Una genialitat de Pierre Lemaitre

L'autor francès construeix amb 'Alex' una novel·la negra dura, potent i sense concessions

Aro Sáinz de la Maza. Barcelona / @AroSainz_Maza


La jove i atractiva Alex és segrestada de forma brutal i extremadament violenta; després, és tancada nua en una caixa suspesa en l’aire dins d’un magatzem abandonat. El segrestador no pensa demanar rescat per ella. Envoltada de rates, la dona sap el destí que li espera, però no vol resignar-se ni esperar que la policia l’alliberi; Alex no és fràgil i està disposada a lluitar, a fer qualsevol cosa per recuperar la llibertat i seguir amb el seu pla. Aquesta és l’inquietant arrencada de la segona entrega de la trilogia protagonitzada per Camille Verhoeven, un comandant de la Brigada Criminal de París, escrita per Pierre Lemaitre (París, 1951), guanyador del Goncourt el 2014 amb Ens veiem allà dalt (Bromera/Salamandra).

Dividida en tres actes, Alex (Bromera/Alfaguara) és una novel·la original, eficaç, una autèntica alenada d’aire fresc. És evident que a Lemaitre li agrada jugar amb el lector, però no de qualsevol manera, sinó de forma honesta. Les seves armes? La literatura intel·ligent, els constants girs, una dosificació de la informació mesurada al mil·límetre, el domini del tempo, el disseny meticulós d’una trama pertorbadora, una estructura complexa, el pols narratiu, la construcció dels personatges… Fuig de la violència abstracta; la seva és explícita, directament, encara que en cap instant gratuïta. Vol construir un noir dur, potent, sense concessions, i ho aconsegueix, i tant que ho aconsegueix. Inclou algunes escenes, amb les rates com a antagonistes, no aptes per a estómacs sensibles, capaços d’obligar el lector a apartar la mirada. No obstant això, se serveix d’aquests moments per aprofundir amb perícia en la psicologia d’Alex, construint perfil, i de pas en la dels rosegadors, el que no deixa de resultar una troballa.

Tres elements sobresurten en aquesta novel·la: primer, el personatge principal de la sèrie, Camille Verhoeven, un home que mesura 145 centímetres d’alçada, sensible, pessimista, emocional i intuïtiu, amb atacs de ràbia i un passat recent marcat per la tragèdia; el segon, la protagonista de la novel·la, Alex, amb aires de personatge femení llegendari, seriós rival de la mítica Lisbeth Salander, una jove amb un perfil sense fissures, fort, fascinant; i finalment, el tercer acte: setanta-set pàgines rodones, magistrals, on totes les peces encaixen en un precís i preciós mecanisme de rellotgeria, i on l’autor demostra un talent fora del normal en l’anàlisi de la conducta humana i en la conducció i tancament d’una novel·la, un art només a l’abast de molt pocs.

Alex va obtenir, entre d’altres, el prestigiós Crime Writers Association Internacional Dagger Award 2013 (al costat de Fred Vargas), i el Premi de Lectors de Novel·la Negra de Livre de Poche 2012. Es troba en procés d’adaptació al cinema per James B. Harris, amb guió del propi Lemaitre. Un consell per a aquells lectors que vulguin llegir la sèrie Verhoe-veuen: fer-ho per ordre de publicació a França, o en l’ordre com les va escriure l’autor -és a dir, primer Irène (Bromera/Alfaguara), i després Alex-, i no per l’ordre invers tal com es va publicar a casa nostra. De no fer-ho així, faran malbé el desenllaç d’Irène ja que Alex conté nombrosos spoilers… cosa que seria una veritable llàstima. El tercer lliurament serà Rosy i John, i la quarta Camille, ambdues de pròxima publicació a Espanya. Aquí es torna a posar de manifest l’esperit “entremaliat” de Lemaitre: una trilogia de quatre volums. ¿Un gest de complicitat de l’autor a Els tres mosqueters, d’Alexandre Dumas, que en realitat eren quatre?

Categories
LLIBRESNovel·la negra / Thriller
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES