Cal un argument perquè es produeixi la màgia del teatre?

'Al nostre gust', el darrer muntatge de La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal


La companyia La Perla 29, amb seu el segell inconfusible de qualitat i experimentació teatral, ens sorprèn de nou amb Al nostre gust, el seu darrer i excel·lent muntatge. Oriol Broggi, creador i director, en justifica el títol explicant que havien de començar a assajar la comèdia Al vostre gust de William Shakespeare però se’ls hi va convertir en Al nostre gust, una obra “feta de retalls”, tal com la defineix, i on “l’única idea ha estat ajuntar-los i buscar la manera que actors i espectadors puguin fer un viatge junts.”

L’obra arrenca amb una reflexió sobre la capacitat de la ficció de satisfer els desitjos. És la missió del teatre la de satisfer els desitjos de l’espectador? O el teatre ha de ser un repte que el somogui en la comoditat de la seva cadira d’espectador? No és en va que Broggi, en la presentació de l’obra, citi precisament Federico García Lorca quan ens recorda que el teatre és una tribuna lliure per posar en evidència morals velles i equivocades i “uno de los más expresivos y útiles instrumentos para la educación de un país y el barómetro que marca su grandeza o su descenso”.

Així com en Al vostre gust de Shakespeare els personatges fugen simbòlicament de les comoditats de la cort i s’internen en l’espai màgic del bosc d’Arden, aquí són els actors -crec que en Al nostre gust s’ha de parlar sempre més d’actors que de personatges- que fugen de les comoditats que pot representar el suport del text d’un autor i d’un argument, per internar-se en aquest bosc d’Arden de la ficció que qüestiona totes les certeses i que, més enllà de les simulacions, es converteix en I’espai de la franquesa nua de servituds, en l’espai per explorar les incerteses. Tant en Al vostre gust  com en Al nostre gust, el món real i l’imaginari s’hi barregen i els límits entre l’espai real i l’espai mental tenen una frontera difusa. Com en Shakespeare, el bosc d’Arden es converteix en l’espai de l’exaltació suprema de la paraula en tota la seva plenitud poètica i dramàtica. En paraules de Francesc Foguet, “el bosc d’Arden s’inscriu en I’edat d’or, I’espai mític on els folls poden parlar assenyadament de les follies” i per això són tan oportuns els versos del poeta J.V. Foix, quan proclama “es quan dormo que hi veig clar / foll d’una dolça metzina”. Només en aquest espai és possible l’experimentació que permeti provar l’autenticitat de les paraules i, com diu un dels actors: “Trobar formes noves, i si no les podem trobar, val més que ho deixem córrer.”

Declarat aquest principi, tot el que segueix és aquesta obra feta de retalls, val a dir que estan tan ben cosits que en ocasions ni es noten les costures que els uneixen, i així hom hi veu desfilar una juxtaposició de fragments de tots els gèneres teatrals i de tot tipus de textos. A partir de la dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi, els actors Laura Aubert, Jordi Figueras, Toni Gomila, Montse Vellvehí, Ramon Vila, Ernest Villega van saltant àgilment de la comèdia a la tragèdia, del drama al melodrama, del vers a la prosa, dels poemes a les  cançons, de la tradició teatral culta a les formes populars… En un recorregut vertiginós des del món clàssic fins a l’actualitat més rabiosa, l’espectador juga a endevinar com van apareixent i desapareixent Shakespeare, Molière, Ibsen, Rostand, García Lorca, Salvat-Papasseit, Txèkhov, J.V. Foix, Mouawad, Espriu, Di Filippo, Handke, Vinyoli… I a l’escenari nu i pelat, sense escenografia, com en un exercici de trapezi teatral sense la xarxa d’un argument, ara és Antígona que clama justícia, ara és Hamlet que dubta, ara és Nora o Cyrano que s’alcen en la seva dignitat, Rosencrantz i Guildenstern no saben ben bé qui són ni què hi fan, i a escena tan aviat s’hi dessagna el pobre, bo i humil Eleuteri, fill de la Marieta, com s’hi balla desenfrenadament.

Assegut a la cadira, l’espectador se sent reptat a endevinar i a seguir el joc que li proposen, o s’hi deixa arrossegar senzillament perquè se sent atrapat per la potència de la posada en escena i l’autenticitat del doll d’emocions que els actors són capaços de crear amb la força de les paraules que omplen tota la sala de significat i de sentit.  Així com es confonen els límits entre personatges i actors, i la frontera entre el món real i el de la ficció esdevé difusa, s’escurcen les distàncies entre l’obra i el públic gràcies a la  màgia intangible, a aquesta tan fràgil i alhora tan consistent il·lusió que els actors creen. I ens podem preguntar: cal un argument perquè es produeixi la màgia del teatre?  Us ben asseguro que no, i que val la pena d’anar a comprovar-ho.

_________

Al nostre gust / Biblioteca de Catalunya (Hospital, 56) / Companyia La Perla 29 / Direcció d’Oriol Broggi / Dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi / Fins el 27 de desembre / Entre 18 i 28 euros /  www.laperla29.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES