Maria Nunes / @mnunesal
La Companyia La Perla 29 torna a posar en escena una obra del dramaturg irlandès Brian Friel, sota la direccio de Ferran Utzet. Si en la temporada 2014 ens van fer reflexionar amb la densitat temàtica de Traduccions, ara ens emocionen amb el seu muntatge de Dansa d’agost. En el cas de Traduccions es tractava d’una obra centrada en la temàtica de la substitució del gaèlic per l’anglès en la història d’Irlanda, és a dir en la instrumentalització de la llengua com una eina fonamental en l’estratègia colonitzadora. Dansa d’agost és una obra de caire intimista amb una càrrega emocional molt notable basada en els records d’infantesa del jove Michael, a través dels quals descobrim el petit món de les germanes Mundy i de la seva vida a Ballybeg, un llogaret de la Irlanda rural, l’any 1936. Un univers bastit amb els records fràgils d’un estiu i d’un món en vies de desaparició.
El director Ferran Utzet atorga una importància relativa al tema de l’obra. Quin és el tema de Dansa d’agost? “La destrucció d’un ordre que ha quedat obsolet? La impossibilitat de viure aïllats? La condició de la dona? La fragilitat de la memòria? La lluita entre la força domesticadora del catolicisme i les tradicions ancestrals?” Tots aquests i potser algun tema més, però conclou que “el tema no és important. Feu com si balléssiu; deixeu-vos portar per la història, emocioneu-vos.”
Personalment, diria que la temàtica en una obra mai no es pot obviar perquè seria despullar-la del nucli que la sustenta, però també és cert que a vegades més que no pas el tema, és l’argument el que no és del tot fonamental. L’important pel que fa el tema és sobretot la forma de tractar-lo, d’explicar-lo, de comunicar-lo amb eficàcia. Un aspecte, aquest, en el qual sembla que La Perla 29 ha treballat en profunditat en els seus darrers muntatges, en particular en Al nostre gust. I aquí resideix la vàlua del muntatge, en la capacitat de suscitar, de comunicar, d’involucrar el públic, de generar respostes, d’embolcallar-lo en una atmosfera, alhora literària i participativa, que només artísticament el fet teatral permet. L’espectador de La Perla 29 no pot restar mai passiu perquè igual que ha de trepitjar l’escenari per accedir al seu seient, o per anar al bar a la mitja part, s’hi està involucrant intensament a un nivell molt més profund.
També sembla que la Perla 29 s’ha plantejat darrerament el repte de muntar obres que tenen precedents teatrals o cinematogràfics de gran prestigi. Seria el cas d’Una giornata particolare d’Ettore Scola, portada al cinema per ell mateix. En el cas de Dansa d’agost compta amb el precedent memorable del muntatge que l’any 1993 Pere Planella va dirigir al Teatre Lliure amb un repartiment mític encapçalat per Anna Lizaran i amb Emma Vilarasau, Ester Formosa, Ramon Madaula, Lluís Torner i Pep Montanyés. I encara el precedent seria doble, teatral i cinematogràfic, si hi sumem el film Dancing at Lughnasa (1998) de Pat O’Connor protagonitzat per Meryl Streep i Michael Gambon (film que es projectarà el 12 d’abril a la Filmoteca de Catalunya, seguit d’un col·loqui posterior amb Ferran Utzet).
El laberint emocional i verbal de ca les Mundy
En opinió de Marc Serra, ajudant de direcció, Dansa d’agost és un text molt difícil de representar pel fet que hi ha molts moments en què sembla que aparentment no passa res, però en tot moment estan passant coses perquè l’interior dels personatges és ple de rius subterranis, de pulsions que no poden aflorar i que esclaten en un moment determinat. Potser també aquesta dificultat ve pel caràcter eminentment literari i narratiu del text. La prova és la presència de la figura del narrador que explica el fil d’una història des del seu punt de vista i a l’arbitri dels capricis de la seva memòria i dels records d’infantesa que han deixat petja en el seu esperit i la seva vida. Aquest narrador, encarnat en el personatge de Michael, interpretat amb subtilesa de matisos per Albert Triola, és l’autèntic fil d’Ariadna d’aquest laberint emocional de ca les Mundy.
Un laberint sentimental és també un laberint verbal que en molts casos no pot ser expressat amb paraules, ja sigui per repressió, per limitacions mentals, com és el cas de la tieta Rose; o per desorientació i problemes a l’hora d’encaixar dos mons culturals, pel que fa l’oncle Jack; o perquè l’infant Michael no té un vocabulari ni una personalitat madura o perquè la memòria és capriciosa; ni perquè en Gerry, gran creador de faules, no sap què dir quan es tracta d’afrontar la realitat; o, en definitiva, perquè els mots són insuficients per expressar les emocions. En tots aquests casos en què els personatges no troben les paraules, el llenguatge no verbal del cos i el gest dels actors ho fa evident de tal manera que ens commou amb un altíssim nivell d’interpretació coral.
La dansa de personatges
Si hem parlat de pulsions soterrades que esclaten en un moment determinat, aquest és sens dubte el moment culminant de l’obra, aquell en què les germanes Mundy, cinc germanes solteres entre la trentena i la quarantena, que es deleixen per anar al ball de la Lughnasadh o Lughnasa (festa de la collita d’origen pagà, celta) i són conscients que no hi podran anar, arrenquen a ballar a la cuina de casa una vigorosa i alegre dansa irlandesa. Només per viure aquesta escena ja val la pena d’anar a veure l’obra, creieu-me. La dansa, símbol de l’harmonia del cosmos, és en efecte el moment més catàrtic de l’obra; una escena d’una força extraordinària que ens arrossega perquè constitueix l’únic moment en què aquestes cinc dones són lliures, l’únic moment en què les germanes Mundy es deixen anar. És molt significativa l’actitud de la tieta Kate, la seva rigidesa i el seu encarcarament, abans d’incorporar-se a la rotllana de les seves germanes i d’integrar-s’hi. També ho és l’alegria amb què la Maggie i la Rose, les dues més expansives i amb menys pors, una a consciència pel seu tarannà més obert i agosarat, l’altra perquè la limitació del seu horitzó mental la manté en un infantilisme mal casat amb les pulsions sexuals de la dona adulta, es lliuren a la dansa. I l’alliberació que suposa per les altres dues germanes, Agnes i Chris, que tothora contenen les seves emocions, totes dues enamorades del mateix baliga-balaga d’en Gerry, amb qui la Chris hi té un “fill de l’amor”, en Michael. Una galeria de personatges femenins entranyables, magnífics i diversos en la seva caracterització per part de l’autor, i interpretats esplèndidament per les actrius Mónica López, Marta Marco, Màrcia Cisteró, Nora Navas i Carlota Olcina.
Quant al personatges masculins, Gerry, a qui dóna vida l’actor Òscar Muñoz, és el prototipus del seductor que en el fons no és sinó un fracassat més darrera la façana del seu optimisme sense mida. És el personatge irreflexiu, hedonista, fabulador, que es deixa portar pel que de la vida se’n pot arreplegar, que tampoc no és gaire. L’idealisme del personatge el redimeix en part per la seva adhesió a la causa republicana de la guerra civil espanyola i pel fet d’allistar-se a les Brigades Internacionals per defensar uns ideals de democràcia i llibertat. Perquè encara que ni la Chris ni les seves germanes no entenguin què se li ha perdut a un irlandès en la guerra civil espanyola, el personatge té una consciència clara que allà on la llibertat està amenaçada i la democràcia perd la partida, tots hi perdem.
Molt interessant pel seu abast simbòlic és el pare Jack, una peça clau en l’obra. Inicialment se’ns presenta com el sacerdot que retorna a casa, després de tota una vida a l’Àfrica en missió apostòlica, greument malalt de malària. Progressivament se’ns va revelant que la causa del seu retorn no és només la seva salut, sinó que amaga un “pecat” pel qual ha esta apartat del seu ministeri per la jerarquia eclesiàstica. Tot en el personatge, tan ben interpretat pet Ramon Vila, és metafòric, la seva desorientació i dificultat per adaptar-se al nou espai, el xoc cultural n’oculta un de més profund d’ordre espiritual que a poc a poc se’ns va revelant i que culmina en la cerimònia esplèndida i extraordinàriament simbòlica del procés que ha experimentat el personatge al llarg de la seva vida, de l’intercanvi de barrets. No em puc permetre de ser més explícita per no desvetllar el que l’espectador ha d’anar descobrint, però el personatge i l’escena són impagables, senzillament. I un contrapunt sintètic d’aquest món de les seves cinc nebodes tan precari, amenaçat i ja desaparegut com aquesta Irlanda pobra, rural, colonitzada i atenallada per un ordre patriarcal. No va desencaminada la seva neboda Kate quan diu que el seu oncle ha trobat una via personal d’espiritualitat, perquè així és, en efecte.
Estels que no poden volar
La solució escènica final dels quadres immòbils és una síntesi brillant i un reconeixement de les escenes i els moments més definidors d’aquesta obra que retrata una societat patriarcal en la qual aquestes cinc dones soles malden per sobreviure amb una vida tan escapçada de futur com d’il·lusions incomprensiblement impossibles com la inconveniència d’assistir a la dansa de la Lughnasa. El tema importava, realment? Potser Dansa d’agost tracti també dels somnis perduts, dels desitjos irrealitzables, dels anhels impossibles, la metàfora perfecta del quals són els estels de paper que en Michael d’infant construeix però que mai no arriben a enlairar-se i a poder volar perquè el vent mai no els ha estat favorable. I amb tot, potser el millor és oblidar-se dels temes, no resistir-se a aquesta Dansa d’agost a què la germanes Mundy ens conviden; i, com diu el director, deixem-nos portar, fem com si balléssim i emocionem-nos de valent amb la seva història.
_________
Dansa d’agost / Biblioteca de Catalunya (C/ Hospital, 56) / Text de Brian Friel / Direcció de Ferran Utzet / Companyia La Perla 29 / 2 hores i 40 minuts (amb entreacte) / Fins l’1 de maig / Entre 14 i 28 euros / www.laperla29.com
