Banana Yoshimoto: “Si Japó fos una societat perfecta, no hi hauria tants suïcidis”

L’autora japonesa ha estat a Barcelona per participar en el XXII Saló del Manga, on s’ha trobat amb els seus lectors

Banana Yoshimoto és el pseudònim de Mahoko Yoshimoto (Tokio, 1964), una de les escriptores japoneses més internacionals, comparada moltes vegades amb Haruki Murakami. Va debutar amb Kitchen (Tusquets), quan encara era una estudiant universitària. Entre els seus llibres, destaquen Records d’un carreró sense sortida, N.P. o Tsugumi, tots ells publicats a Tusquets. Els temes recurrents en la seva obra són el desencís, l’amistat, l’amor, la soledat, la mort i l’esperança. Un viaje llamado vida (Satori) és el darrer llibre que s’ha traduït al castellà, on reconstrueix les emocions de l’existència (promeses i trobades, felicitat, sorpreses, malenconia, mal) a partir d’un aroma, d’un sabor, de l’efecte d’unes llums o del rumor de la pluja i del vent. Yoshimoto arriba a Barcelona per participar al Saló del Manga, festival que ha rebut més de 142.000 visitants aquest 2016. Es mostra molt atenta a les preguntes, encuriosida pel que li comentem. Asseguts al seu costat en el moment de l’entrevista hi ha, a més de la intèrpret, dos japonesos que prenen notes constantment i fan fotos.

 

M. Haro (@manelhc) i N. Di Padova. Barcelona

Després de moltes trobades amb els seus lectors fora del Japó, considera que a Europa tenim un coneixement profund de la cultura japonesa o ens quedem en els tòpics?

Hi ha molta diferència entre els que no saben res i els que estan interessats en la cultura japonesa. No fa gaire vaig estar a Piacenza, Itàlia, i allà hi havia gent que no havia vist mai un japonès i s’apropaven a mi perquè em consideraven quelcom exòtic. En canvi, també m’he trobat gent que sap més de manga que jo mateixa.

Tenint en compte que els seus llibres tenen un esperit tan japonès, li va sorprendre l’èxit a l’estranger?

Confiava que hi hauria lectors interessats fora del Japó, especialment a Itàlia i Espanya, perquè tenen unes llengües molt més riques que l’anglès, més matisos, més adjectius…

És diferent la relació amb els seus lectors dintre i fora del Japó?

Molt diferent. Quan al Japó participo en alguna taula rodona i arriba el moment de fer preguntes, poques vegades els lectors volen aprofundir en els meus llibres, gairebé sempre busquen consell personal, volen saber què han de fer davant inquietuds existencials que tenen. En altres països, en canvi, tothom em pregunta sobre la meva obra. Això fa del Japó un país particular.

Quin tipus de preguntes li fan els japonesos?

Hi ha gent que no sap què fer amb la seva vida a nivell laboral i m’ho pregunten a mi. També em consulten qüestions de relacions entre persones, no només de tipus sentimental, sinó fins i tot per saber com poden tenir millor relació amb algú. I una altra preocupació recorrent és no poder oblidar la parella que els ha abandonat.

Podem dir, llavors, que els lectors japonesos valoren els seus llibres a nivell terapèutic?

El que passa és el que al Japó la barrera entre les persones és molt baixa. Per això, quan se senten identificats amb algun personatges, el sentiment de connexió amb l’autor és molt fort. En aquest sentit, sí, suposo que em prenen com una terapeuta. A l’estranger, quan els lectors vénen a mi, ho fan perquè volen trobar una autora; al Japó, volen trobar els personatges que han llegit.

Un tema que apareix molt en els seus llibres és el del suïcidi. Per què aquest segueix sent un tema important en la literatura japonesa?

Perquè al Japó hi ha molt suïcidis, de fet mor més gent per suïcidi que per accident de cotxe.

Això es deu a un profund sentiment de soledat, un altre tema habitual en la literatura japonesa?

No, és més aviat degut a un problema social, un problema amb el govern, amb el sistema mateix.

És vostè conscient que per a molta gent europea Japó és la societat perfecta?

Puc entendre aquesta imatge, però si realment fos una societat així de perfecta, no se suïcidaria tanta gent.

Un tema recorrent en els seus llibres són els fenòmens paranormals. Això és perquè hi creu?  

No hi crec tant com escric. És més la voluntat de plasmar una mena de presència que també hi és en el teatre tradicional japonès, amb personatges que estan en una frontera entre la normalitat i allò paranormal.

En els seus llibres tampoc falta mai algun apunt sobre gastronomia…

És una herència cultural molt important. En el cinema poques vegades veig escenes on els personatges estiguin menjant al voltant d’una taula, i això em sembla molt estrany, fa que la pel·lícula perdi realisme, com si els personatges participessin en un videojoc i no pas en una pel·lícula. Per això m’agrada aportar aquest component de realitat en els meus llibres. Fa poc vaig descobrir que en els drames coreans cada cop s’inclouen més escenes de menjar i vull fer el mateix.

A Itàlia fins i tot van publicar un llibre amb les receptes que apareixien en els seus llibres!

Ah, sí? No en tenia ni idea! [riu].

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES