Milions de persones desapareixen de la Terra de cop i volta. Sense avís, sense motiu. Un daltabaix difícil de comprendre i, encara més, de pair. A través de The Leftlovers (Periscopi en català i Colmena Ediciones en castellà), Tom Perrotta ens arrossega de manera implacable al dia després de l’apocalipsi. O, millor dit, al dia després de l’endemà, quan la tragèdia deixa de ser una ferida latent i els supervivents han de trobar la manera de, precisament, sobreviure més enllà de la perplexitat, el dolor i la incertesa. Les causes de la desaparició semblen no importar gaire, mentre que els intents per tornar a una certa normalitat són pertorbadors. El salt a la petita pantalla (HBO, Canal+) ha donat visibilitat a aquesta història, en una adaptació no exempta de polèmica.
Laura De Andrés. Barcelona / @deandrescreus
Tot rutlla amb normalitat quan, de cop i volta, un 14 d’octubre, té lloc una Desaparició Sobtada (el Rapte). Milions de persones simplement desapareixen de la Terra sense cap explicació. D’on sorgeix la idea?
La idea va sorgir del meu interès pel concepte cristià del Rapte. La Desaparició Sobtada a la novel·la i a la televisió mostren una realitat semblant al Rapte, però sense el sentit religiós (els no creients eren més propensos a desaparèixer que els creients). És un apocalipsi ambigu, perquè ningú sap del cert si és l’inici de la Fi dels Temps o una cosa totalment diferent.
D’acord amb la teoria eclesiàstica del Rapte, “els morts en Crist seran ressuscitats i junt amb ells, els creients seran transportats junts al cel per a rebre el Senyor en l’aire”. Per als creients d’aquesta teoria, desaparèixer pot ser una bona aspiració…
Sí, el Rapte Cristià és una recompensa per als creients, un retrobament amb Crist. La Desaparició Sobtada apareix a l’atzar, ningú sap amb certesa si es tracta d’una recompensa, un càstig o un fenomen sense cap sentit.
A la novel·la, la selecció de les persones escollides és arbitrària. Això és diferent del cànon que s’estableix al Rapte original. La gent necessita entendre-ho tot, fins i tot allò que difícilment pot ser entès?
Tot el propòsit d’una religió és proporcionar una narrativa que doni sentit al misteri de la vida. El que passa a The Leftlovers és que es produeix un esdeveniment que no es pot acomodar en cap explicació religiosa. Les persones que es queden es veuen obligades a buscar un sentit per si mateixes.
Ningú pot presagiar el que passarà. El fet que aquest fenomen sorgeixi del no-res, que no hi hagi culpable conegut –no és ni un atemptat, ni una catàstrofe natural- fa que al lector se li faci molt difícil d’imaginar els esdeveniments.
Sí, el llibre mostra com la gent se les arregla per viure amb aquest misteri i no és tant un intent de buscar les causes o les explicacions de la Desaparició.
Cert, diguem que com els personatges afronten la pèrdua és més important que la causa de la Desaparició.
Absolutament! La condició bàsica dels personatges és que ells no poden saber la acusa de la Desaparició. El cosmos rebutja explicar-ho per si mateix.
També es fa difícil imaginar una catàstrofe no televisada, sense cap imatge.
Pensa en la desaparició de l’avió de Malaysia Airlines. És un exemple d’un fet estrany que no va ser televisat i que no va deixar cap rastre. El que les càmeres van poder gravar va ser el que va passar després: els familiars desconcertats a l’aeroport, les autoritats donant conferències de premsa, equips de recerca treballant per trobar restes de l’aparell…
Vostè situa l’acció de la novel·la quan ha transcorregut el temps necessari perquè tothom hagi acceptat la Desaparició, però no tant com perquè pugui ser oblidat. Per què tria aquest espai temporal?
El moment immediatament posterior a un desastre és com molt familiar i no em semblava gaire interessant explorar-lo. En canvi, situar la novel·la tres anys després dels fets era molt més revelador, perquè pots retrocedir en la història i a més ja ha passat prou temps dels esdeveniments com per a què la gent hagi de decidir si està vivint en una nova era definida per la Desaparició o si podrà tornar a les vides que tenien abans.
Els personatges intenten començar des de zero. I cadascú ho fa a la seva manera. Com es pot passar pàgina –com a societat, i com a individus- davant una situació com la que planteja?
Aquí està el conflicte bàsic de la sèrie. Hi ha gent, com Kevin Garvey i la seva filla, Jill, qui simplement vol tornar a la versió de “vida normal”. Uns altres, com Laurie Garvey i el seu fill, Tom, han decidit que el món ha canviar d’una manera fonamental, i que són necessàries noves formes de vida. Ells han estat atrets pels nous cultes religioses i estils de vida que han sorgit després de la Desaparició.
Alguns no volen, o no poden, passar pàgina. Viuen amb incertesa continuar vius. Pot resultar més dur ser un supervivent que ser-ne la víctima?
Com que ningú sap d’on ha vingut la Desaparició, no poden estar segurs de si era millor anar-se’n o quedar-se. Un com més, les persones que s’han quedat no tenen més remei que decidir per si mateixos.
La família protagonista no ha perdut cap dels seus membres, però aquesta desaparició sobtada els afecta profundament. Només el pare de família, en Kevin, intenta tirar endavant casa seva, la seva vida personal, i una ciutat de la qual n’és alcalde. És l’home pragmàtic davant la tragèdia.
Kevin és pragmàtic, però diguem que no vol pensar en la tragèdia. Ell només vol assegurar l’ordre social i evitar que la ciutat caigui en el caos.
Quin són els seus sentiments sobre la sèrie de l’HBO?
He gaudit molt treballant en la sèrie. És una intensa i constant reimaginació de la meva novel·la. El millor de tot és que gràcies a la sèrie, arribes a una enorme audiència global.
I el pitjor són les comparacions amb Lost?
Ja hi estic avorrit, perquè The Leftlovers no és Lost, encara que el productor Damon Lindelof hi hagi estat implicat en els dos projectes. Aquesta és una història diferent, que planteja qüestions teològiques i psicològiques molt diferents de les que apareixien a Lost.
