La terrible Pesta Negra

A 'La Peste Negra (1346-1353)' Ole J. Benedictow fa un magnífic recorregut per una de les epidèmies més devastadores de la història
Pesta Negra

Francesc Burguet


Apassionant, sense cap dubte. El qualificatiu que mereix amb escreix el llibre d’Ole J. Benedictow sobre l’epidèmia de pesta negra que a mitjan segle XIV va assolar Àsia Menor, Orient Mitjà, nord d’Àfrica i la vella Europa és aquest: un grandíssim i documentat assaig històric de 500 pàgines apassionants! Potser sorprengui que digui això d’un llibre d’història carregat de dades, de referències, d’erudició, una cosa que sovint porta a pensar que els llibres d’història són una llauna, i de vegades ho són, perquè són llibres dolents. No és el cas, tot el contrari. La Peste Negra (1346-1353), publicat en una impecable edició per Akal, és d’aquells llibres que, si bé es poden llegir d’una tirada, perquè es gaudeix capítol a capítol, és ideal per reprendre’l de tant en tant per rellegir, per exemple, les fascinants pàgines en què l’autor explica amb detall i suspens les investigacions que van permetre descobrir com es contagia la pesta, un veritable thriller amb rates, puces, humans i bacteris letals. Un llibre per guardar tota la vida, per deixar-lo en herència.

És clar que hi ha un munt de dades, és el mínim que se li pot demanar a qualsevol llibre d’història, que no deixa de ser un reportatge, més intens i extens, més profund, potser, que el periodisme, però el llibre d’aquest professor emèrit de la Universitat d’Oslo és molt més que dades, és un treball d’interpretació constant que captiva i atrapa, rigorós i prudent alhora, un treball de reconstrucció d’aquesta terrible, descomunal epidèmia que «no només va sacsejar els fonaments econòmics i socials del Vell Món, sinó que va canviar el curs de la història humana.» Repeteixo, no són només les dades, els documents, incomptables, ni les escenes històriques que es reconstrueixen, paoroses al capdavall, apocalíptiques que deien llavors, sinó el minuciós, rigorós, joiós treball d’interpretació d’aquestes dades que acredita la reconstrucció d’aquesta esgarrifosa devastació que va provocar la diminuta Yersinia pestis. I no cal ser un erudit, ni historiador per gaudir d’un llibre com aquest, n’hi ha prou amb tenir curiositat elemental pel món, el desig bàsic de saber, el plaer d’aprendre.

Perquè es facin una idea, l’epidèmia sembla que va arribar o va aparèixer en el vast imperi mongol, l’anomenada Horda d’Or, més en concret en els territoris de Rússia meridional, potser prop del Caspi, i des d’allà va arribar a la ciutat de Caffa (avui Feodòssia), a la costa de la Mar Negra, a través de l’exèrcit tàrtar liderat pels mongols que va assetjar el 1347 aquest port comercial de Crimea que des del segle XIII dominaven genovesos i venecians. Després, amb els seus vaixells i amb les seves rates, genovesos i venecians van propagar la pesta a Alexandria, i d’allà al nord d’Àfrica, i a Constantinoble, i a Gènova, i de port a port, arribant a la costa mediterrània, i des de la costa la pesta es va estendre terra endins.

Les xifres de la devastació: amb tota la prudència que suposa la projecció de dades relatives, Benedictow calcula que si la població d’Europa a mitjan segle XIV rondava els 80 milions, la pesta va fulminar uns 50 milions de persones. A la Península Ibèrica, a excepció del regne de Portugal i el de Granada, la població es va reduir de sis a dos o dos milions i mig. I a Catalunya, els càlculs indicarien, segons l’autor, «un descens al voltant del 60% o 65% en el període de 1347 a 1497», la qual cosa vol dir que si el nombre de llars a Catalunya abans de la Pesta Negra era d’unes 153.000 (unes 665.000 persones), després de l’epidèmia van quedar 78.000 (unes 300.000 persones).

Amb tan sols veure l’índex del llibre, un ja adverteix la dimensió descomunal de la feina de Benedictow: el mapa didàctic del seu recorregut, l’ordre transparent del seu contingut, i al mateix temps intueix la fascinant història de terror que li espera en les seves pàgines. Els capítols II i III de la primera part haurien de ser textos de lectura obligada en instituts i facultats de periodisme, al mateix nivell, per exemple, que la Història de la Guerra del Peloponès de Tucídides, que per cert en el seu llibre segon conté una memorable descripció de la pesta (no se sap si bubònica o tifus) que va assolar Atenes el 430 abans de C. Que l’edició de La Peste Negra (1346-1353) és impecable, com he dit, ho prova, a més del ja esmentada i exhaustiva bibliografia que recull, i el seu corresponent índex onomàstic, un molt útil glossari de termes relacionats amb la pesta i l’epidemiologia, i un complet índex temàtic a més d’un altre dedicat a topònims i gentilicis. En fi, un plaer de llibre, i un model de com s’han de fer, presentar-se i editar-se els tractats històrics.

Categories
EPIDÈMIESHistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES