Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Deuda de honor (del títol original The Homesman) és una història polièdrica i fascinant amb elements d’èpica i lírica i molts temes que convergeixen en aquest viatge a través d’una natura hostil i perillosa però d’una bellesa indiscutible. La música és també excel·lent i si bé no es tracta d’una pel·lícula rodona del tot té una grandesa que ens evoca títols antics de culte des de Sense perdó fins El piano. Seria injust etiquetar-la com a western, tot i que ho sigui, en part. No hi falten ni tan sols els indis, ni tampoc el típic personatge solitari i desarrelat, entre pistoler i marginat, amb un passat que se’ns explica a mitges i, en aparença incapaç de comprometre’s, tot i que ho acabi fent car els viatges són físics però també acostumen a ser morals.
També es pot considerar una història feminista, en molts aspectes. La protagonista, una magnífica Hilary Swank, en un paper on pot mostrar un munt de matisos i sentiments, és una dona forta i amb empenta però conscient de la feblesa que representa viure sola en un mitjà tan poc amable. Necessita un home per compartir la feina i esdevenir convencional; ha arribat a una edat que per l’època és ja de conca, més de trenta anys; mostra dots de comandament evidents i un tipus de bellesa que fa que els homes la trobin lletja, manaire i cantelluda. La seva obsessió per casar-se pot semblar estranya a la gent del present però no estan gaire lluny els temps en els quals a partir dels vint-i-cinc anys ja es feia difícil trobar promès i on la mateixa societat mirava de cua d’ull les solterones.
Les dones són les grans víctimes en aquest món aïllat i asfixiant que és Nebraska el 1855. Tres dones de la comunitat joves i casades han perdut el seny i cal portar-les a algun lloc on en puguin tenir cura; davant les dificultats, excuses i reticències dels homes per poder-les acompanyar, el personatge que interpreta Swank s’oferirà a fer-ho. Pel camí trobarà aquest home marginal, malmès per la vida, un suport necessari en aquesta aventura generosa i difícil. Però el viatge no serà per a ella positiu ni enriquidor, més aviat el contrari. La història, basada en una novel·la de Glendon Swarthout, la qual desconec, té alguns punts febles, alguns dels quals relacionats amb les explicacions fragmentades dels fets i circumstàncies que han dut a la bogeria aquestes pobres dones o amb el mateix passat dels protagonistes.
El món rural, sobretot el món rural d’abans, propiciava les malalties mentals molt més que no pas el món urbà, i sobre el tema hi ha dades encara poc conegudes. La pel·lícula té elements poètics evidents però al mateix temps mostra la sordidesa de l’època amb un gran realisme, així com la misèria i la fragilitat de la vida humana. El món civilitzat on arriben finalment les malaltes és amable, un altre món. De fet la literatura i el cinema han mostrat sovint el contrast entre l’aïllament de pagès, embrutidor, i els pobles i ciutats mitificats, recordats o desitjats, com en el cas d’aquelles germanes de Txekhov que volen anar a Moscú. Sense anar tan lluny he recordat llibres com Terres de l’Ebre, de Sebastià Juan Arbó, en el qual un dels personatges femenins, absolutament desgraciat, contempla les llums del poble, llunyanes i inaccessibles.
Tommy Lee Jones protagonitza, dirigeix i forma part de la producció. Malgrat que no hi ha res a dir pel que fa a la direcció ni a la magnífica interpretació, el seu personatge resulta a vegades poc comprensible, com també resulta una mica estrany el tràgic destí triat per la protagonista, tot i que la vida real de la gent sovint té punts irracionals i inversemblants, sobretot quan les circumstàncies ens sacsegen. Uns quants secundaris de categoria acaben d’arrodonir el conjunt amb aparicions notables i imprescindibles. Feia temps que em preguntava què havia estat de James Spader, per exemple, qui després d’uns inicis tan prometedors, crec que s’ha dedicat més a les sèries de la tele, darrerament. Llàstima que surt poquet i en un paper d’allò més execrable.
