Karl Kraus, l’autèntic profeta de la indignació

Francesc Burguet

«No hi ha un espectacle més repulsiu que l’intent d’adornar de moral una institució essencialment immoral [la banca], i no hi ha somni més insensat que el d’uns bancs sense corrupció.» Semblarà, sens dubte, que es tracta d’una cita contemporània, i ho és certament, per la repugnant actualitat d’aquest cinisme, però es tracta d’un text que es va publicar fa més d’un segle, el 1902, al número 116 de Die Fackel («La Torxa»), el diari que a trenques i barranques va editar durant trenta llargs anys el periodista, escriptor, polemista, orador, cantant i activista incansable Karl Kraus (1874-1936), que si fos més conegut i sobretot més llegit seria considerat ara mateix el veritable profeta de la indignació.

«El que la sífilis ha permès que sobrevisqui ho destruirà la premsa. En els casos futurs de reblaniment cerebral, la causa ja no es podrà establir amb certesa.» Exemple genuí del llenguatge àcid, vitriòlic, satíric, amb què Karl Kraus va fustigar en el seu temps no només el periodisme, que per a ell era la mare de tots els mals, sinó el capitalisme, el sistema financer, els intel·lectuals, els partits polítics, el monstre nazi naixent i gairebé tota bestiola vivent. Un discurs tan radical com visionari, clarivident, profètic malauradament, malgrat que en la seva època, a excepció d’uns quants (entre ells els filòsofs de l’escola de Frankfurt, hereus del seu discurs crític sobre la societat), se’l va titllar de exagerat, hiperbòlic, fora de lloc i de temps, cosa que va intuir ell mateix: «Els meus lectors creuen que escric per al present perquè escric a partir del present. Hauré doncs d’esperar que les coses de què m’ocupo envelleixin. Potser aleshores gaudiran d’alguna actualitat.»

A Sátira y profecía, el filòsof francès Jacques Bouveresse repassa la vida, l’obra, el pensament i l’activisme de Karl Kraus, per verificar que «gairebé totes les qüestions que avui dia es col·loquen al primer pla dels moviments de protesta que ja no confien ni en la teoria política tradicional ni en els partits polítics clàssics troben una anticipació a Kraus», i això és tan cert per a Bouveresse, que no dubta a assenyalar que les idees de l’austríac, «avui com ahir, poden atraure considerablement aquells que, per una raó o altra, creuen que l’esquerra, tal com es presenta actualment, ha deixat de ser d’esquerres.» I la dreta serà més de dretes que mai.

Autor austríac de principis del segle XX, Karl Kraus és un pensador plenament modern, «encara que només fos per la seva crítica devastadora de la societat de consum i de la societat de l’espectacle», i Bouveresse n’està convençut, i jo gairebé també, que si la seva obra fos una mica més divulgada i coneguda, molta gent el consideraria «no només un dels precursors del pensament ecològic, com indiscutiblement va ser, sinó també un dels portaveus de l’esquerra radical, les protestes dels quals poden alimentar l’hostilitat i el ressentiment de tots aquells que com ell, per motius que en certs aspectes són semblants i en altres totalment diferents, tenen comptes per saldar amb la socialdemocràcia i es lamenten de les mesures que es prenen a mitges, de la tendència al pacte, de la passivitat i debilitat de l’esquerra tradicional.»

Però a més del sentit modern per profètic de la seva obra, perquè «el que passa al terreny econòmic, polític, cultural i mediàtic no fa malauradament més que justificar les seves crítiques més negatives i les seves prediccions més pessimistes sobre el món contemporani», em sembla que Kraus també és modern per la manera del seu discurs, pel seu periodisme de franctirador i la seva faceta d’orador i provocador: des del 1899 fins a pocs mesos abans de la seva mort el 1936, Kraus va publicar 922 números del seu diari Die Fackel, on van col·laborar noms tan destacats com A. Loos, A. Schönberg, G. Trakl, O. Kokoschka, F. Wedekind, A. Strindberg, O. Wilde…, encara que a partir del 1911 Kraus es va convertir en editor i pràcticament únic autor; i  així mateix durant més de quaranta anys va presentar més de set-centes conferències en què, com a intèrpret únic, a manera d’un one man show satíric, recitava i cantava poemes i textos de Brecht, Hauptmann, Goethe o Shakespeare, entre els quals sovint improvisava o colava els seus propis dards.