Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
Nou anys després de l’èxit de L’elegància de l’eriçó (2006), l’escriptora francesa Muriel Barbery retorna amb La vida dels elfs, publicada per Edicions 62 en català i per Seix Barral en castellà. La vida dels elfs significa un canvi radical de registre literari en l’obra de l’autora ja que es tracta d’una incursió en el món de la literatura fantàstica amb una novel·la imaginativa i poètica que reivindica el poder de la imaginació i de la ficció.
L’autora confessa haver trigat tant de temps a publicar una nova novel·la, en part per l’ocupada que l’ha tinguda l’èxit de L’elegància de l’eriçó però també pel procés de recerca artística per trobar l’estil i la veu narrativa justa per al tipus d’història que volia explicar-nos. La vida dels elfs és una novel·la diferent en tots els aspectes, l’únic punt en comú que té amb l’anterior és el fet de narrar des del punt de vista de la mirada innocent de les noietes protagonistes. Segons Barbery, la llibertat d’escriure i el poder de la ficció l’han portada a explorar els camins del món de la imaginació i de la fantasia des d’un registre narratiu poètic.
Ens trobem davant d’una novel·la que és un cant al món de la fantasia i al poder de les històries, però també un cant a la innocència que l’autora defineix com “aquesta mena de gràcia sorgida d’una bona barreja d’ignorància i de felicitat”, i, per descomptat, un cant a la natura i a la vida lligada a la naturalesa com un recer de pau i d’equilibri. La naturalesa hi té, en efecte, un paper destacadíssim i a ella li dedica l’autora les descripcions més poètiques. La natura se’ns presenta sempre sota el recurs de la personificació, i, per tant, humanitzada, viva i palpitant, sovint també espai de prodigis i fets sobrenaturals producte de la fantasia. Hi ha un fort component panteista en la concepció de la naturalesa i la relació entre els humans i aquesta. Per tot hi regna una harmonia natural entre els personatges que es confonen amb el medi natural on viuen i que els configura, però la naturalesa també és capaç de presentar el seu cantó fosc i esdevenir camp de batalla de les forces de la destrucció.
Un cant a la innocència
Les protagonistes de La vida dels elfs són dues noietes, dues “petites filles”: Maria, “la petita de les Espanyes” i Clara, “la petita de les Itàlies”; dos éssers gairebé alats, on s’uneix harmoniosament la bellesa de la innocència, la gràcia, la sensibilitat i una capacitat extraordinària per captar el sobrenatural. Clara té un do meravellós per a la música i la interpreta prodigiosament al piano sense haver-ne rebut mai lliçons; mentre que Maria posseeix el do de comunicar-se intensament amb la natura i de comprendre el llenguatge dels arbres i els animals. Maria procedeix de les Espanyes però viu a la Borgonya, en una granja, la Granja de les Comes, voltada d’un ambient rural tradicional i summament idíl·lic on l’han acollida. Clara viu a Roma, en una mansió en companyia del Maestro i altres personatges peculiars. Entre totes dues hi ha una comunicació telepàtica suprasensible a base de visions en una transmissió de poders on la Maria és el catalitzador i la Clara el transmissor. En la meva opinió, amb aquest aspecte de la procedència i l’ambientació de l’entorn de les nenes, les Espanyes i les Itàlies, Barbery perpetua tòpics de l’exotisme dels viatgers romàntics a propòsit del sud d’Europa.
Tots els personatges, protagonistes i secundaris, es caracteritzen per una intensa vida interior, i viuen plàcidament lligats a les rutines de la terra i de les estacions en una estreta comunió amb la natura, o bé amb el món de l’art que sublima la cruesa de la realitat, o ja directament són éssers imaginaris i fantàstics com els elfs.
Universos paral·lels i poètics
Dos universos en paral·lel, el dels humans i el dels elfs, es van alternant en la novel·la a base de seguir una estructura que combina els capítols dedicats a cada una de les noietes amb uns de molt breus dedicats a les deliberacions del Consell èlfic restringit reunit al seu observatori del Pavelló de les Boires. També hi ha en la novel·la un enyor de les formes de vida, pausades i cuinades a foc lent, del passat. De fet, la gastronomia i les referències a mengars suculentes hi tenen un paper important, potser perquè l’autora afirma que les tres coses que més li agradaven quan tenia l’edat de les protagonistes eren llegir, menjar i anar en bicicleta pel camp.
L’amor també hi té cabuda. Un amor “que ja no neix tan sols dels afectes precoços, sinó també de la comprensió de l’altre amb les seves grandeses i les seves indicibles misèries”. És a dir, una mena d’amor universal expressat poèticament: “hi ha en cada ésser humà la consciència universal de l’amor, i tot i que un no s’estimi encara ningú, ja coneix aquest sentiment amb una memòria que travessa els cossos i les edats”. Quant al marc, el relat se situa en l’època d’entreguerres però summament estilitzada, i la guerra i el conflicte adopten una presència difusa sota la forma d’una immensa nuvolada negra i d’una tempesta destructora que tot ho arrasa. Metàfores afortunades però que potser per un excés d’esteticisme queden mancades de força i de càrrega dramàtica: “Durant tot el període dels combats que esquinçaven el cel de França amb una clivella enverinada, havia quedat aclaparada pel fet que les violetes continuessin marcint-se amb la mateixa exquisidesa de sempre…”. És cert, però, que el to amb què narra el conflicte bèl·lic li aporta un valor atemporal i l’universalitza.
La guerra com la malaltia i la mort hi són presents però un pèl massa edulcorades perquè tot passa pel filtre de la poeticitat, pel sedàs d’una escriptura intensament sensible i poètica on tot té “una tremolor d’ales de libèl·lula i de branques al vent”, però, i aquest és un escull en la novel·la, per excés de reiteració acaba embafant. Igual que passa en el tema de la guerra, la trama narrativa es va perdent en meandres on a base d’anunciar-se fets extraordinaris que han de passar, i d’una insistència en un mateix tipus d’imatges i de llenguatge, acaba per fatigar el lector que al cap de cent cinquanta pàgines encara espera què ha de passar, i fins aproximadament la pàgina cent vuitanta, quan ja es a punt de desistir, no troba finalment les claus que li permeten anar lligant caps.
Penso que aquest retorn de Muriel Barbery amb aquest nou registre literari és interessant i mostra la seva extraordinària sensibilitat i unes grans dots líriques i imaginatives com a escriptora, però potser decebrà els lectors a qui va entusiasmar amb L’elegància de l’eriçó. La vida dels elfs és un bonic conte però no sé si és perquè “els elfs no expliquen històries a la manera dels homes” que dóna la impressió que li sobren pàgines i mel, i sincerament s’enyora el tremp d’aquella fina ironia filosòfica amb què en el seu dia l’escriptora francesa ens va captivar.
