Manel Haro. Barcelona / @manelhc
No es pot negar que en la poesia de Manuel Forcano hi ha passió. Passió i vida. Quan obres els seus llibres, es fa la llum, esclaten les veus, s’escampen els aromes, les músiques t’abracen. Es com quedar-se tancat en una biblioteca una nit i descobrir de cop i volta que els llibres parlen, que les batalles que contenen continuen vives, que els amors narrats al llarg dels anys perduren, que les tragèdies vessen encara els seus laments, tot plegat com si res mai no hagués mort o com si tot s’hagués de morir una mica cada dia. En els poemaris de Manuel Forcano el lector hi troba el desig, la passió, la història, els records, el temps i l’espai, viatges, grans i petites batalles, herois i antiherois, grans reis i petits comerciants, inicis i finals, mirades que van significar alguna cosa, gestos que van contenir il·lusió i d’altres que van mostrar rebuig. Tot, en el fons, una ampla gamma de miralls davant del qual se situa tant l’autor com el lector.
Tal com va fer en anteriors poemaris, a Llei d’estrangeria tenim un catàleg de situacions viscudes en diferents regions del món, especialment a l’Orient Mitjà. Visitem ciutats com Alep, Istanbul, Beirut, El Caire, Atenes, Ankara o Damasc i en cadascuna d’elles la memòria recupera petites experiències personals, a vegades només pensaments i, d’altres, històries d’amor o de passió intenses però breus. És d’aquesta manera com Forcano mostra una contradicció present sempre en la seva obra: segons la situació, el món pot semblar massa gran, inabastable, o molt petit. Podem transitar qualsevol racó com si fos un paratge conegut, gairebé casa nostra, però sempre hi ha un moment en què s’esdevé la distància, l’allunyament, a vegades sense sortir d’aquest mateix racó (“Sóc sempre emigrant al cor d’algú: / li aprenc l’idioma, / el clima, el cos, / menjo el que hi ha, / allò que em donen. // Fins que, / llei en mà, / m’expulsen / o jo surto a cercar nous horitzons. / Mans invisibles ens empenyen”).
A Llei d’estrangeria aquesta contradicció, a més, es fa explícita. Al poema Distàncies I comença: “De sobte veus un cos / que sotraga el teu desig / i sents com l’arbre en la tempesta / rep el llamp”, i poc després, en el mateix poema: “però ni tan sols t’hi has acostat. La timidesa és un espantaocells / que voldries mort a cops de bec”. I acaba: “A voltes es fa impossible / franquejar algunes distàncies: / menteix qui diu / que el món es fa petit”. En canvi, al poema Distàncies II, després d’expressar un acte de desig (“amb una sola mà / m’esgoto quan t’estimo de lluny”), conclou: “Té raó qui diu / que el món es fa petit”. Sentir-se lluny en les distàncies curtes; sentir-se a prop en les llargues.
Les contradiccions en la poesia de Manuel Forcano es mostren de diverses maneres, algunes de les quals són canviar el sentit de les coses (“l’amor és un port / que arriba per fi a un vaixell” o “sóc una diana / que corre cap al dard”) o jugar amb la lògica dels objectes per tal de crear metàfores que expliquen allò que sembla tan poc natural com no satisfer el desig: sabem que un vaixell pot naufragar en el mar, però l’autor ens recorda a Platja d’Alexandria que “el mar també por naufragar / dins un vaixell”. A De vegades llegim: “De vegades oblido que vas anar-te’n / i et parlo com un semàfor / que canvia de colors / en un carrer desert”. Al poema A Alep: “Vaig tornar a casa / per la drecera més llarga del basar: / als minarets / repicaven les campanes, / un cec guiava el seu pigall”. I a Il·legítims: “continues pel carrer endavant / en marxa enrere”. Vet aquí l’explicació: “Les direccions / si contradius el desig, / no et fan arribar mai enlloc”.
L’ésser humà mostra a Llei d’estrangeria, com en els altres poemaris, les seves debilitats. Més que vivències, llegim supervivències. Hi ha cendres, runes i records, però també un foc que es torna a encendre, un castell que es torna a edificar, un cos que vol superar amb la seva experimentació a la memòria. Tot plegat un joc de repeticions que fan que un sàpiga el que depararà el futur: “I hi ha amors / que encara han de venir, / un exèrcit en missió de pau que avança cap a tu / armat fins a les dents”. Però no podem estar-nos de tornar-ho a intentar perquè necessitem projectar-nos, necessitem sentir i somiar encara que sigui en petites dosis, perquè a vegades “en el got d’uns bes / hi cap un oceà”.
