o d’una Núria Bendicho.
La Solitària marxa a viure a la muntanya i allà escriu.
És un personatge que diu prou a aquesta vida ferotge que vivim a la ciutat, amb tanta pressió, velocitat, xarxes socials…
Com que la novel·la són confessions en primera persona, són els personatges qui es descriuen a través de les seves paraules.
He treballat molt en els personatges, sobretot perquè cada veu fos molt diferents de les altres, perquè cadascú aportés una mirada diferent sobre la família de la novel·la. En el procés d’escriptura he eliminat personatges, escenes… Tot per reduir-ho a una essència.
La Solitària parla dels excessos, de l’esforç, per tapar ferides.
Diferents personatges de la novel·la, que tenen cinquanta anys o més, es pregunten si cal tant d’esforç a la vida. El pare de la família, en canvi, no s’ho qüestiona, és d’una altra generació i per a ell l’esforç ho és tot.
Parlem de la muntanya.
La muntanya marca els personatges de la novel·la. La gent de ciutat tenim una visió idealitzada de la muntanya, però no ens adonem que perquè hi hagi un camí, perquè les cases no caiguin, hi ha molta feina al darrere i hi ha famílies com la de la novel·la, que s’han deixat la vida treballant-hi. La muntanya és dura, però sempre arriba la primavera, les flors. Per això cal aguantar, no morir-se, perquè hi ha massa deutes amb les flors.
A la novel·la no apareixen pobles reals, això pot permetre que cada lector es remeti a pobles que han visitat o on han viscut.
He inventat noms de pobles que tenen relació amb elements de la natura, com Pedra, Riu, Torrent. Alguns sí que existeixen, en realitat, però no estan al mateix lloc. M’agrada aquesta idea que cada lector vegi el seu poble a la novel·la, sigui dels Pirineus o no.
Aquesta novel·la està escrita per una gran lectora de poesia, es nota.
M’agrada que ho diguis, perquè sempre m’ha agradat la poesia i cada vegada en llegeixo més. M’interessa molt que els textos que escric i llegeixo tinguin molt de poesia. De fet, conscientment vaig cap aquí. Per exemple, darrerament he llegit Lo mig del món, de Roser Vernet, que és un text molt líric. Quan era editora, vaig crear el segell Rata, que aplegava ficcions d’aquesta mena, amb un caràcter poètic.
Quins són els seus referents, en aquest sentit?
Annie Ernaux, Joan Didion, Eduardo Galeano, Marguerite Duras, Agota Kristof… Els escriptors que m’interessen fan poesia o fan textos narratius molt poètics.
Massa deutes amb les flors ha tingut una traducció al castellà. Suposo que no haurà estat fàcil traduir aquesta mena de narrativa poètica.
No ha estat fàcil. Els primers capítols que m’arribaven s’allunyaven del que jo volia. Després, però, vaig treballar amb la traductora i ho vam aconseguir. Podria traduir-ho jo al castellà, però penso que perdo ànima i prefereixo que sigui una altra persona qui ho faci.
La novel·la reivindica el paper de les dones.
En el capítol sis la Solitària explica la cuina del llibre i recull una herència que abraça Virginia Woolf, Alfonsina Storni, Safo… En aquest capítol queda clar que les persones que s’atreveixen a fer les coses a la seva manera paguen un preu, i especialment les dones. Al llarg de la història, les dones que s’hi han atrevit, no només en el món de l’art, han estat titllades de bruixes o de boges. La reivindicació és que gràcies a aquestes dones que van agafar altres camins jo puc escriure. Jo, la Solitària o qualsevol altra dona.
L’empatia és important a Massa deutes amb les flors.
L’empatia hi és, és clar, però m’interessa més parlar de la tendresa, que és una qualitat que es percep diferent amb trenta anys que amb cinquanta. Tots els personatges, d’una manera o altra, tenen una tendresa. La muntanya és dura a l’hivern, però sempre arriba la primavera i la tendresa ens salva a tots en els moments durs. Les persones, amb el pas del temps, valorem la tendresa, la companyia, el respecte… Aquest llibre té molt d’això.
La novel·la mostra com afecta el pas del temps al poble.
La novel·la cobreix, temporalment, des dels anys quaranta del segle passat fins a l’actualitat, però el moment clau, que és quan el poble s’abandona, és els anys setanta i té a veure amb el tancament de l’escola, una decisió presa pels governants. Tancar una escola és matar un poble. Si no hi ha escola i els adults han de portar els fills a un altre lloc, acaben marxant. El patriarca de la família vol resistir-hi, no abandona el poble i el vol recuperar.
Tot això que comenta em recorda als viatges a peu de Josep Maria Espinàs. Quan vostè va anar a les valls, va recopilar documentació?
Vaig fer moltes entrevistes i vaig fer feina de documentació. Després, però, m’ho vaig inventar tot, però el que he escrit té una base real. Per a mi ha estat una experiència molt enriquidora.
I d’on va sortir la idea d’escriure Massa deutes amb les flors?
Fa dotze anys vaig anar a aquestes valls i amb el pare d’aquesta família que retrato a la novel·la, anàvem a caminar. Llavors, m’explicava coses i jo vaig sentir d’una manera molt clara que en el seu discurs hi havia una novel·la. Durant deu anys, fins que vaig començar a escriure, he tingut la idea al cap.
La Solitària, la veu narradora, diu que s’escriu des de la ferida. Iolanda Batallé ha escrit així?
Tothom té ferides, la vida és molt dura. He viscut en diversos continents, en diverses cultures, i les ferides són infinites i a tot arreu. El que busca Massa deutes amb les flors és parlar sobre el tema, parlar d’allò que ens costa abordar. Escoltar les persones parlar dels seus maldecaps també ens ajuda a fer-ho nosaltres. A la novel·la parlo de ferides, no de les meves, sinó més aviat de les que d’alguna manera tots compartim.
Què ajuda més a sanar les ferides, llegir o escriure?
Jo, per damunt de tot, soc lectora, però crec que tot pot ajudar. També penso que llegir és escriure d’una altra manera. I un escriu si realment té alguna cosa a dir, perquè hi ha tantes coses meravelloses per llegir… Si abans deia que aquesta és la meva millor novel·la, és perquè he estat deu anys llegint.
