L’escriptora mallorquina Laura Gost (Sa Pobla, 1993) ha guanyat aquest 2023 el Premi Proa de Novel·la amb Les cendres a la piscina, la història d’una família de Mallorca centrada en la figura del pare, en Sebastià, un home que va passar de ser pagès a fer fortuna en la construcció gràcies a l’arribada del turisme a l’illa. Al llarg de la seva vida estimarà tres dones, amb qui tindrà una relació diferent segons el seu moment vital i les seves necessitats. La seva evolució estarà marcada per una idea d’èxit que no comparteix la seva primera esposa, la Catalina. L’autora s’ha inspirat en la figura del seu avi per escriure aquesta novel·la.
La relació de Laura Gost amb la ficció l’ha portat a treballar en diversos formats. El 2018 va recollir el premi Goya a Millor Curtmetratge d’Animació per Woody & Woody com a creadora i guionista. En teatre, ha vist premiades i publicades diverses obres. Ha publicat també les novel·les La cosina gran i El món es torna senzill.
En quin moment t’adones que el teu avi patern tenia una novel·la?
Jo vaig créixer sabent que tenia un padrí patern poc convencional, que havia viscut moltes coses. Justament per aquesta vida tan convulsa, tant de muntanya russa, la meva relació amb ell no va ser la típica entre un padrí i una neta. Sempre pensava que ell tenia una vida de pel·lícula, perquè havia fet coses transgressores o poc habituals. Quan vaig prendre consciència de la voluntat de fer-ne una novel·la va ser durant la tardor del 2022, quan ell va emmalaltir, perquè vaig veure que aquella vida s’acabaria.
T’has penedit en algun moment de no haver escrit la novel·la abans, quan ell encara era viu, per poder fer-li preguntes?
No, perquè penso que si hagués preguntat res als meus padrins, sabent que volia escriure una novel·la, haurien reestructurat inconscientment del relat, haurien introduït la ficció, perquè la memòria els hauria fallat. A mi m’ha donat molta llibertat saber que escrivia partint d’anècdotes que de manera intuïtiva em semblaven estimulants, també he agafat anècdotes d’altres persones i les he afegit a la vida dels meus padrins.
El teu padrí patern i el matern van morir en poc temps de diferència…
Sí, amb deu dies de diferència. El meu padrí matern havia perdut la vista feia trenta anys i fa un any i mig em va demanar si podia reunir-me amb ell per conversar sobre els seus records d’infància, adolescència i joventut, i s’emocionava molt quan en parlava. Crec que ell ja era conscient que estava en la recta final de la seva vida. Llavors em va sortir un llibre molt casolà que ell va voler imprimir per regalar als amics. A partir d’aquelles converses vaig treure tota una atmosfera emocional, social, històrica i sentimental que m’ha ajudat molt a posar matisos i colors en aquesta novel·la, encara que el meu avi matern no en sigui el protagonista.
Una de les qüestions que toca la novel·la és l’impacte del turisme a Mallorca, però sembla que aquest no és el tema central, sinó l’embolcall on situes els teus personatges.
Sí, el rerefons hi és, m’interessava partir d’aquestes històries humanes i fer una mena de diàleg entre un canvi de model social i unes vides familiars i privades. En aquest sentit, no podem separar la idiosincràsia mallorquina del relat, ni tampoc la sacsejada que va suposar l’arribada del turisme a Mallorca, perquè en poques dècades ho va canviar tot. El meu focus, però, són les persones, no el rerefons.
El Sebastià és aquest avi que fa diners amb el turisme.
Sí, en el seu cas, més que centrar-me en l’empresari, m’interessava posar la mirada en la persona, en l’home que arriba a casa i es troba amb la seva dona, quan mira els seus antics companys i vol allunyar-se’n per oblidar l’home que va ser en el passat.
L’enriquiment del Sebastià va creixent, però com a persona sembla que es va apagant.
La majoria de les persones d’aquesta novel·la canvien a partir d’un punt d’inflexió. Ara bé, el que jo volia retratar és la gestió que cadascú fa de la idea de poder i d’èxit, del concepte de tenir-ho tot. Sobretot el Sebastià té una concepció extremadament pragmàtica i cínica de la seva vida, les oportunitats, la feina, les seves dones. Però també necessita molt els altres, necessita reafirmar-se a través del seu entorn. A la novel·la s’evidencia que tot el que fas a la vida té les seves conseqüències. El Sebastià s’adona en cert moment que al seu voltant no hi ha ningú, ell ha estat el protagonista d’una gran obra, ha viscut a sobre d’un escenari amb els focus cap a ell i ara no té públic.
Al llarg de la novel·la, el Sebastià té relació amb tres dones i cada vegada sembla un vincle més pràctic que emocional.
Sí, cada dona representa una forma d’estimar, però sobretot personifica la dona que el Sebastià necessita en cada moment. Hi ha una dependència mútua: la Catalina, la seva primera dona, està molt enamorada d’ell o almenys de l’home que va conèixer al principi. Després apareix la Mercedes, que és una dona més sensual i sofisticada que encaixa més amb la idea del luxe que ell té, a més ella també assoleix una sèrie de comoditats que necessita. Finalment, apareix la Leidi, que és tota una altra cosa.
Hi ha altres dones importants a la novel·la.
Sí, la Laura, per exemple, neta del Sebastià. Ella és la primera dona de la novel·la que actua i pren decisions seguint els seus propis desitjos, sense estar condicionada per cap home.
Aquesta Laura és una projecció de tu mateixa. Va ser fàcil escriure aquest personatge?
