Júlia Costa / @liujatasco
Aquesta novel·la va guanyar el premi Prudenci Bertrana l’any passat. El punt de partida és engrescador, un sergent nord-americà assisteix al funeral del seu pare, que havia treballat en una de les bases de la Costa Brava. Allà contactarà amb un pescador amb qui el seu pare havia tingut amistat. Un dels mèrits del llibre és haver incidit en un tema encara molt poc aprofitat per la narrativa, les característiques d’aquelles instal·lacions que avui són ja un record i que van influenciar força els habitants de les zones on es trobaven.
En la novel·la es fan moltes referències a una lluita antifranquista mitificada des del present, això propicia que es caigui en més d’una ocasió en el tòpic i en un cert maniqueisme simplista. La complexitat de la guerra civil no pot obviar les moltes ombres que planaven per damunt de la ideologia comunista i dels seus representants i aquesta complexitat es va fer extensiva, d’algun manera, fins i tot a la feble resistència que va existir durant la dictadura. Per altra banda, el manteniment del franquisme va ser obra dels americans però també va comptar amb la benedicció de les potències europees, encara més d’aquelles que havia flirtejat amb el nazisme, com França o Itàlia.
Avui, evidentment, aquella Transició de després de la mort de Franco ens mostra les seves febleses i servituds i una de les seves figures més ambigües és la de Carrillo, acceptant l’inacceptable. També el restabliment de la Generalitat va formar part d’una operació amb aspectes potser programats però amb d’altres que van respondre fins i tot a una improvisació oportunista. Totes aquestes complicacions desfilen per una novel·la que no acabar de trobar el seu to narratiu i que en ocasions es mou més aviat enmig d’un apressat conjunt d’informacions de caire més aviat periodístic. En general crec que l’autor juga amb un excés de personatges i de referències, en ocasions les anècdotes diverses semblen introduïdes de forma una mica gratuïta, com ara quan s’explica el pas de Kirk Douglas per la Costa Brava o les peripècies lligades a pel·lícules com el Doctor Zhivago o Furtivos.
L’excés de temes perjudica el conjunt i fa que aspectes interessants, com ara les relacions entre pares i fills i el poc que es pot arribar a saber sobre la família, resultin una mica marginals o que el fil central de la història es perdi entre tanta informació. El llibre, en ocasions, ironitza en excés sobre aspectes molt seriosos de la realitat i li manca extensió per tal de desenvolupar tot allò que planteja, una mica més a fons. Per altra banda, se’ns expliquen moltes petites històries que ja no són novetat i que són prou conegudes pel lector mitjà. L’autor és defineix més aviat com a periodista i això es percep, en part en un sentit positiu però també té la seva part negativa, condicionada a un determinat tarannà habitual en el present, ja que hi ha molts persones que escriuen novel·la i provenen del camp de la premsa.
Els aspectes més interessants de la novel·la van lligats al fet de parlar del nostre present i del passat immediat i d’incidir en un tema encara poc conegut, les bases americanes, sobre el qual es podria escriure un extens volum ben documentat. També hi és de més una mena d’anècdota amb mafiosos de l’est, que no ve massa a tomb. En ocasions s’expressen opinions que es posen en boca dels personatges però que semblen sortir directament del pensament de l’autor, com ara les valoracions sobre Pla o Dalí. La novel·la manté un ritme trepidant i apressat i gairebé demanaria incloure al final una nòmina de personatges reals, per als no iniciats.
