Ferran Barenblit (Buenos Aires, 1968) és el nou director del MACBA després de què l’anterior, Bartomeu Marí, dimitís per la polèmica que va generar la seva decisió d’aturar la inauguració d’una exposició que incloïa una obra que caricaturitzava Joan Carles I. Abans d’arribar al MACBA, museu que aquest 2015 ha fet vint anys, Barenblit havia estat comissari a l’Espai 13 de la Fundació Miró (entre 1996-1998 i 2000-2001), va dirigir el Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona (2002-2008) i després el Centro de Arte Dos de Mayo de Madrid (2008-2015). El nou director del MACBA té per endavant un mandat de cinc anys prorrogables, tot i que té clar que ha de fer feina pensant com serà el museu d’aquí vint anys.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Encara que fa poc que ets director del MACBA, quina valoració fas dels 20 anys del museu?
En vint anys el món ha canviat moltíssim i el museu, òbviament, també. Crec que el MACBA s’ha trobat a si mateix, ha posat uns pilars extraordinàriament sòlids que ens permeten pensar com serà el museu d’aquí vint anys. El nom del MACBA és reconegut localment, però també fora del país, gràcies a la feina dels anteriors directors com Manuel Borja-Villel, Miquel Molins o Bartomeu Marí. La meva valoració és molt positiva.
La teva línia de treball és rupturista respecte a l’anterior gestió o més aviat continuista?
La paraula és transformació, no crec que ningú que acabi d’arribar a cap institució pugui pensar en fer una ruptura. El que sí s’ha de fer és transformar, que és un concepte que forma part de la lògica d’un museu d’art contemporani. En aquest cas molt especialment, perquè Barcelona està en un moment de canvi molt fort i el museu ha de ser un espai que acompanyi aquests canvis. Jo assumeixo els errors i els encerts del passat, però sempre amb la voluntat de transformar per mirar al futur.
De quina manera mira el MACBA al futur?
El primer de tot és assumir el que tenim i el que ja s’ha fet. Dit això, hem de repensar la centralitat de la narrativa, que és obligatori en un museu d’art contemporani. La visió que tenim ara ha de canviar perquè el temps canvia, diguem que hem de posar el rellotge en hora. El museu, sobretot quan era dirigit per Manuel Borja-Villel, va començar a mirar l’art des de la perspectiva dels anys 70, una dècada en la que emergeix l’art conceptual, que a Catalunya va tenir molta importància: aquí va sorgir un agent políticament actiu i formalment innovador que apuntava a la possibilitat d’una utopia, d’aconseguir unes fites, que la revolució culminés els seus objectius. Això concentra una forma de mirar el món que és per la qual va transitar el MACBA durant el canvi de segle. Ara que han passat vint anys, hem de replantejar-nos aquesta centralitat de la narrativa, hem de créixer vint anys i mirar-nos a través de la dècada dels 90.
Era difícil que als anys 90 el MACBA es mirés des de la perspectiva dels anys 90?
Això passava perquè a la dècada dels 90 els artistes que estaven emergint s’estaven emmirallant en els artistes que van emergir als anys 70. Portaven anys de treball, però es consoliden sobretot als anys 90. Parlo de Muntadas, Francesc Torres o Portabella, entre altres. Ara, en canvi, ens trobem amb uns escenaris que es van definir durant la dècada dels 90. És llavors quan comencen a aparèixer qüestions que ara tenen vigència, com la globalització de l’art, la globalització del món crític a través de les bienals, es dibuixa un mapa institucional a Espanya que fa que s’inaugurin museus com el MACBA a Barcelona o el Reina Sofía a Madrid, emergeixen un altre cop les qüestions de gènere, apareix Internet i algunes noves tecnologies que ja no són tan noves… És una dècada interessant a través de la qual mirar. Per tant, hem d’alterar la nostra visió.
Alguns poden pensar que centrar-se en una dècada és reduccionista…
No rebutgem les cronologies, perquè no parlo de continguts, sinó de visió. El nostre espai de concentració de coneixement és la segona meitat del segle XX i el segle XXI, i no hi volem renunciar, ens segueixen interessant els anys 50, 60, 70, 80… Aquest museu té un desenvolupament temàtic que hem de mantenir, seria ingenu rebutjar-lo, que passa per les tensions entre l’informalisme i l’estructuralisme de la dècada dels 50, l’aparició de les lògiques del llenguatge dels 60, el qüestionament de l’estatus de la imatge que va des dels 50 als 90, la mirada des d’un punt de vista no hegemònic que ens fa transitar per artistes oblidats per la historiografia tradicional o directament per narratives condemnades per diferents motius. Tot això està en la nostra col·lecció, ho hem de recollir i ho hem de mantenir, però hi podem afegir altres idees.
Com per exemple?
Per exemple, les que tenen a veure amb la cultura popular contemporània. Una bona part de les idees que circulen en el món cultural sorgeix d’espais no específicament formals, sinó més aviat underground. En aquest sentit, Barcelona és una ciutat molt desperta, és capaç de traspassar la cultura underground cap a una cultura mainstream, la qual cosa demostra el fracàs del que pretenia ser només underground. Si el que vol ser contracultural acaba sent hegemònic vol dir que ha fracassat: un exemple podria ser el punk. No obstant, acceptem i juguem amb aquesta contradicció. Això és molt interessant en una ciutat tan canalla com Barcelona, especialment si es relaciona amb les arts visuals.
Una idea interessant…
Hi ha una segona idea que m’interessaria intensificar, que és la de pensar amb el cos, és a dir tot allò que transita pel cos humà i que suposa un qüestionament de l’estatus de persones emocional i políticament actives. Això en art passa per nocions com les de temps i cos, performance i performativitat, és a dir l’impacte que té la performance en l’art no performàtic. També hi ha un tercer tema que té a veure amb la idea d’evolució política, que és com mirem des de l’actualitat el trànsit de la modernitat a la contemporaneïtat, però no tant des d’un anàlisi detallat de les circumstàncies polítiques, sinó passant pel propi individu. És a dir, els somnis i anhels que s’han perdut pel camí en la recerca d’un projecte modern que semblava que seria triomfador, digues-li capitalisme, socialisme, burgesia… Potser la utopia era impossible. Això, però, ho hem de fer mirant al futur. Recentment he treballat amb un gran d’artistes de Nova Delhi dels quals repeteixo una frase: “no hem de deixar que el futur sigui captiu del present”. Hi ha un futur possible que no necessàriament està en el present.
Sembla molt ambiciós. Com aconseguir-ho?
El museu s’ha de centrar en les audiències, s’ha de posar en la pell de cadascuna de les persones que entren per la porta a visitar-nos, des del punt de vista de l’experiència. Volem ser un espai on compartir experiències, però amb rigor, coneixement, criteri i intensitat, sense renunciar, és clar, a cap de les eines convencionals del museu.
El públic del MACBA és majoritàriament turista. Com es dirigirà el museu a partir d’ara al públic local?
És cert que el MACBA té un percentatge de turistes molt alt, al voltant d’un 68%, però no hem de veure el turisme com un públic homogeni que molesta, sinó com un col·lectiu divers amb el qual hem de treballar. Recordem que tots som turistes, que nosaltres també viatgem i anem a museus de l’estranger. Barcelona té una noció del turisme com a origen de problemes, però jo em pregunto si això no té quelcom de reaccionari. Jo no crec que jo sigui causa de problemes quan viatjo, per exemple. En aquest sentit, hem de saber dialogar amb el turisme de forma intel·ligent, perquè no tots s’acaben comprant barrets mexicans, no tots consumeixen allò que els hi diuen. Hi ha una part que sí, evidentment, que van al Louvre només a comprovar que existeix La Gioconda. Però no podem generalitzar.
I sobre el públic local?
Passa el mateix, no podem homogeneïtzar el públic local. Hem de considerar el públic com una suma de microcomunitats que vénen al museu per motius diferents. Volem oferir un contacte més emocional, els museus han de ser menys efectius i més afectius, tal com deia el director de la Tate Modern, Chris Dercon. Hem de caminar cap a l’afectivitat, no és tan important què fem sinó com ho fem. Hem de compartir experiències i això s’aconsegueix tenint en compte que no tot el públic és igual. Aquest és un museu molt gran, pot generar espais de complicitat en diferents esferes perquè el públic senti que aquí està passant quelcom significatiu per a ell.
Per tant, els museus han de sortir dels museus per atreure aquestes microcomunitats?
No necessàriament, hem de donar motius perquè el públic vulgui venir, no és tant una qüestió de sortir per atreure’l. Els museus han de ser espais on gaudir, pensar, intercanviar… Volem generar un discurs en el qual les exposicions i la col·lecció, que són les esferes dels museus més visibles, tinguin el mateix pes que els programes públics, l’educació, el nostre centre de documentació i fins i tot la pròpia gestió del museu.
Vas dirigir el Centre d’Art Santa Mònica a Barcelona, després vas anar a dirigir el Centro de Arte 2 de Mayo a Madrid. Ara tornes a Barcelona per dirigir el MACBA. Amb aquesta perspectiva d’haver passat per la capital, tens la sensació de què Barcelona, a nivell museístic, és una ciutat acomplexada?
A nivell institucional Barcelona és una ciutat molt solvent, amb una proposta d’art contemporani molt superior a qualsevol altra, incloent Madrid. Aquí tenim el MACBA, la Fundació Miró, la Fundació Antoni Tàpies, això com a mínim. Però és cert que Barcelona sempre està en reconsideració, en un estat d’indeterminació. Recordo que als anys 80 un dissenyador em va dir que Barcelona era un semàfor en groc, mai sap si accelerar o aturar-se. Hi ha una certa nostàlgia que cal superar, la de la comparació primer de tot. Barcelona és millor que moltes capitals d’Estat i s’hauria de treure de sobre traumes i complexos i mirar el futur sense nostàlgies.
Entenc que arribes al MACBA amb la intenció de fer una feina de llarg recorregut?
Sí, absolutament. Ara acabem de celebrar els vint anys del MACBA i ja hem de pensar com volem que sigui el museu d’aquí vint anys. És la manera com pensen tots els museus del món, perquè si penses a curt termini, no estàs fent bé la teva feina. Un museu és una cosa molt estable. L’obligació d’un director és pensar a llarg termini, tot i que evidentment també has de pensar en el que vols exposar el proper any.
Barcelona està vivint canvis importants a nivell de política municipal. Com t’afecta això com a director del MACBA?
Un museu no es posiciona políticament, però sí que pensa políticament, perquè l’art actua per analogia, pensa a distància, actua com a metàfora. Dit això, el moment en el que està la ciutat, en què s’està repensant a si mateixa, és molt estimulant per a una institució com el MACBA, sobretot perquè volem ser un petit laboratori de nova institucionalitat. El museu és un servei públic per a la ciutadania, i per tant ha d’oferir canvis positius en la societat. Barcelona és ara més divertida, hi ha més oportunitats per al pensament, que en les dues llargues dècades en les quals semblava que res no canviaria. Parlo dels 80 i dels 90, llavors el dibuix polític barceloní i català estava centrat en unes ideologies molt determinades que ni tan sols van pensar en la seva pròpia evolució. Ningú pensava que deixaríem de tenir un ajuntament socialista i una Generalitat convergent. El museu ha d’estimular el debat en la societat perquè és un espai de visualització de conflicte.
Fa unes setmanes Will Gompertz, escriptor i director d’art de la BBC, deia que el 95% de l’art que es fa en l’actualitat és escombraria. Què li respondries?