La veritat és que em vaig sentir molt còmoda escrivint-lo, encara que al principi em semblava una mica agosarat fer-ho. Aquesta novel·la, més que parlar d’uns fets, parla d’uns paisatges interiors, d’unes actituds, sentiments… Penso que és agosarat posar-me en la pell de qualsevol dels personatges que hi apareixen, com el de la padrina paterna, una dona que ve d’una generació que no va rebre una educació sentimental.
Entenc.
Poder parlar de la meva generació, de la meva mirada, i tractar coses que conec, que em són properes, amb els meus matisos, per a mi va ser molt estimulant, perquè aquest tipus de canvi o punts d’inflexió que he heretat són importants perquè no deixen d’interactuar amb les meves expectatives, com la idea d’èxit, la idea de company de vida… Tot això hi és present i és la idea de canvi, de créixer.
La teva àvia paterna ha llegit la novel·la?
L’àvia materna l’ha llegit ja i la paterna ho està fent ara. Quan vam presentar la novel·la ella hi era present, i era molt estrany estar parlant de la Catalina i que la meva àvia fos a segona fila, encara que vaig intentar que això no m’influís a l’hora de parlar. Ella estava contenta de ser la Catalina de la novel·la, és un personatge que m’estimo molt, em sembla molt tendre. No tot el que passa és real, hi ha una part de ficció. Tinc curiositat de saber què pensa de la novel·la quan l’acabi.
Tornem al tema del turisme. Llegint Les cendres a la piscina, he recordat algunes novel·les d’Antònia Vicens, que és d’una generació diferent de la teva.
Moltes societats han viscut canvis molt frenètics en les darreres dècades i a Mallorca l’arribada del turisme va marcar un abans i un després. La meva generació encara pateix les conseqüències del que va decidir la generació dels meus padrins. Antònia Vicens va viure aquesta transformació en primera persona, quan ella era jove.
No és l’única autora que ha retratat l’impacte del turisme a les seves obres.
Més tard, autors com Pere Antoni Pons, Melcior Comes o Llucia Ramis, en certa manera, testimonien aquest canvi. Per a la generació dels meus padrins, el turisme era una millora, una idea de qualitat de vida, però per a la meva generació ho associem més aviat amb un obstacle, així que qualsevol història humana ambientada a Mallorca inevitablement estarà relacionada amb aquest canvi de model.
No existeix una Mallorca aliena al turisme en l’actualitat?
Jo soc d’un poble on el turisme no arriba de la mateixa manera que a la zona de platja, però no vivim tancats als pobles, ens movem, estiuegem, anem a comprar o dinem als restaurants i l’impacte es veu molt clarament en tot això.
Quan escrius tens en compte la varietat dialectal?
Sent una novel·la que té lloc a Mallorca, volia que retratés una forma de parlar. És a dir, les paraules, de quina manera es formulen les frases… Vaig escriure de forma molt natural, però sí que és cert que una vegada vaig acabar la novel·la, algunes paraules molt específiques de Sa Pobla em van fer dubtar. M’agrada la idea d’una llengua catalana rica, però algunes paraules que utilitzem a Sa Pobla no s’utilitzen en altres indrets de Mallorca. Aquestes paraules sí que les vaig substituir, perquè potser les deia el meu padrí, però no apareixen a cap diccionari, i no volia que el lector no tingués manera de saber-ne el significat.
La novel·la ha rebut el Premi Proa. Un premi t’obliga a repensar quin tipus d’escriptora vols ser en el futur?
Quan vam recollir el Premi Goya, també em preguntaven si em condicionaria la pressió. Vull pensar que sempre podré ser una escriptora lliure, que podré escriure sobre el que em vingui de gust. Em sento molt agraïda i afortunada de poder fer-ho. Escriure és un privilegi, encara que no es rebin premis.
Quan acabes una història, l’arracones i passes de pàgina o alguna vegada penses a recuperar-les per adaptar-la a altres formats?
El curtmetratge que va guanyar el Goya era, inicialment, una obra de teatre. En general, quan escric una història tinc clar el format que més m’atrau. Quan em van contactar per adaptar al cinema la meva primera novel·la, l’agència em va preguntar si volia escriure jo el guió i vaig dir que no, perquè vaig escriure la novel·la pensant que aquella història necessitava aquell format. Si ara una altra persona vol portar-la al terreny audiovisual, ha de ser ella qui faci aquesta feina, que posi la seva perspectiva. A més, quan acabo una història, em poso a pensar en la següent.
Costa tocar de peus a terra?
Soc molt conscient que la gent que m’estima ho fa per qui soc i no pel que faig. Evidentment, m’emociono molt quan alguna cosa que faig té èxit, però no m’agrada fer coses perquè és el que toca o és el que s’espera que faci. Llavors estaria estressada o sentiria que no escric per gaudi. Deixar-se endur per la mirada dels altres et pot fer sentir orfe i vulnerable quan no reps suport, encara que també hi haurà moments en què sentiràs que t’enlaires davant les alabances. Cal mantenir-se en un estadi una mica prudent, gaudir-ho, però evitant que la idea d’èxit tingui un impacte emocional gaire gran en la nostra vida. Això enllaça amb la novel·la, de fet.
Sí, ho estava pensant.
Potser el Sebastià i jo tenim una cosa en comú, que és l’impacte tan gran de les expectatives generades per la ficció. No respecte a què esperen els altres de tu, sinó respecte a què esperes tu de la vida, de la idea d’amor, de complicitat, de passió… I, és clar, jo d’adolescent vivia molt a remolc d’aquestes expectatives, que eren alimentades per llibres i pel·lícules. Suposo que és en aquest tema on, d’alguna manera, connecto amb el Sebastià.
