Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
El Goya ens torna a portar a Barcelona la gran Concha Velasco amb un d’aquells textos que semblen escrits expressament per a ella i que fins i tot semblen al·ludir a aspectes de la seva vida personal. Però l’autor d’Olivia y Eugenio és l’escriptor d’origen peruà Herbert Morote i l’obra s’ha vingut representant amb gran èxit a diferents ciutats americanes des de 2009. És gairebé un monòleg encara que dos actors amb síndrome de Down s’alternen en el paper, complementari però imprescindible, d’aquest fill diferent, que dóna sentit a la vida d’una mare ben situada professional i econòmicament però amb molts fracassos personals i amb problemes greus de salut..
És la primera vegada que una persona amb síndrome de Down treballa de forma convencional en una obra de teatre comercial, encara que existeixen diferents experiències sobre les possibilitats de l’expressió teatral en persones amb alguna discapacitat. Un dels aspectes positius del nostre present és haver normalitzat la presència de les persones suposadament diferents en la nostra societat i per això, d’entrada, aquesta obra que és també una experiència teatral diferent, ja ens produeix simpatia. No són tan llunyans els temps en els quals persones intel·ligents, fins i tot compromeses amb el seu temps com Arthur Miller, abandonaven als seus fills discapacitats, pagant el que fos, en institucions bastant lamentables. Era aquella una proposta habitual de determinats metges, cosa que evoca també la protagonista en recordar el naixement del seu fill.
La tendresa i simpatia que desperta la figura d’aquest fill i l’admiració que sempre provoca la feina de la gran Concha Velasco no ens poden fer ignorar certes limitacions derivades del tema: un sentimentalisme que juga amb l’espectador, tòpics recurrents respecte a la normalitat o anormalitat de la gent comuna i fins i tot algunes crítiques a polítics, banquers, advocats o metges, una mica superficials considerant que la protagonista és una persona de classe alta que gestiona una galeria d’art i que tot i haver-se arruïnat a causa d’un marit ludòpata sembla viure força bé.
Aquestes limitacions, que sovint es relacionen amb el teatre de vocació popular, no treuen força al conjunt. Velasco està esplèndida en aquesta hora i mitja de xerrada amb el seu fill i amb els espectadors, aquest tipus de teatre comercial però per a res banal, compleix una funció i és absolutament necessari. En el dilema que se li presenta a la protagonista entre resistir la seva decadència inevitable o acabar d’una vegada amb tot s’ha optat per un final amable, fins i tot moralment convencional; d’una altra manera l’obra hagués derivat en tragèdia i les persones corrents precisem sortir del teatre o del cinema, de tant en tant, amb certa esperança en el futur i en la vida.
José Carlos Plaza, el director, és un gran professional, amb una llarga trajectòria, diversa i ambiciosa. La gestió de Josep Maria Pou al Goya està resultant altament positiva i variada, un gran mèrit perquè no és fàcil compaginar la necessària comercialitat dels espectacles que s’ofereixen amb un bon nivell d’exigència i amb una diversitat que ens convidi a gaudir-los sense complexos. És possible que molta gent s’apropi al Goya sobretot per veure a Concha Velasco que és ja un mite vivent, més enllà del contingut de l’obra, però això ha estat habitual en el teatre on l’atracció exercida per determinats actors i actrius ha estat sempre un factor molt important.
Olivia y Eugenio és bon teatre comercial, per a tothom, tot i que és possible que les persones que no tinguin en el seu context familiar o social contacte amb discapacitats no acabin d’entendre el valor humà i innovador d’una proposta tan interessant i necessària. Els temps han canviat i la nostra mentalitat també, de vegades fins i tot de forma molt positiva en alguns aspectes.
________
Olivia y Eugenio / Teatre Goya (C/ Joaquín Costa, 68) / Text de Herbert Morote / Direcció de José Carlos Plaza / 90 minuts / Fins el 15 de novembre / 28 euros / www.teatregoya.cat
