La pregunta que es planteja l’escriptor nord-americà John Irving (New Hampshire, 1942) ja ens dona una pista del fet que la seva nova novel·la, L’últim telecadira (Edicions 62 en català amb traducció d’Imma Estany i Tusquets en castellà amb traducció de Juan Trejo), no abandona el seu tarannà provocador. Irving, explica l’editor de Tusquets, Juan Cerezo, «ens parla sempre de la llibertat, la tolerància i la comprensió de les persones que viuen als marges de la societat, especialment en referència a les opcions sexuals i vitals.»
Segurament resulta difícil apropar-se a l’autor sense tenir al cap novel·les seves com El món segons Garp, Una dona difícil o Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra, que va ser portada al cinema sota el títol de Les normes de la casa de la sidra. Podria semblar que ara les seves històries no resulten tan polèmiques ni controvertides com ho feien als anys setanta i vuitanta, la societat ha avançat i suposadament podem parlar obertament de temes com l’avortament i les identitats de gènere. La realitat, però, és que en aquests mateixos terrenys encara es pot aixecar certa polseguera, almenys això pensa Irving, qui assegura que «els drets de les dones i de la comunitat LGTBI van cap enrere.»
L’autor nord-americà encara pot incomodar i evidenciar que la societat no és tan oberta com aparenta ser. Prova d’això és aquesta darrera novel·la, la més llarga que ha escrit, protagonitzada pel fill d’una família gens normativa. La mare, Rachel Brewster, és una esquiadora lesbiana que va quedar embarassada, amb divuit anys, quan era als campionats nacionals d’Aspen. El nen, Adam, creix sense conèixer la identitat del seu pare, però no defallirà a trobar alguna pista. En aquesta recerca, però, es trobarà amb alguns fantasmes. Diu Irving que la d’Adam «és la història d’un heterosexual en una família completament homosexual o queer i és justament ell qui pitjor comportament sexual mostra.»
La novel·la, que arrenca als anys quaranta, recorre vuitanta anys de la història dels Estats Units i abraça episodis que van des de la Guerra Freda, la guerra del Vietnam i l’arribada de la sida fins a la presidència de Donald Trump. Irving ho té clar: «el meu país, els Estats Units, està ara més dividit que durant la guerra del Vietnam», i acusa Trump: «és fàcil assenyalar un mentider tan terrible, un personatge tan fraudulent i histriònic com ell, però no se li ha de donar tant de crèdit, les persones que el segueixen sempre han existit, només que necessitaven que algú com ell els obrís les portes i fes de portaveu.»
En aquest context en què la societat torna a acollir les posicions d’extrema dreta, Irving assegura que si se’l considera profètic en algunes qüestions, «no és perquè jo sigui una persona que s’avança al seu temps, sinó perquè visc en un país que va cap enrere.» Així i tot, l’autor explica que L’últim telecadira és una novel·la més didàctica que no pas polèmica o controvertida, però també confessa que vol que els lectors s’incomodin tant amb algunes escenes com ell ho va fer escrivint-les, com una en què la mare decideix fer un petó gens maternal al seu fill per tal d’iniciar-lo en el desig: «tot el que llegim a la novel·la passa per culpa del que la mare fa amb el seu fill, ella es pensa que ho pot aconseguir tot i vull que els lectors vegin que s’ha passat de la ratlla.»
Quant als seus referents, Irving recorda que sempre s’emmiralla en els autors del segle XIX, com Charles Dickens, Herman Melville o Thomas Hardy: «De novel·les com Moby Dick he après moltes coses, per exemple, que en una novel·la llarga cal que els primers capítols siguin molt curts i els darrers més llargs, també que, si hi ha d’haver comèdia, aquesta ha d’aparèixer en la primera meitat de la història», diu Irving, qui afegeix que la seva preocupació, quan escriu una novel·la, és que el lector no perdi l’interès en cap moment. Garanteix, això sí, que L’últim telecadira és la seva última novel·la llarga i que les properes seran més breus.
