Encara que de Millán Salcedo (Brazatortas, Ciudad Real, 1955), l’ex Martes y Trece, no se sentia a parlar gaire darrerament, això no vol dir que estigués sense fer res. Des que Josema Yuste i ell es van separar el 1997, després d’anys sent les estrelles de la televisió per cap d’any, els humoristes han seguit trajectòries diferents. A Josema se li ha vist freqüentment a la televisió, mentre que Millán –assegura ell- prefereix l’escenari. De verden cuando és el seu últim espectacle, un monòleg d’humor i música que porta al Teatre Condal de Barcelona fins el 2 de desembre.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Què proposes amb De verden cuando?
De verden cuando és una continuació del meu anterior espectacle, Yo me subí a un piano verde. Algú pot dir que és el mateix i la veritat és que sí que és el mateix, però no és igual. Té a veure amb la meva pròpia línia establerta d’abans: a Yo me subí a un piano verde vaig recuperar el personatge de Martes y Trece per pujar-lo a l’escenari, que és on hauria d’haver estat sempre. Bàsicament, és que jo segueixo en els meus tretze i de verden cuando cal riure, sobretot en aquests temps convulsos.
I apostes pel monòleg…
Sí, però no és un monòleg a l’ús. Intento recuperar el concepte del showman. Estic amb un pianista, Marcos Cruz, perquè per a mi la música és com respirar. També hi ha una projecció de vídeo d’ uns treballs manuals que faig i que defenso a ultrança, ja que encara que les noves tecnologies són meravelloses, també cal seguir apostant pel collage i allò manual.
¿L’espectador que vagi a veure’t al teatre es retrobarà amb el Millán Salcedo de Martes y Trece?
Sí, però no és un monòleg a l’ús. Intento recuperar el concepte del showman. Estic amb un pianista, Marcos Cruz, perquè per a mi la música és com respirar. També hi ha una projecció de vídeo d’ uns treballs manuals que faig i que defenso a ultrança, ja que encara que les noves tecnologies són meravelloses, també cal seguir apostant pel collage i allò manual.
No t’interessa la televisió?
No és que no m’interessi, que sona com molt lleig dir-ho, sobretot quan tothom es deleix per sortir a la televisió. Sembla que avui en dia si no surts aquí no ets ningú. A mi m’agrada anar a poc a poc, amb els ritmes del camí, a poc a poc però segur. La televisió és tot molt ràpid, sense aprenentatge, de la nit al dia pots ser famós i crec que la fama hauria de ser la conseqüència del teu treball, no una professió. Avui pots preguntar-li a algú a què es dedica i respondre’t que és famós o famosa, i no saber amb qui s’ha ficat al llit o el que li ha costat.
Josema Yuste, el seu company de Martes y Trece, farà un programa de cap d’any a TVE. No hi hauria un espai per a tu?
Ja que era 2013, existia l’oportunitat de fer-ho junts, però jo no volia crear un precedent. El que es pretenia era que en el programa, que produiran els del Polònia [Minoria Absoluta], estiguéssim Josema, Carlos Latre i jo, com a artistes convidats, fent esquetxos per separat. Però per a mi era estrany estar en el mateix programa i no fer alguna cosa junts, així que no vull ser hipòcrita i prefereixo no fer-ho. També hi havia la possibilitat que Josema i jo féssim les campanades, però ell i jo ja no tenim res a veure. No vull donar la sensació que anem a tornar, quan no ho farem. No estaria malament que ell de verden cuando també ho digués.
És una qüestió de falta d’enteniment professional?
I de falta d’enteniment generalitzat. És molt millor no tornar, conservar el record de Martes y Trece. El millor que vam fer va ser deixar-ho a temps. A mi m’han ofert participar en concursos com Tu cara me suena, programa on ell ha sortit, però jo prefereixo no fer-ho perquè m’agrada la paròdia, no la imitació pura i dura. Per fer-ho malament, prefereixo no fer-ho.
Ha canviat molt la manera de fer humor a Espanya en els darrers vint anys?
Tot té a veure amb la televisió que et donen, perquè aquesta és la finestra absoluta. Si ets mediàtic o no, depèn de la televisió, on a més, des de fa anys, s’està venent molta carnassa i morbo. No l’anomenaria només premsa sensacionalista sinó fins i tot alarmista i, d’alguna manera, Telecinco ha marcat aquesta pauta, ha creat aquesta tendència. Ara la gent s’ha acostumat a riure més d’algú que amb algú.
Sona una mica desolador…
És que triomfen més els personatges mediàtics que els humoristes, i com més frikis siguin, més èxit tenen. Mira el fill de la Pantoja, que s’està folrant sense tenir cap talent, tot i que demostra ser intel·ligent, perquè ell pensa “voleu caldo, doncs preneu dues tasses”. Així que després no és estrany si en les festes patronals contracten frikis enlloc d’humoristes.
Et faré la mateixa pregunta d’una altra forma: T’imagines fent ara el gag de 1992 sobre las vacances d’Encarna Sánchez i Isabel Pantoja a Palma de Mallorca?
És clar, si repasses aquest programa, veuràs que no té res, tot i que li posen molt morbo a tot allò, sobretot perquè Encarna era una senyora sense sentit de l’humor i tirar-li encarnaza a l’assumpte és fàcil. De tant en tant determinat canal el recupera i sembla que sortim esquitxats tots els que d’alguna manera estàvem implicats, però nosaltres mai hem tingut el mal gust de riure de, sinó riure amb.
De quin sketch et sents més satisfet?
Jo em considero molt privilegiat perquè em dedico des de nen a això, al que m’agrada, i puc dir que estic molt content de tot el que he fet. El meu és la paròdia, per això no podria aparèixer a Tu cara me suena, perquè si em demanessin fer de Tina Turner, no sabria imitar-la, jo hauria de sortir amb una falguera al cap i cantar blant malen bilin tolor sense saber el que estic dient. Àngel Llàcer m’exigiria cantar en anglès i no em posaria bona nota.
Es pot veure la crisi amb humor?
Sí, el sentit de l’humor és l’únic oxigen respirable. No dic riure’ns de la crisi, perquè és molt seriós, però sí que podem riure’ns amb la crisi i sempre amb bon gust. Cal seguir gaudint de l’humor, del teatre, de sortir a sopar i al cinema. Toca estrènyer-se el cinturó, però si abans sorties sis vegades i ara només pots anar dos, almenys no et treguis aquestes dues, perquè no és bo privar-se del tot. La crisi és una guerra, tot és alarmista i negatiu i els humoristes hem de animar la tropa, estar a primera fila.
La pujada de l’IVA en la cultura és per riure o per posar-se a plorar?
D’entrada, per posar-se a plorar, perquè una cosa és que et pugin del 8% al 10%, però del 8% al 21%, tu diràs… A més, cal tenir en compte, des del punt de vista del productor, que a aquest 21% cal sumar el 20% o 25% que es queda la sala, el 10% que pagues a autors i suma i segueix. Nosaltres depenem del públic que vingui i la pujada de l’IVA no ajuda, però no puc quedar-me a casa lamentant ni renunciar a l’escenari per anar a fer televisió. Cal seguir gaudint del que a un li agrada. Cal seguir fent riure.
Fotos: Manel Haro ©
