Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Sempre que veiem casos d’abusos sexuals a infants als mitjans de comunicació, ens indignem, ens posem ràpidament en la pell de les víctimes i sentim nostra la seva ràbia. La majoria de vegades, les grans cobertures informatives es refereixen a casos que han estat denunciats molts anys després, quan les víctimes ja són adultes, en ocasions massa tard perquè els delictes han prescrit. O potser mai és tard per denunciar una violació, per alliberar-se d’un trauma, per posar el dit sobre una persona que va malbaratar la vida d’uns nens de forma repugnant i imperdonable. No fa gaire, l’escriptor i periodista Carles Porta, després de publicar el seu llibre Li deien pare (un reportatge sobre els abusos de Castelldans), comentava que les víctimes ho mantenien en silenci durant anys perquè no s’atrevien a denunciar-ho, no volien patir els estigmes socials que implica reconèixer haver sofert aquest tipus d’agressions sexuals.
Quan els mitjans en parlen, ens indignem però poques vegades arribem a entendre l’infern pel qual passa un nen del qual han abusat. No és agradable i potser pensem que més o menys el periodisme, el cinema i la literatura ens ho han mostrat. Però quan un llegeix el llibre de James Rhodes, Instrumental (publicat a Blackie Books), es queda de pedra. Es tracta del relat en primera persona d’aquest pianista britànic sobre com va canviar la seva vida després que el seu professor de gimnàstica abusés d’ell quan era petit, de com va passar de ser “un nen ple de vida que ballava, que feia voltes, que reia, que gaudia de la seguretat i les aventures que li oferia una escola nova, a ser un autòmat aïllat, de peus de ciment, apagat”. Resulta esfereïdor veure fins a quin punt la seva infància va ser arrasada i el seu dia a dia, tants anys després, està marcat per aquell passat: les manies, les obsessions, les relacions amb les seves parelles, els projectes frustrats, la relació amb el seu fill, les addiccions, les seqüeles físiques, els desordres en la seva personalitat… Diu Rhodes que quan es produeix una violació a un nen, s’ha de dir violació i no pas abús, perquè un abús és un maltractament, però una violació és quelcom més greu que produeix, entre altres coses, “múltiples operacions, cicatrius (internes i externes), tics, trastorn obsessiu compulsiu, depressió, idees suïcides, enèrgics episodis d’autolesions, alcoholisme, drogoaddicció, els pitjors complexos sexuals, confusió de gènere, confusió sexual, paranoia, desconfiança, una tendència compulsiva a mentir, desordres alimentaris, síndrome d’estrès postraumàtic, trastorn dissociatiu de la personalitat, etcètera”.
Rhodes (Londres, 1975) intenta fugir dels detalls més escabrosos, però no evita un llenguatge directe, descarnat. Algunes de les frases que escriu en el seu llibre són tan brutals, tan crues, que posar-les aquí, fora del context del seu relat, seria gairebé un acte macabre, innecessari i excessiu. Cal llegir el llibre per treure conclusions del seu conjunt. En aquest sentit, crec que és millor no reduir tot el que diu, tot el que sent l’autor, en unes poques línies ara, perquè si com a lectors percebem a la perfecció com de difícil ha d’haver estat escriure aquest llibre, l’única cosa que podem fer després és recomanar-lo, demanar el vot de confiança i que el llegiu. I cal fer-ho, perquè tot i els traumes, les seqüeles i els episodis crus que narra, aquest és un llibre optimista, és una invitació a què cadascú busqui el seu motiu per tirar endavant quan creu o sap que ha tocat fons. En el cas de Rhodes, aquest motiu és la música. També el seu fill, és clar, però el fil conductor aquí és la música.
L’autor obre cada capítol amb una peça musical que ens pot acompanyar en el moment de la lectura, abans o després. Són peces clàssiques, de Bach, Schubert, Prokófiev, Bruckner i Mozart, entre altres. Molts d’aquests compositors (i alguns dels seus posteriors intèrprets) també van patir algun tipus d’episodi traumàtic, però van continuar lluitant. Rhodes va provar de tot per sortir del pou en el qual es trobava, però creuar-se amb les persones adequades i descobrir tot el que podia oferir a través de la música, va fer que alguna cosa canviés en la seva vida. El seu relat es dur, però ens ajuda a relativitzar els nostres maldecaps i a afrontar els nostres reptes d’una altra manera, a encarar el dia a dia amb força. Però sobretot ens ensenya a valorar què és realment important en la vida. De pas, ens fa reflexionar sobre la gran diferència que hi ha entre la música i la indústria musical, un escenari que és adaptable a altres àmbits. Qui vulgui gaudir de la música, ha de saber fer-la seva, no ha de permetre que ningú li digui com ha d’escoltar-la o interpretar-la. Una cosa són els negocis i la parafernàlia que hi ha voltant dels fets culturals i una altra és l’experiència de viure’ls. És per això que Rhodes, en els seus concerts, fa el que li dóna la gana: explica el que li ve de gust, es vesteix com vol tot i oferir un repertori clàssic, permet que el públic se senti còmode sense atendre a protocols ni comportament impostats.
Quan un ha viscut el que ha viscut Rhodes, no està per romanços. Estar tan de temps en l’abisme et fa entendre què es realment important en la vida. Així que al final ens queden unes quantes reflexions: que allò que creus que no té solució, segurament en té; que no has de permetre que ningú et faci mal mai i que ningú et digui el que no arribaràs a ser, això ho has de decidir tu; que cap persona t’ha de dir com gaudir d’allò que t’agrada… La teva vida és teva: no et facis mal, no cregui’s que no tens opcions, si algú t’ha trepitjat mira sempre de seguir caminant i, sobretot, no deixis de viure a la teva manera. Instrumental és un llibre que ens despulla com a lectors i com a éssers humans. Alguna cosa canvia després de llegir-lo.
