Manel Haro / @manelhc
Quan el 1927 es va publicar Moments estel·lars de la humanitat, Stefan Zweig (Viena, 1881 – Petrópolis, Brasil, 1942) ja era un escriptor d’èxit. Com ell mateix va explicar a El món d’ahir (Quaderns Crema/Acantilado), per aquell temps era capaç de vendre 20.000 exemplars el primer dia de qualsevol nou títol que publiqués, abans fins i tot que aparegués cap menció als diaris. D’aquests Moments estel·lars de la humanitat, que va ser lectura bàsica en les escoles alemanyes, va aconseguir vendre sense massa esforços 250.000 exemplars abans que el seu nom passés a estar a la llista negra d’autors prohibits per Hitler.
Gairebé un segle després, aquest llibre s’ha convertit en un dels més populars de Zweig a tot el món i a Espanya s’han fet divuit edicions des que el 2002 l’editorial Acantilado el recuperés després fer-se amb els drets de gairebé tota la seva obra (en català també ho publiquen, en el seu segell Quaderns Crema). Moments estel·lars de la humanitat conté catorze miniatures històriques, tal com indica el subtítol, una sèrie de peces breus que mostren instants determinants que, de vegades per atzar, altres per intel·ligència i altres tantes per malaptesa, van suposar un canvi de rumb en la història o bé es van quedar a un pas de aconseguir-ho.
La primera d’aquestes miniatures la protagonitza Ciceró, “el primer humanista de l’imperi romà, el mestre de l’oratòria, defensor de la justícia” que va ser assassinat per lluitar per la República. El vell Ciceró, aquell home carismàtic que va ser capaç de defensar la causa que millor li convenia per fama o diners però qui en els seus últims anys va acabar presentant batalla per la llibertat i pel futur de la humanitat, aquell que es va oposar fèrriament a la dictadura de Juli Cèsar. L’admirat escriptor que fins i tot va ser perdonat per Cèsar, però que no va córrer tanta sort davant l’ambició de Marc Antoni, qui va pactar la seva execució amb Lèpid i Octavi, els seus companys de triumvirat, i així Ciceró va morir, sense oposar resistència, i les seves mans i cap van ser tallades i exposades davant la ciutadania per a vergonya de Roma.
Si bé aquest primer capítol és una mostra de valor, de la lluita d’un home que ja no tenia res a perdre i l’objectiu no era el benefici propi sinó l’aliè, el del poble de Roma, en la segona miniatura, Zweig posa el focus en Mehmet, tercer fill del sultà otomà Murat, allunyat de la successió i marginat per això, fins que moren els seus dos germans grans i es converteix en l’hereu legítim. Ambiciós i cruel, després de la mort del seu pare, es posa com a meta la conquesta de Constantinoble, el poc que queda ja de l’Imperi Bizantí, on s’aixeca la cristiana església de Santa Sofia. La sagacitat de Mehmet i la seva fam de poder el porten a contemplar estratègies tan desgavellades però efectives, com fer que setanta vaixells fossin transportats sobre terra, creuant un turó, vinyes, camps i boscos fins al Corn d’Or per a sorpresa dels bizantins i genovesos que defensaven la ciutat. Davant l’obstinació de Mehmet i la manca d’ajuda del Papa, els otomans van aconseguir el seu objectiu i van convertir en mesquita la impressionant basílica de Santa Sofia sense que després la història pogués canviar el que un home va voler per a ella.
A Moments estel·lars de la humanitat hi ha espai per a altres noms com Dostoievski, qui el 1949 va ser condemnat a mort i va ser salvat quan estava a punt de ser executat, la seva pena va ser commutada per cinc anys de treballs forçats a Sibèria. De no haver estat així, obres com El jugador (1866), Crim i càstig (1866) o Els germans Karamazov (1880) mai haguessin estat escrites. També Tolstoi és protagonista d’aquest llibre, com ho són Lenin, Napoleó o Wilson. Tots ells van ser personatges en els quals Zweig es va interessar al llarg de la seva vida, encara que no van ser els únics. Cal no oblidar que, més enllà d’aquests relats, Zweig va escriure sobre Fouché, Maria Antonieta, Maria Estuardo, Montaigne, Erasme de Rotterdam, Balzac i tants d’altres.
La mirada de Zweig és la d’un escriptor fascinat per com alguns homes i dones determinen la història, el futur de la humanitat, i com la història després els correspon. I és que Stefan Zweig va mirar cara a cara a la història, va voler formar part d’un nou rumb per a Europa, va somiar amb una convivència entre nacions i durant la seva vida va escriure i va pronunciar paraules que ajudessin a allunyar aquest ambient malsà que bategava en el vell continent des de la fi de la Primera Guerra Mundial. Zweig sabia el que era la transcendència històrica, encara que la seva postura no va ser mai la de convertir-se en cap abanderat, sinó la de contribuir sense fer massa soroll a la construcció d’una Europa que deixés enrere el passat i comencés a pensar en el futur. Perquè Zweig coneixia els embats d’aquest passat i va arribar a conèixer també la condició humana, el millor d’ella i el més despietat. La seva estrella es va apagar lluny d’Europa, al Brasil, on va morir veient com la tirania d’un sol home guanyava terreny i posava en escac a la humanitat. La llum de Zweig, però, segueix brillant inalterable “sobre la nit de l’efímer”.
