Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Encara que no tots els règims totalitaris que van sorgir a Europa durant el segle XX ho van fer de la mateixa manera i tot i que cadascun tenia les seves particularitats que els feien diferents els uns dels altres, hi havia, en canvi, molts punts en comú entre ells. Un era un trencament amb les polítiques socials (i els moviments sindicals), econòmiques i a vegades culturals dels anteriors governs, és a dir, una voluntat d’ensorrar el passat i sobre aquestes ruïnes construir un nou futur que fos digne de les seves aspiracions nacionals, en alguns casos imperialistes, i sempre amb voluntat de transcendència històrica. Per aconseguir-ho necessitaven mantenir les masses al seu costat, motiu pel qual es van crear organismes que, aparentment, estiguessin al servei de la ciutadania i fomentessin aquestes noves polítiques. En el fons, molts d’aquests organismes formaven part del gran mecanisme de la propaganda. Pensem, per exemple, en el cas d’Espanya i en la feina que feia la Sección Femenina de Falange o l’Auxilio de Invierno: quan els franquistes conquerien un territori, els seguien les dones que s’encarregaven de donar assistència a la població, com menjar, roba o un mínim ajut sanitari. La Sección Femenina, liderada per Pilar Primo de Rivera i creada el 1934, va tenir altres línies d’actuació relacionades amb l’educació social, política i domèstica de les dones i les noies, i es va mantenir amb vida fins el 1977.
Durant la Guerra Civil i al llarg de la dictadura es van crear lleis, organisme i institucions diverses per tirar endavant les polítiques socials, com són l’Obra Social de la Vivienda, el Fuero del Trabajo, l’Organización Sindical Española, la Delegación del Trabajo, les Obras Sindicales, l’Instituto Nacional de Previsón, les Mutuas Laborales o l’Instituto Nacional de la Vivienda, entre altres. Però com diu Carme Molinero en el seu llibre La captación de las masas (Cátedra, 2005), tot i l’esforç realitzat per diversos sectors del règim per atreure a les seves files a una part de la població desafecta, no sembla que l’èxit els acompanyés en aquest objectiu. Segons l’autora, aquest fracàs es deu, per una banda, a la repressió que sempre va imposar la jerarquia i l’autoritat per sobre dels drets dels ciutadans i l’excés de control social que impedia l’autonomia dels individus.
En aquest sentit, el títol i el subtítol del llibre de Carme Molinero (La captación de las masas: Política social y propaganda en el régimen franquista) pot portar-nos a confusió. És cert que l’autora analitza alguns dels mecanismes del règim per atreure la població disconforme, però les vies com el franquisme treballava per aconseguir-ho eren tan àmplies i metòdiques que el contingut es queda massa curt si volem fer justícia al títol. Si parlem de captació de les meses i de propaganda hem de parlar necessària i profundament de mitjans de comunicació, de censura, de simbologia, festivitats simbòliques, de literatura i cinema, de cultura en general, dels discursos radiofònics, del NO-DO i de tants altres aspectes. Molinero passa molt lleugerament per alguns d’aquests temes però d’altres no els toca. En canvi, sí que parla amb més detall sobre la política social del règim, però en aquest cas no com a exemple de l’èxit d’aquesta captació de les masses, sinó com a mostra del seu fracàs.
Així doncs, si volem tractar el tema de la captació de les masses i de la propaganda, cal dir moltes més coses. Un llibre que analitza a la perfecció la construcció simbòlica del franquisme i tots els mecanismes del règim per seduir i convèncer la població es el que va escriure Zira Box, España, año cero (Alianza). L’assaig de Molinero, en canvi, respon més a un catàleg de lleis, organismes i iniciatives socials, exposat de forma breu i concisa, amb les que el règim va intentar semblar que estava al servei de la ciutadania. I dintre d’aquesta brevetat i concisió, crec que hi ha un excés de citacions que fan la lectura una mica feixuga. Considero, però, que el principal handicap d’aquest llibre no és tant el contingut sinó la confusió a la que ens porta el títol i el subtítol: Ni és exactament un assaig sobre la captació de les masses (entenent que “masses” és un terme molt genèric) ni sobre la propaganda (que engloba moltes més línies d’actuació que la política social).
