Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
Hi ha llibres que tracten de la felicitat, que, com deia Kant, no depèn de la raó sinó de la imaginació; d’altres en conserven el perfum intacte en les seves pàgines per oferir-la al lector, com deia Proust. Aquesta és la mena de felicitat i de plaer lector que es troba en les pàgines de Quan érem feliços de Rafel Nadal, Premi Josep Pla 2012, editat per Destino. Nadal arrenca la seva novel·la, un exercici de prosa memorialística, amb el somni de l’infant tancat sol, una nit, en la pastisseria Puig de la Rambla de Girona, amb totes les dolçors imaginables al seu abast i sense saber quina triar, ni gosar tocar-les; el que equival a la metàfora de l’actitud, i de les opcions que, d’infant, hom creu que la vida t’oferirà.
Tot el que segueix en les pàgines següents són evocacions del passat, en un període dilatat de temps que comprèn des de la Guerra Civil fins al present, perquè Nadal comença amb els retrats dels avis i dels pares, abans de situar el moment de la seva arribada a la vida en el marc d’una família de dotze germans. Es tracta de la reconstrucció d’un món clos fet a base de records personals i familiars, usos i costums d’una austeritat avui en desús, però comuna, en l’època, al viure de les famílies catalanes, encara que es tracti de famílies benestants com els Nadal de Girona. Un fresc de personatges de quatre generacions però també d’una època en què, com ell diu, “els pares feien de pares i els fill feien de fills”.
En les pàgines de Quan érem feliços, Rafel Nadal hi recull de manera impressionista una successió de capítols breus que corresponen a episodis i records d’infantesa i de joventut; costums, tradicions i celebracions tradicionals i familiars al llarg de les estacions de l’any. Moltes referències a les sensacions: temperatura, llum, olors, textures, gustos. Hi ha un munt de referències a una cuina familiar de gustos senzills però contundents, clars i autèntics. Els contrastos entre la rigidesa d’unes normes de vida a ciutat i la llibertat del contacte amb la natura en tota la seva esplendor dels estiueigs al mas i al mar, a la Fosca. També la gelor del Collell, l’internat on estudià durant cinc anys.
La novel·la ofereix un seguit de retrats familiars on es juxtaposen les figures masculines (avis, pare, oncles) amb les figures maternals femenines (la mare i les àvies), la més entranyable, sens dubte, la de l’àvia, la baba Teresa, l’ànima de la casa, sempre amatent i còmplice dels néts. També hi ha una memòria del goig i del dolor sentimentals, molt discretament suggerits en poques ratlles, amb mots concisos: “aquella sensació tan dolça i tan desconcertant”. Amb la mateixa contenció amb què hi és tractat un episodi dramàtic com el de la mort del germà que sortí de pesca una nit en què es va entaular la tramuntana i va desaparèixer engolit pel mar, o la pèrdua de la baba Teresa.
En tot hi és palès un gust pel que és essencial en la vida i la nodreix, vist amb un lleuger to elegíac: “Potser el rebost ens ajuda a combatre l’angoixa que ens provoca veure com es van desnaturalitzant els nostres paisatges. […] Segurament la felicitat és això: tenir consciència de les necessitats primàries”. La vida a la Girona de la dilatada postguerra, en els anys 50 i 60, traspua la fred, la humitat i la grisor de les pedres del barri vell, però també la calidesa de la casa, de la llar de foc, la frescor del jardí i el gust exquisit dels àpats familiars. Els anys 70 passen amb un aire rebel d’afirmació personal, i els 80 al ritme dels pactes amb un mateix, fins a arribar a les darreres anotacions d’un present assumit però carregat de nostàlgia.
Tot plegat, escrit amb una prosa àgil, llegidora i sensual tant si és per parlar de la dolçor de les fruites madures com del desig. Una prosa de sensacions i de reflexió que fa honor al premi Josep Pla amb que ha estat guardonada, i amb la que presenta en comú l’evocació de la ciutat de Girona, la vivor de les descripcions dels paisatges de la costa empordanesa, dels costums socials i de les notes gastronòmiques. No el llegiu si teniu gana, us en farà agafar més.
Quant al punt de vista, Nadal adopta la primera persona del plural que remarca el caire de vivències compartides i de complicitat generacional. El fil del relat no sempre segueix una cronologia lineal, sinó que avança i retrocedeix pels meandres del curs de la memòria dels fets viscuts i les impressions sentides que constitueixen aquest temps de felicitat arcàdica, car en l’Arcàdia el que compta no són els fets viscuts, sinó el que s’ha sentit en viure’ls, l’empremta, el pòsit que deixen en l’ànima i en la memòria. Això és l’Arcàdia.
