El dia que Antoni Vidal Ferrando va voler explicar el món

L'autor de Santanyí publica 'Els miralls negres', un recull de contes ambientats en la ruralia mallorquina
Els miralls negres Antoni Vidal Ferrando

Sebastià Bennasar / @sbennassar


Diuen els qui en saben, que la vertadera literatura universal està profundament arrelada a la terra, o com a mínim a una terra. Els inventors de paraules –en els darrers temps sembla ser que és una constant en una certa intel·lectualitat nostrada- varen encunyar el terme “glocal” per definir aquell qui és capaç de pensar en termes globals i actuar de manera local. Doncs si això vol ser sinònim d’escriure sobre Mallorca per explicar el món, Els miralls negres (Meteora), d’Antoni Vidal Ferrando és una obra glocal (com la major part de la seva obra, d’altra banda).

A través de dotze relats breus, Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) ens mostra el món brutal de la Mallorca de la postguerra en un espai cronològic que en realitat abasta la totalitat del segle XX, com si Ferrando ens volgués especificar que la barbàrie ha marcat tota la Mallorca contemporània, i per extensió tota l’Europa contemporània, perdedora d’una altra contesa bèl·lica brutal i immersa de ple en un altre conflicte mundial sense canons però amb desnonaments.

Aquests contes estan ambientats en la major part en la ruralia mallorquina, tot i que amb puntuals incursions fora d’aquest espai que actua just d’antítesi al locus amoenus amb el qual hom associa (erròniament, és clar) aquesta realitat insular. Perquè és en aquest camp, en aquest fora-vila, on es produeixen les majors crueltats i barbaritats d’un llibre que més que explicitar-les les suggereix, amb la qual cosa l’efecte en la imaginació és encara molt més terrible, perquè a través d’aquesta capacitat de generar en el lector la imatge de la barbàrie Vidal Ferrando ha aconseguit donar veu a les víctimes, tant a les particulars d’aquesta guerra i postguerra, les que tenen els noms i llinatges que ell ha sentit a casa seva, com les de totes les guerres. Aquest és un llibre que ens parla essencialment de la maldat i ens la mostra en totes les seves vessants polièdriques.

Podríeu dir que Vidal Ferrando no ha fet res més que inserir-se en una tradició ben particular de la literatura catalana exercida des de les Illes i que podríem veure en obres literàries com El mar, de Blai Bonet, o la novel·lística de Miquel Mas-Ferrà, o fins i tot la seva pròpia trilogia novel·lística, o l’obra de Llorenç Capellà. És ben cert que la Guerra Civil i la postguerra són un material narratiu ben distint a Mallorca que al Principat, perquè les circumstàncies històriques que la determinaren són també ben distintes. No és el mateix narrar amb el sentiment de culpa de pertànyer a una illa fidel al bàndol dels vencedors quan se sap que a la vida real ben poques vegades els bons guanyen res, si és que existeixen bons i dolents. I sí, Vidal Ferrando s’ha inserit en aquesta tradició, però tenir un tema per explicar no vol dir saber contar-lo. I aquí és on Vidal Ferrando excel·leix.

Les seves proses transiten amb una elegància exquisida pels estats d’ànims dels seus personatges, que sovint tenen un correlat en la natura que els envolta. La precisió lèxica en el nom de cada planta i de cada ocell i animal i tot el que comporten, ens van atrapant en el caràcter angoixat i opressiu de la immensa majoria de personatges del llibre, carregat de frases terribles, com la que explica que “l’infern deu ser un indret on se’t moren els fills abans de complir els setze anys”.

Però que ningú pensi que el conjunt de relats de Els miralls negres és només un llibre sobre la guerra i la postguerra. En tot cas és també un llibre sobre la guerra i la postguerra, però que té com a objectiu primigeni interrogar-se sobre l’ésser humà en el seu conjunt i a la vegada explicar Mallorca, que és també voler explicar el món. Aquesta ambició literària, aquesta precisió en les formes, en el lèxic, en l’ús dels recursos, és el que converteix Antoni Vidal Ferrando en un dels nostres clàssics, i aquest llibre en una petita joia o en una gran joia, un collar preciós amb dotze diamants que són cadascun dels relats. Uns miralls negres que tornen una imatge terrorífica.

Categories
LLIBRESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES