Marta Planes. Lleida / @martaplanes
Després de Laura (Proa) de Jordi Cabré, novel·la finalista del premi Sant Jordi 2010, presenta un triangle amorós poc convencional. En Salvador és un pianista que toca en funerals, la Laura és una dona etèria i captivadora i el tercer en discòrdia és, ni més ni menys, que el gran compositor romàntic Ludwig van Beethoven. Salvador i Laura inicien una relació apassionada després de conèixer-se al funeral de Bernard, amic d’ell i marit d’ella, a més de gran intèrpret de Beethoven. Aviat és revela que aquesta no és una relació normal sinó una història que sacseja la vida d’en Salvador de cap a cap i li trenca tots els esquemes.
Una segona línia argumental es mou en l’època de Beethoven, sobretot en els moments posteriors a la seva mort, quan diversos personatges intenten localitzar una partitura desconeguda, recerca que encara continua en marxa en l’època actual, moment en què aquesta trama es creua amb la d’en Salvador. La música actua com el nexe d’unió entre el món d’avui i el món de Beethoven, entre els vius i els morts i l’autor ens ensenya que a més és una força molt poderosa que pot modificar les nostres accions i el nostre caràcter. Gràcies a (o per culpa de) Salvador, deixa de ser un simple intèrpret per convertir-se en un compositor. El missatge és tan romàntic com la filosofia de l’època que va viure Beethoven: l’home no s’ha de conformar amb el seu destí. Beethoven va haver de lluitar contra la seva sordesa, no es va rendir mai i va seguir component una música que ha fet història.
Es tracta d’una novel·la que guarda una íntima relació amb el més enllà: s’inicia al funeral d’un dels narradors, en Salvador toca el piano en enterraments i hi ha nombroses citacions que remeten al món dels morts i que reflexionen sobre la immortalitat i també sobre la música, l’altre element omnipresent a la novel·la. No només perquè formi part de la història, sinó també per les continues referències musicals i per la tria de paraules d’aquest camp semàntic en la narració: adjectius, metàfores… I encara més: l’autor aconsegueix el més difícil encara quan descriu amb paraules peces musicals.
L’altre punt fort de Després de Laura és el tractament narratiu, a través del qual s’aconsegueix una gran expressivitat: un dels narradors està mort i ens parla des del més enllà i d’altra banda, hi ha una veu narrativa en segona persona, una tria agosarada i que podria sonar artificial, però que en aquest cas funciona molt bé. El fet que un dels narradors ens parli des del que popularment coneixem com l’altre barri, ja ens indica des de la primera paraula que el món del més enllà tindrà un pes important en l’obra. El lector, si vol entrar en la novel·la, haurà de fer el vot de confiança i creure, almenys mentre duri la lectura, que aquest altre món existeix i està íntimament relacionat amb el nostre. Cabré ens brinda, a més, una altra manera de llegir: l’índex dels capítols és alhora la banda sonora de la novel·la i si es van seguint les recomanacions, la música complementa la lectura.