Jo no diria escombraria, aquesta és una paraula molt forta, però sí que és cert que una bona part de l’art que es fa ara no perdura en el temps. Fa molts anys es va calcular quantes obres d’art es feien als Estats units i quantes d’elles entraven en un museu. El percentatge de les que ho aconseguien era molt baix, com pots imaginar. La resta no passaven la prova del temps, però és que això també passava en el segle XVII, per exemple, no podem pensar que en el XVII només es van pintar Las Meninas. Hi va haver molta pintura que no ens ha arribat perquè ningú la va voler conservar.
L’art contemporani s’ha d’explicar?
Sí cal explicar-lo però no cal entendre’l. Què és el que s’ha d’entendre de l’art? Per què? Potser és perquè la nostra cultura, la mediterrània, parteix molt de la idea d’art com a representació. Un museu pot explicar, contextualitzar, donar informació, acompanyar, però també ha de deixar marge perquè el públic interpreti i tregui les seves conclusions.
Un museu d’art contemporani té límits?
Sí, té els límits de la societat en la que juga. Pretendre ser una excepció del món en el qual estem immersos seria una ingenuïtat. Si em preguntes per la censura, et diré que és el pitjor del món. I si em preguntes per l’autocensura, encara pitjor, perquè quan t’autocensures és que ja s’han apoderat de la teva ànima. Ara bé, moltes vegades m’han preguntat en seminaris i conferències si jo sóc lliure per fer el que vulgui i la resposta és no. I tu tampoc voldries que jo fos lliure, que jo fes el que volgués en nom de l’art. Pretendre la llibertat absoluta és una ingenuïtat que és la que demano que no tinguin els meus governants. Però, insisteixo, mai he patit la censura i l’autocensura intento evitar-la.
Llavors podries exposar alguna obra que caricaturitzés Mahoma?
No imagino en quin context seria necessari ni entra dintre del que jo crec que s’hauria de fer. No perquè estigui sotmès a polèmica és atractiu.
Per exemple en una exposició com la de La Bèstia i el Sobirà, en la que una escultura va ser censurada per l’anterior director, Bartomeu Marí. Posem que enlloc de la figura del rei Joan Carles I, hi hagués hagut una de Mahoma.
Llavors ja no seria aquella peça ni seria aquella exposició. Aquella exposició parlava d’unes coses molt determinades. No em puc imaginar en quina situació jo em trobaria davant d’això. En tot cas, si és un tema de l’art, amb les coordinades teòriques i lògiques de la institució, es pot exposar gairebé tot. Si ho ha fet un artista, en principi s’hauria de poder exposar. Ara bé, tens altres vectors que tenen a veure amb la institució. Una vegada, al Centro de Arte Dos de Mayo, no vaig estar d’acord amb una obra que anava més enllà d’una llei que era justa. Llavors li vaig dir a l’artista que aquella era una llei que m‘assegurava una llibertat a mi i a la resta de ciutadans i ell ho va entendre.
Des de quin moment el director d’un museu coneix la totalitat del contingut d’una nova exposició?
Jo mai he pretès conèixer totes i cadascuna de les peces que formen una exposició perquè tot això té una dinàmica, perquè un director no és un censor ni un controlador. Ara bé, la obligació d’un director és saber què passa en un museu, perquè és ell qui programa i perquè ho ha de defensar. De totes maneres, jo sempre he demanat informació abans per saber què podem fer i què no.
Es difícil ser director del MACBA?
És complex.
Quina és la diferència?
La complexitat és que hi ha un munt de vectors que condicionen la teva pràctica quotidiana a curt i llarg termini. La dificultat és si pots estar a l’alçada d’aquesta complexitat. La complexitat és inherent a una institució com aquesta i no l’hem de rebutjar. És difícil? També, és clar, però jo prefereixo definir-ho com a complexitat.
