Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Imaginin-se que són vostès espectadors d’una pel·lícula que s’emet a través de dues pantalles, amb escenes diferents però simultànies. En una veuen com un jove americà, sense massa diners, fill de llatins i amb ànsies de ser un escriptor d’èxit intenta seduir una noia de bé, filla de pares acabalats, que viu en una de les zones nobles de Manhattan. En l’altra pantalla veuen que Enrique, el protagonista masculí, va aconseguir el seu propòsit: es va casar amb ella, van tenir dos fills i tots dos són relativament feliços, però ara el càncer està destruint Margaret, l’altra protagonista. Aquest intercanvi d’escenes, unes mostrant les il·lusions de futur de la parella i altres constatant que ella morirà abans del que s’esperava i que aquest futur no és com pensaven que seria, són el que ens trobem a Un matrimonio feliz (Libros del Asteroide, amb traducció de Damià Alou).
Rafael Yglesias, novaiorquès i fill de pares cubans, novel·la la seva pròpia experiència quan va conèixer la seva dona i més tard va haver d’enfrontar-se a la seva malaltia. Encara que estiguem davant d’una obra de ficció, cadascun dels moments forma part de les memòries de l’autor. Yglesias alterna els capítols de manera que primer ens presenta la vida de joventut de la parella (com es van conèixer, com es van seduir, què es van prometre mútuament i com van ser les seves primeres relacions sexuals) i en el següent capítol veiem una Margaret que ja no pot suportar el dolor, postrada al llit amb l’estómac ple de drenatges i desitjant morir tot d’una. El següent capítol tornen a ser aquells moments de joventut i així successivament. D’aquesta manera, sabem des de les primeres pàgines com comença la relació, però també com acabarà. L’important de la novel·la és el que queda al mig, la reconstrucció que el lector va fent a través de la lectura de tota una vida junts.
Tot i que el que ens presenta Yglesias són escenes dramàtiques, cal dir que en cap moment el dolor es desborda, sinó més aviat el contrari: fins i tot en els moments més tràgics, l’amor s’imposa al plor. L’autor fa un exercici d’honestedat i evita escenes de llàgrima fàcil («fins i tot en aquesta coreografia amb la mort, Margaret seguia estant plena d’energia, combatent el suplici en què s’havia convertit la seva vida») i això tot i que no escatima en descripcions que poden resultar massa dures. El que llegim a Un matrimonio feliz (el títol no és casual) no és el morbós declivi d’un projecte de vida junts, l’autèntic significat de la novel·la ho trobarà el lector a mesura que avanci en la lectura i, sobretot, en l’arribar al seu desenllaç (les últimes pàgines són memorables). Un matrimonio feliz és una extraordinària novel·la de contrastos amb la qual participarem en un efectiu engranatge narratiu i existencial. Com a mínim, en acabar la novel·la ens sentirem una mica més humans.
