15 òperes no tan conegudes que no us podeu perdre

Antoni Garcés. Barcelona 

Hi ha òpera més enllà de La Traviata! Si ja has escoltat totes les versions de La Bohème, Rigoletto o Turandot i vols descobrir altres títols, et proposem quinze òperes que no es representen gaire sovint però que val molt la pena escoltar. Són obres úniques i essencials de la història de l’òpera. Evidentment en aquesta llista falten molts títols que mereixerien ser-hi, però és la nostra invitació personal a descobrir altres òperes. També us proposem una versió discogràfica per escoltar-les.

Pelléas et Mélisande, de Claude Debussy

Pelléas et Mélisande es va estrenar a París l’any 1902 i va suposar un abans i un després en la història de l’òpera. El llibret és l’obra de teatre simbolista del mateix nom, escrita per Maurice Maeterlinck. Pelléas és un conjunt de dotze escenes inconnexes al temps i a l’espai que ens donen una lleugera pinzellada de la situació. Aquesta fragmentació de la història genera uns buits que cadascú pot omplir amb la seva pròpia versió segons el que es va veient, però el que diuen els personatges tampoc és cap referència perquè sovint no diuen el què realment pensen i és la música de Debussy la que ens revela els veritables sentiments dels personatges. Pelléas, un jove d’un poble mariner, s’enamora d’una forma molt especial de Mélisande, la dona de Golaud, el seu germà. L’amor i la gelosia es desencadenen de forma inquietant, aparentment sense que passi res; els personatges semblen estar en un estat catatònic. La sensació d’estar en un somni, en un estat de vetlla on el que veiem és eteri i poc definit, que produeix la música de Debussy, és única d’aquesta obra mestra.

• Recomanació discogràfica: Pelléas et Mélisande / Jansen / Joachim / Etchéverry / Desormière / EMI / 1941.

Khovànsxtxina, de Modest Mussorgsky

Khovànsxtxina és una de les obres cabdals de l’òpera russa. El centre d’aquesta òpera és el poble rus fragmentat en una guerra civil, en una lluita entre tres ideologies diferents. Mussorgsky va morir deixant únicament una partitura per a piano i veu dels quatre primers actes i molts compositors han fet orquestracions i versions del cinquè acte, tot i que la més interpretada actualment és la de Dmitri Xostakòvitx, que va reproduir molt fidelment l’estil de Mussorgsky tan a la música del cinquè acte com a l’orquestració de tota l’obra. Deixar-se endur pel meravellós preludi i pels grans cors d’aquesta òpera és una forma perfecta de descobrir l’òpera russa de finals del segle XIX que si bé al començament pot resultar fosca i densa, com les novel·les de Dostoievsky, acaba sent addictiva.

• Recomanació discogràfica: Khovànsxtxina / Minjelkiev / Galuzin / Steblianko / Borodina / Gergiev / DECCA /1991.

Dialogues des Carmélites, de Francis Poulenc

Dialogues des Carmélites està basada en la història de les màrtirs de Compiègne. Setze monges empresonades i executades pel règim de Robespierre. La partitura de Poulenc expressa un fort sentiment religiós i els seus recitatius de gran dramatisme reforcen una història tràgica portada al cinema, al teatre i a la literatura diverses vegades. Les complexes harmonies i la bellesa de la música de Poulenc la fan una de les òperes essencials del segle XX. La famosíssima escena final amb el Salve Regina cantat per les setze monges que van morint a mesura que sentim el soroll de la caiguda de la guillotina en una de les escenes més brutals i colpidores de la història de l’òpera en una mostra de la gran capacitat de Poulenc d’escriure melodies que posen el pèl de punta.

• Recomanació discogràfica: Dialogues des Carmélites / Duval / Crespin / Scharley / Dervaux / EMI / 1958.

Les Troyens, d’Hèctor Berlioz

L’Eneida de Virgili és la base per a aquesta monumental òpera de Berlioz. Una de les òperes més llargues i espectaculars mai escrites, Les Troyens conté tots els elements de la Grand Opéra francesa del segle XIX amb el particular toc de Berlioz. Els grans conjunts corals i les escenes intimistes es van alternant en aquesta òpera que rarament es representa per la seva envergadura i els mitjans que requereix; de fet, Berlioz mai la va veure representada en la seva totalitat ja que quan es va estrenar va ser en una versió anomenada Les Troyens à Carthage que contenia només els últims tres actes. L’obra mestra de Berlioz és un repte per als cantants, els músics i també per a l’oient que no esta acostumat a la música del compositor francès que si bé es cert que requereix un esforç al començament, s’acaba convertint en un dels compositors essencials de tot aficionat a l’òpera.

