Lent és el darrer poemari de Narcís Comadira, una de les veus més sòlides i reconegudes de la lírica actual, publicat, just coincidint amb el setantè aniversari del poeta, per Edicions 62. Un llibre magnífic on tot ens convida a una lectura pausada, carregada de sentit, lenta. I és una lent per ampliar la mirada, per ajudar-nos a fixar la visió interior, com diu el poeta: “Lent perquè tota bona poesia desvia els raigs de la llum convencional del llenguatge per concentrar-los en un punt de sentit determinat o per dispersar-los cap a regions insospitades, i així ajuda a veure-hi millor, perquè pot augmentar petites coses de la naturalesa i del moviments humans i mostrar-los més precisos i intel·ligibles a la nostra mirada interior.”
Amorosament lent, com els “lents” que es ballaven en la joventut del poeta: “una cuixa resseguint una altra cuixa, un genoll temptejant un altre genoll, les cames entortolligades, sense cap moviment a penes que no fos d’intensitat […] Als balls lents, la sang hi bullia i cremaven les pells…”
Tot hi és essencial: una coberta blanca, unes lletres sòbries, just el nom de l’autor i el títol; tinta negra i vermella, res que distregui la mirada. A la taula inicial, el volum acull el lector, entre el ‘PORTAL’ i l”EIXIDA’ els poemes en dos blocs simètrics, sense títol, numerats senzillament 1 i 2. Abans d’entrar-hi, ‘Una indicació’ on el poeta desgrana el sentit del títol, i diu què n’espera: que una lent d’aparença glacial produeixi un incendi interior en el lector. Seguint la petja dels clàssics, així com Dante es feia acompanyar per Virgili, Comadira troba Dante a l’inici, en un tercet, de neu i de foc, que fa d’endreça. Després els poemes, simètricament disposats en una perfecta estructura, setze i setze.
El primer de tots, No dir-te’n res, és la metàfora perfecta del poemari vist en el seu conjunt, car la poesia de Narcís Comadira floreix esplèndida en aquesta seva etapa vital com aquest apoteòsic florir final de l’atzavara. Poemes que “amb aquell urc terminal de l’atzavara / sabran florir arran del precipici.” En cada un d’ells, vivències i reflexions, retalls de vida viscuda i pensada, instants de plenitud, indrets, gests evocats lenta, serenament; la reflexió no dolguda però si desconcertada sobre el bàrbar pas del temps; el reflex que la vida té en l’art, com s’hi emmiralla i es resisteix a ser-hi captada. El consol de la complicitat amb els amics als quals dedica els poemes. En el darrer de tots, A la ciutat perduda, hi condensa tot el passat del seu món, el d’una Girona que viu en la memòria d’una generació i que el poeta fixa per salvar-ne el record del que el temps inexorable ha engolit.
Finalment, acabat el recorregut per les estances de la vida i la memòria, a l’”EIXIDA”, una reflexió final sobre la naturalesa de la poesia, aquesta estranya i imperiosa dèria: “Per què aquesta pulsió estranya d’anar posant paraules de costat, de triar-les, d’ordenar-les? Què busca? Ho troba mai? Per què aquest afany d’aconseguir la perfecta màquina verbal, la que funciona sense grinyolar, amb exactitud, i alhora la que provoca desgavells interns als sentits i als cervells? Per què? Només pel plaer? Només per l’oblit? Només pel coneixement, pel creixement de l’ànima?” No hi ha una resposta, només un misteri insinuat, el que et fa tornar a l’inici a rellegir els versos dels poemes de Narcís Comadira, lenta, lentament.
