Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar
Són incomptables les temptatives dutes a terme per autors i estudiosos al llarg de la història per tal d’aconseguir desxifrar el secret d’una bona història, d’un bon text. Baltasar Porcel, per exemple, defensava que allò essencial era tenir clar un temps, un escenari i uns personatges principals. Uns donen més importància a l’estil, altres a la versemblança, alguns al pes d’una bona història. I aquest darrer és el cas de la nova novel·la de Pep Toni Bauçà (Campos, 1974), El darrer alè de l’ànima (Documenta Balear, 2016).
Amb aquest nou títol, l’autor campaner presenta un text que destaca sobretot per la manera amb què la trama ha estat configurada: un torrent de flaixbacs i regressions al present que, com un bon trenca-closques o una espiral ben trenada, van recomponent una veritat que no arriba a ser del tot clara fins al final. Un requisit quasi indispensable per una bona novel·la policíaca o on el misteri juga un paper cabdal, com ja passava a altres obres de l’autor, com L’ombra a l’abisme (2011) o El destí il·luminat (2013).
El plantejament d’aquesta història és relativament senzill: en Marc, un jove de poc més de vint anys, pateix un atac que el deixa pràcticament paralític a causa d’un xoc emocional que no es coneix fins ben bé al desenllaç. Una escena que, ja a l’inici del text, presencia només son pare i que arriba a tenir un pes més gran del que hom pot imaginar: “El seu fill tenia els ulls oberts com a plats, però no era difícil esbrinar que eren uns ulls sense vida. Petrificats. I aquest fet l’escarrufava, perquè tenia la mateixa mirada fuita d’un xotet damunt el piló, esperant irremeiablement i sense moure’s la ganivetada definitiva.”
La novel·la, doncs, és una reconstrucció, a partir dels fets i la psicologia inquietant i genuïna d’alguns dels personatges, d’allò que l’ha motivat. I tot transcorre dins una família que, potser com totes, no és tan normal i ben avinguda com pot semblar al principi. Destaca, en aquest sentit, la citació amb què Bauçà encapçala la novel·la, de François de la Rouchefoucauld: “El vertader amor és com els esperits: tothom en parla, però pocs els han vist”. Una citació molt il·lustradora del caràcter de la novel·la, que en efecte tracta de l’amor vertader i del no tan vertader, i de l’odi i els silencis que arriben a desembocar en malaltia, i també de les relacions que les persones poden tenir amb el passat i el més enllà. És en aquest punt que apareixen idees com la de la teoria del caos i els fets que, per petits que semblin, poden desembocar en autèntiques desgràcies, autèntics tsunamis personals i familiars.
I, si un fet del passat condiciona el present i l’estat físic i mental de Marc, aquesta és la desaparició del seu bessó, en Lluc, vuit anys enrere. Ell, en paraules de Bauçà, era “la persona que havia estat al seu costat tots i cadascuns dels dies de l’existència. Pràcticament totes i cadascuna de les hores. Sempre present en els millors i en els pitjors moments. L’essència de la seva vida”. Una relació que, és clar, tal vegada només pot ésser entesa entre dos amics veritables o dos germans. No debades, Lluc va arribar a ser tan important a la vida de Marc que, més enllà de condicionar el seu pensament i cos per sempre de llavors ençà, és identificat al llarg de tota la novel·la, en un joc amb l’origen etimològic del seu nom, amb la llum: “Ell tenia llum, mare. Millor dit, era la llum.”
Més enllà d’aquests dos personatges, la relació entre els quals seria la clau de volta de tota la història, cal parar esment també al nucli familiar, comprès pel pare, la mare i la seva germana petita. Es tracta d’una família humil, més aviat convencional, que habita en una “vila més tranquil·la que un moix sanat”, que hom podria identificar si fa no fa amb el Campos natal de Bauçà. Els membres d’aquesta família, que reserven algunes de les sorpreses més ben trobades de la novel·la, es caracteritzen per la manera amb què reprodueixen patrons de la societat patriarcal no tan d’avui, sinó de fa unes dècades, en què la ruralia era dominada pel masclisme i la força bruta del mascle dominant. Així, podem trobar l’esquema de la dona i esposa patidora, la mare coratge brechtiana, que es materialitza en el personatge d’Antònia, o Ariadna, la germana petita, que en un joc també amb el simbolisme del nom acaba essent, en certa manera, qui descabdella el fil del misteri que s’intenta resoldre. Mereix una menció especial, finalment, el personatge de Salvador, un home criat amb els valors més reaccionaris i conservadors, que recorda alguns personatges de la novel·la tremendista, en què la ruralia tenia un pes especialment important, com per exemple a la novel·la L’endemà de mai (1978), de Miquel Àngel Riera. Les sentències que deixa anar són, sovint, la seva millor carta de presentació:
“El que sí que sé és que aquestes coses amb en Franco no passaven. Si en trobaven qualcun, d’aquests malalts mentals, la primera cosa que feien els civils era pegar-li una pallissa amb una verga de bou, i pocs dies després, dins la presó, els trobaven un matí que s’havien penjat amb un cinturó. I casualment no els deixaven portar cinturó. […] Però a aquests, violadors, terroristes, sempre els en deixaven dur, tu ja m’entens. I ningú es queixava de res.”
Per acabar, cal fer referència també al llenguatge emprat a la novel·la, que és un bon exponent de l’escriptura dialectal que alguns intenten desprestigiar i mantenir malmenada. Pep Toni Bauçà escriu en dialecte, com ho feren Blai Bonet o el mateix campaner Damià Huguet, i per això la novel·la inclou expressions i formes pròpies del seu racó de món, que podria ésser el mateix que el dels personatges, i que no fan més que enriquir el text. Recorda, en aquest sentit, algunes novel·les de Maria-Antònia Oliver, manacorina com Riera, recentment premiada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i autora d’obres fantàstiques en tots els sentits, com Cròniques d’un mig estiu (1970) o Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) en què la llengua dialectal esdevé un personatge i un valor afegit més. Ara bé: també s’ha de dir que el llenguatge d’aquesta novel·la d’aquesta novel·la sortiria encara més ben parat si tengués una encara major coherència, ja que no és estrany que el lector trobi expressions molt dialectals al costat de formes pràcticament estranyes dins el parlar del migjorn mallorquí com són “noia”, per “al·lota”, o un ús indiscriminat de les formes “algun” i “qualcun”, entre d’altres.
Formalismes de banda, ens trobam sens dubte davant d’una obra ben configurada, sobretot pel que fa al pla de la trama i la manera amb què els fets es desencadenen, es retroalimenten i van significant. En un dels passatges, un dels personatges principals demana a en Marc: “Has tengut qualque vegada un secret tan immens que fins i tot et cremàs per dins, tots i cadascun dels dies de la teva existència?”. Els personatges d’aquesta novel·la, cadascun a la seva manera, en tenen un, o més, o són ells mateixos tot un secret per deixatar. Una bella definició del que podria ser una novel·la policíaca, una novel·la de misteri o, al cap i a la fi, una bona novel·la. Literatura que, a estones, pren l’alè.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