• Recomanació discogràfica: Les Troyens / Heppner / DeYoung / Lang / Davis / LSOlive / 2000.

Francesca da Rimini, de Riccardo Zandonai

El cinquè cant de la Divina Comèdia de Dante, que explica la història dels amants adúlters Paolo Malatesta i Francesca de Rimini, és una de les històries més utilitzades a la música. Txaikovski, Rakhmàninov i molts altres compositors es van inspirar en els amants de l’Infern de Dante. El compositor italià Riccardo Zandonai, contemporani de Puccini i Giordano va fer, la seva pròpia versió, amb un estil molt personal. Una música exòtica amb una orquestració molt treballada i unes melodies inspirades i romàntiques la fan una de les òperes més importants del verisme, injustament oblidada i eclipsada com gairebé totes les òperes dels seus contemporanis per les obres de Puccini. És difícil veure Francesca da Rimini representada però hi ha enregistraments magnífics fets per grans cantants que son una oportunitat perfecta per apropar-nos al verisme menys conegut.

• Recomanació discogràfica: Francesca da Rimini / Caniglia / Prandelli / Tagliabue / Guarnieri / CETRA-Warner / 1950.

L’italiana in Algeri, de Gioachino Rossini

És difícil comprendre com una comèdia tan divertida i amb una música tan genial pot ser tan poc interpretada actualment. L’italiana in Algeri és una de les grans òperes de Rossini, a l’alçada del Barber de Sevilla i la Cenerentola, que eclipsen la resta de la producció rossiniana. Una noia italiana viatja a Algèria per alliberar al seu estimat de les mans de Mustafà, un home molt poderós del país. És plena de situacions molt divertides amb una música brillant, intel·ligent i lleugera. L’estrena d’aquesta òpera a Venècia al 1813 va ser un gran èxit i grans personalitats de l’època com el mateix Stendhal van lloar la música que Rossini havia escrit com un entreteniment sense pretensions d’arribar a ser una gran obra, una prova més de la genialitat del compositor de Pesaro, famós tant per les seves òperes com per les seves receptes culinàries.

• Recomanació discogràfica: L’italiana in Algeri / Baltsa / Raimondi / Dara / Abbado / Deutsche Grammophon / 1987.

Médée, de Luigi Cherubini

La Medea d’Eurípides és una de les tragèdies més versionades a l’òpera. La història d’una dona capaç de matar els seus fills per venjança segueix impressionant al públic avui en dia. El compositor italià resident a París Luigi Cherubini va fusionar dos estils: la tragédie lyrique francesa amb la música italiana creant una obra sense precedents. La intensitat dramàtica de Médée és única, els recitats que s’alternen amb els fragments musicals intenten mantenir la força de la tragèdia original d’Eurípides i la música preromàntica de Cherubini (l’obra es va escriure als voltants de 1797) fa la resta per arrodonir una obra considerada com el “cim de l’art líric” per compositors com Brahms, Beethoven, Schubert o Wagner. La versió italiana de l’obra de Cherubini amb els recitats substituïts per recitatius acompanyats per l’orquestra va ser un dels papers predilectes de la gran soprano grega Maria Callas i es poden trobar diversos enregistraments tant de la versió original en francès amb els recitats com de la versió italiana.

• Recomanació discogràfica: Médée / Treigle / St. Julien / Fortunato / Folse / Newport Classic / 1997.

L’Orfeo, de Claudio Monteverdi

L’Orfeo, favola in musica, de Claudio Monteverdi està considerada com la primera òpera de la història (es tenen referències d’obres anteriors que s’han perdut) i en ella Monteverdi va voler unir totes les arts, la música, el teatre, la dansa, i la pintura i l’escultura per als decorats i per a aconseguir-ho va utilitzar com a tema el mite d’Orfeu, l’home que amb la música de la seva lira va adormir al gos guardià de l’infern per poder anar a buscar a la seva estimada Eurídice. Neix aquí el concepte d’un espectacle que reuneix totes les arts al mateix temps per a oferir un entreteniment per a les festes dels senyors més rics. Aquesta obra s’escriu per als ducs de Màntua i s’estrena pel carnaval de 1607. Monteverdi va escriure L’Orfeo per a l’orquestra més gran i amb més varietat d’instruments que s’havia utilitzat mai en aquella època i és a L’Orfeo on trobem la primera ària de la història de l’òpera (“Rosa del ciel”) i diversos cors com “Lasciate i monti” inspirats en els madrigals renaixentistes.

• Recomanació discogràfica: L’Orfeo / Zanasi / Figueras / Mingardo / Savall / Aliavox / 2016.

La Fanciulla del West, de Giacomo Puccini

Puccini va ser el gran compositor d’òpera a Itàlia a finals del segle XIX i principi del segle XX i les seves òperes es troben entre les més representades de l’actualitat. La fama que han assolit les seves òperes més conegudes ha perjudicat als seus contemporanis i fins i tot a ell mateix ja que una part de les seves òperes no són gens conegudes i s’interpreten molt poc actualment. Per als amants del cinema western aquesta òpera serà un gran descobriment ja que Puccini es va inspirar per a escriure aquesta obra en la seva estada a Nova York on va poder veure l’obra de teatre The girl of the golden west, d’on s’extreu el llibret per a aquesta òpera. La música de Puccini ens transporta a l’Oest americà de forma genial i l’òpera conté tota la bellesa i el romanticisme típics de Puccini; no és d’estranyar doncs que els compositors de bandes sonores de Hollywood s’inspiressin en aquesta partitura genial i molt poc coneguda.

• Recomanació discogràfica: La Fanciulla del West / Corelli / Gobbi / Frazzoni / Votto / Opera d’Oro / 1956.

Fidelio, de Ludwig van Beethoven

L’única òpera de Beethoven, Fidelio, és una de les obres essencials de l’òpera alemanya. Fidelio recull tota la ideologia del seu compositor, és una defensa de l’amor, la lleialtat, la fidelitat i la llibertat. Florestan, el protagonista, és empresonat i la seva dona Leonora disfressada de soldat amb el nom de Fidelio entra a la presó per alliberar al seu marit. L’obra està a cavall entre les comèdies d’embolic de Mozart i les primeres òperes romàntiques de Weber. Fidelio va suposar un gran esforç per a Beethoven que va escriure diverses versions però alhora era una de les obres de les que més satisfet es sentia el compositor alemany. Una obra mestra d’un dels millors compositors de la història de la música que queda relegada en front de les grans simfonies que ens va deixar Beethoven.

• Recomanació discogràfica: Fidelio / Marigono / Seifert / Leiferkus / Harnoncourt / Teldec / 1995.

Iphigénie en Tauride, de Christoph Willibald von Gluck

Gluck és el gran compositor oblidat del classicisme, però l’òpera li deu molt. Gluck considerava que l’òpera de finals del barroc estava plena d’excessos, d’ornamentació, de lluïment dels cantants i egocentrisme per part d’aquests. Creia que s’havia perdut l’essència del drama i que tot l’interès que podien crear les històries es perdia en uns llibrets pobres i en un soporífers recitatius secs, acompanyats únicament per un clavicèmbal. És amb aquest plantejament amb el que Gluck crea la reforma de l’òpera i amb aquesta l’òpera clàssica. Gluck buscava les melodies més pures possibles, despullades de qualsevol ornamentació, uns llibrets dramàtics i seriosos que donessin un aire de majestuositat a l’òpera i als seus personatges. És segurament aquesta recerca de la puresa melòdica sense ornaments el que ha fet que Gluck sigui molt poc representat en l’actualitat però la importància de la seva reforma i la bellesa de la seva música el converteixen en un dels compositors d’òpera més importants.

• Recomanació discogràfica: Iphigénie en Tauride / Montague / Aller / Allen / Gardiner / Philips / 1985.

Thaïs, de Jules Massenet

Jules Massenet va ser un dels compositors francesos més reeixits de finals del segle XIX i va deixar una gran quantitat d’òperes de les que avui en dia se’n representen molt poques. La música de Massenet sovint és titllada d’ensucrada i carrinclona i és cert que la seva obra és poc innovadora i de vegades pot semblar poc inspirada. Però les òperes de Massenet tenen moments d’una genialitat inigualable i el més popular amb diferència és la “Méditation Religieuse” de la seva òpera Thaïs, d’una bellesa increïble. Aquesta obra inspirada en una obra de teatre homònima sobre la prostituta egípcia Thaïs, convertida al cristianisme, és una de les millors del compositor francès. La partitura sencera desprèn aquest toc tan particular que té l’òpera francesa sensual i elegant. Thaïs està considerada una de les grans òperes de Massenet tot i que no és tan representada com altres obres com Werther o Manon.

• Recomanació discogràfica: Thaïs / Esposito / Massard / Mollien / Wolff / Opera d’Oro / 1959.

Rusalka, d’Antonin Dvorák

Rusalka, basada lliurement en “La Sireneta” de Hans Christian Andersen, és l’òpera més popular del repertori txec i és molt representada i estimada al centre d’Europa, sobretot a Praga, des de la seva estrena l’any 1901. Dvorák va utilitzar tots els recursos de moda de l’època com el leitmotiv (tema musical associat a un personatge o sentiment) o el lied (cançó breu per a veu típica del romanticisme alemany), creant així una barreja d’elements única. Com tota la música centreeuropea, la música de Dvorák té una forta càrrega folklòrica i està repleta de melodies tradicionals eslaves. El moment més conegut d’aquesta obra és la “Cançó a la Lluna” cantada per algunes de les sopranos més famoses i típica de recitals i concerts. Es pot aprofitar un viatge a Praga per anar a veure aquesta òpera poc representada al sud d’Europa però que val molt la pena veure.

• Recomanació discogràfica: Rusalka / Fleming / Heppner / Zajick / Mackerras / Decca / 1998.

Idomeneo, re di Creta, de Wolfgang Amadeus Mozart

Idomeneo és la primera gran òpera de Mozart. Escrita quan el compositor austríac tenia només vint-i-cinc anys, és juntament amb La Clemenza di Tito, el cim de l’opera seriosa mozartiana. Ambientada a la Creta de la mitologia, Mozart va bolcar en Idomeneo tot el que el va interessar dels gustos musicals dels diferents llocs d’Europa que va visitar creant així una obra que fusionava el millor de cada lloc: l’estructura de l’òpera italiana, les danses i el dramatisme de l’òpera francesa i l’orquestració alemanya que va sofisticar i modernitzar de manera sorprenent. Mozart va buscar una continuïtat del drama diluint els finals de les escenes i enllaçant-los amb el començament de l’escena següent. En aquesta òpera trobem àries d’una gran bellesa i àries d’un dramatisme tempestuós i frenètic com “D’Oreste d’Ajace”. El millor drama de la seva època i una altra prova de que Mozart tenia una capacitat i una genialitat fora de sèrie.

Recomanació discogràfica: Idomeneo  / Croft / Fink / Im / Penda / Jacobs / Harmonia Mundi / 2009.

Vasco de Gama (L’Africaine), de Giacomo Meyerbeer

Vasco de Gama és el prototip de la Grand Opéra francesa: un argument basat en un tema històric, una llarga durada, divisió en cinc actes, ballets, grans cors, una gran complexitat i exigència per als cantants i uns efectes escènics espectaculars. L’última òpera de Giacomo Meyerbeer i la seva obra més revolucionària es va estrenar de forma pòstuma en una versió molt retallada i sota el títol de L’Africaine l’any 1865 a París i des de la seva estrena fins la Segona Guerra Mundial va ser un dels títols preferits del públic de tot el món. De fet, l’ària “O Paradis” va seguir molt temps als programes de recitals de tenors i és considerada una de les grans melodies de l’òpera francesa. Vasco de Gama està a la llista d’òperes més representades de la història i és així per la bellesa i l’exotisme de la seva música i per l’espectacularitat del seus cors i ballets. Meyerbeer sabia com agradar al públic i explotava aquesta capacitat, cosa que causava enveja en compositors com el mateix Wagner. Durant molt de temps, per culpa de crítiques de compositors envejosos s’ha titllat a Meyerbeer de compositor comercial i sense ànima però res més lluny de la realitat, les partitures de Meyerbeer i en especial el Vasco de Gama mostren un gran coneixement de la veu i de l’orquestra. Actualment s’està vivint un redescobriment de les obres de Meyerbeer i grans teatres com la Deutsche Oper de Berlin tornen a programar les seves obres.

• Recomanació discogràfica: Vasco de Gama  / Verrett / Domingo / Mittelmann / Périsson / Gala / 1973.