Luz Gabás (Monzón, 1968) és filòloga i professora universitària. Ha fet traduccions, investigacions sobre literatura i lingüística i ha participat en un gran nombre de projectes culturals. Amb Palmeres en la neu ens porta al món colonial hispànic en un moment en què encara està molt recent el gran èxit del llibre de María Dueñas, El tiempo entre costuras (Temas de Hoy), que també en recupera una part d’aquesta història poc coneguda i poc novel·lada. A més, crec que el llibre té un inici una mica evocador del gènere rosa, un comiat amorós apassionat, que no afavoreix l’accés a aquesta història llarga i elaborada, que millora progressivament al llarg de les seves més de set-centes pàgines.
És una novel·la treballada, extensa, que té la virtut d’apropar-nos a aquest univers de plantacions de cacau, explotació, emigració i xocs culturals. Aquestes colònies africanes que es van convertir en províncies poc abans de la descolonització i que després han patit força, de les quals sabem encara molt poc, resulten molt atraients per als aficionats a sagues familiars complexes i a novel·les clàssiques. Palmeres en la neu (Temas de Hoy en castellà i Columna en català, amb traducció de Núria Garcia i Laia Font) pertany a un tipus d’històries de ficció que m’evoquen autores d’èxit com Vicky Baum, històries eficaces, que de vegades han estat mirades de reüll per certs elitistes intel·lectuals fins que el temps els ha donat un valor afegit.
Luz Gabás.
La novel·la és un gènere de maduresa, requereix formació, coneixements previs, temps. Luz Gabás ha estat cinc anys, segons explica a les entrevistes que se li han fet, per acabar aquesta història, inspirada en les experiències dels seus propis familiars a Fernando Poo. S’ha documentat seriosament i ha tingut el detall d’incloure al final del llibre una bibliografia extensa sobre el tema. Així podem descobrir que hi ha altres llibres sobre l’Espanya colonial que potser no han tingut la difusió deguda. Almenys Palmeres en la neu ha comptat amb una promoció adequada, habitual amb els llibres del Grup Planeta.
El llibre juga amb el present i el passat, amb el paisatge del Pirineu i l’exotisme d’unes terres molt diferents, que van representar una possibilitat de promoció i millora en una època difícil. Espanya no va tenir la riquesa colonial d’Anglaterra, França, Bèlgica o Alemanya, països que han generat cinema i literatura interessants sobre les seves experiències històriques, personals i sentimentals a aquestes terres ocupades i explotades. El final del colonialisme espanyol va ser brusc, va deixar un gust amarg i potser per aquests protagonistes no han tingut, fins ara, un excessiu interès a evocar-lo.
Luz Gabás ha aconseguit elaborar una novel·la que pot agradar a un públic divers i heterogeni, una novel·la de les de sempre, amb amors impossibles, secrets familiars, racisme, explotació, comprensió cap a la diversitat, profundament humana, fins i tot èpica en determinats fragments. Alguns tòpics argumentals i algun fragment que no acaba d’encaixar, com aquest inici, no desmereixen un conjunt interessant i evocador que, entre altres mèrits, ens hauria de fer interessar més pel present d’aquelles terres que van ser, més o menys, espanyoles.
