Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Don DeLillo (Nova York, 1936) és un dels escriptors nord-americans més reconeguts. Fill d’immigrants italians i nascut al barri del Bronx, la seva obra s’ha caracteritzat pel reflex que fa de la societat moderna. És autor de setze novel·les, la darrera de les quals és Cero K (Seix Barral), una historia que reflexiona sobre la vida, la mort, la ciència i la tecnologia. En ella, el pare de Jeffrey Lockhart, Ross, és l’inversor principal d’un centre on es lluita contra la mort congelant els cossos fins que la tecnologia pugui despertar-los. Fins a aquest estrany lloc viatja Jeffrey per consolar al seu pare quan va a acomiadar-se de la seva dona malalta amb l’esperança de retrobar-la en el futur. Però quan Ross, en perfecte estat de salut, decideix acompanyar-la en l’experiment, Jeffrey li nega el seu suport i es rebel·la.
El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), en el seu cicle Kosmopolis, va organitzar una trobada entre DeLillo i els seus lectors, un fet extraordinari si tenim en compte que l’autor no viatja gaire al nostre país, que no li agraden les multituds i ni tan sols concedeix gaires entrevistes als mitjans. A DeLillo no li agrada que li facin fotos, si algú treu el mòbil a prop per retratar-lo, no dubta a posar la mà al mig amb un contundent “no pictures”. L’autor no té ordinador ni mòbil, escriu a màquina perquè no li agrada tenir una pantalla al davant, prefereix aquella sensació física de veure i escoltar com les tecles colpegen el paper. La seva visita promocional a Barcelona ve carregada d’estrictes condicions, però es presta, això sí, a signar llibres al final de l’acte, una sort per als seus lectors més fidels. Quan signa els llibres, no es prodiga gaire, és correcte però contingut. Dóna la mà a qui li demana, tot i que amb certa cara de no gaires amics, potser per timidesa o per incomoditat, un gest d’aquells que posarien a tremolar qualsevol comercial d’assegurances que el truqués a la porta per oferir-li algun dels seus productes.
“M’agrada fer llargues caminades, observar el meu entorn, la vida”, explica DeLillo, qui ja de jove esperava trobar nous mons a Manhattan, igual que els seus pares havien creuat l’Atlàntic esperant trobar-los. Va treballar en la seva primera novel·la, Americana (Seix Barral), dos anys, sense gaires esperances de ser publicat: “sabia que jo volia ser un escriptor seriós i que havia de seguir escrivint encara que no em publiquessin, però tot va anar força bé i a partir de veure publicada la meva primera novel·la, ja vaig poder començar a autoanomenar-me escriptor”. DeLillo explica que ara li costa més escriure, que de jove tot era més ràpid: “als anys setanta jo escrivia molt ràpid i no em penedeixo, perquè era el que llavors necessitava, però als anys vuitanta vaig canviar de ritme i vaig començar a explorar el llenguatge en la meva obra, moment en el que vaig veure que estava assolint un nou nivell, una nova etapa”.
Des de llavors, DeLillo no ha deixat de donar-li importància al llenguatge com a eina fonamental de la seva producció: “quan escric no sé cap a on em portarà la història, ni tan sols sé què passarà en el següent capítol, l’única casa que treballo prèviament molt és el llenguatge”. De fet, l’autor reconeix que les seves històries parteixen d’una imatge sobre la qual val la pena escriure: “això no vol dir que argumentalment tot hagi de voltar sobre aquesta imatge, sinó que em serveix com a font d’inspiració”. Així és com Cero K va començar amb la imatge d’una cambra soterrada: “aquesta idea em servia per imaginar que alguna cosa important s’esdevenia en l’interior”. En la novel·la aquesta cambra és un laboratori de criogènesi on el protagonista, que està molt lluny de la mort, decideix congelar-se amb la seva dona, que sí està moribunda, per tenir una vida futura junts.
D’aquesta manera, la novel·la serveix DeLillo per reflexionar sobre la vida i la mort, la ciència i la tecnologia: “en el món hi ha moltes religions que tenen una creença profunda en la vida eterna i espiritual, mentre que a Occident existeix la convicció de què és la ciència i la tecnologia les que ens poden donar aquesta vida eterna”. Sobre la criogènesi, DeLillo comenta que a ell no l’interessa especialment la criogènesi, però que “hi ha científics i tecnòlegs de gran reputació que creuen que això serà possible en el futur i, de fet, s’han creat instal·lacions per treballar-hi, una d’elles és a Arizona”. “Potser algun dia la vida serà realment eterna i m’ensumo que hi deu haver algú que això ja ho sap, però no ens ho vol dir”, sentencia amb humor.
DeLillo, gran retratista de la vida americana, considera que “el novel·lista esdevé un testimoni que actua com un periodista que s’ho inventa tot”. Segons ell, no creu que la societat sigui paranoica, però “cal reconèixer que hi ha guerra i violència a un cert nivell a tot arreu” i que “l’efecte dels atemptats de l’11-S encara no s’ha esborrat, perquè ara es tenen unes mesures de seguretat molt estrictes que abans no existien”. I lamenta que el terror actual sigui difícil de combatre, perquè “la violència ara viatja en forma d’individus que decideixen portar-la a Europa o a Estats Units en forma d’atemptats”, un fet aquest que ha utilitzat Donald Trump en les primàries americanes per fer bandera de la seva política. Sobre ell, DeLillo ho té clar: “Trump és el senyal de què Estats Units és un país que està fragmentant-se i perdent la seva coherència, només desitjo que quan s’acabin les eleccions, torni la unitat, la convivència i el respecte”.
