Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Stanley Cavell, un dels principals filòsofs de finals del segle XX, parla de com va descobrir el concepte foucaultià de “cura de sí” en la literatura anglesa dels segles XVIII i XIX. Sense tampoc aprofundir en què entén ell per “cura de sí”, i reconeixent que no està segur de si ha captat bé les idees de Foucault, explica que les escriptores Jane Austen i George Eliot li van ensenyar millor que ningú l’hàbit anglès de tenir cura de la pròpia economia: la de casa, la del cos, la dels sentiments, i sobretot -important tenint en compte que és filòsof- la de les paraules. Per dir-ho d’una altra manera, Austen i Eliot exposen pedagògicament quin ideal de vida era el que dominava al seu temps i com la vida de les persones (els seus pensaments, els seus sentiments) n’estaven impregnades fins al moll de l’os.
Quan Shirley Jackson comença a publicar, ja ben entrat el segle XX, aquest ideal de “cura de sí” procedent d’Anglaterra fa temps que ha revelat les seves múltiples tares i disfuncions i no és vigent, o útil, per a la societat americana, les necessitats de la qual requereixen (i han creat/trobat) nous models. Però de la mateixa manera que l’ideal de “cura de sí” vigent als anys 30, 40 i 50 es comprèn simultàniament com a 1) creació i resposta de les necessitats imperants en el present, i 2) com a recreació dels, i resposta als, ideals anteriors (per exemple, la tradició d’Austen i Eliot), també es podria dir que l’obra de la Shirley Jackson exposa l’ideal de vida del seu temps (i de la tradició?) ampliat a les seves disfuncions. Llavors ens preguntaríem: l’obra de Shirley Jackson ens mostra les ombres de l’ideal de vida, o ens mostra els moments en què l’ideal està en el límit de fallar, o de convertir-se en una altra cosa?
Sempre hem viscut al castell, que ara recupera L’Altra Editorial en català (traduït per Martí Sales) i Minúscula en castellà (traduït per Paula Kuffer), és l’última novel·la publicada en vida per l’autora. Explica la història de dues germanes, la Constance i la Merricat Blackwood, que viuen tancades en un casalot amb el seu tiet paralític, atrapades en una espècie d'”entretemps” des de fa sis anys, quan una terrible tragèdia va caure sobre la seva família. Lluny dels veïns, lluny dels familiars -i la distància és tan física com psicològica- les dues germanes viuen en una negació permanent de l’exterior: hi surten tan poc com poden, i reben visites el mínim imprescindible -és a dir, quan les visites s’imposen i no hi ha manera de fer-les fora-.
No és estrany que autors com Neil Gaiman o Stephen King hagin estat molt bons lectors de la Jackson; igual que escriptors com Arthur Machen o H. P. Lovecraft, la Jackson sap perfilar amb destresa els moments en què la raó, la salut i la tradició es topen amb els seus límits. En el cas de la Jackson el terror està en l’atmosfera, en els trets de la personalitat, en les relacions que s’estableixen entre els personatges, i en la sensació permanent de perill, abús o menyspreu. No hi ha monstres, no hi ha fantasia, però és fàcil entendre que els monstres i la fantasia dels altres autors no són sinó un desenvolupament, una ampliació o una re-expressió de sentiments, vivències, i pors, que aquí es presenten d’una manera més naturalista. Per tant, que no hi hagi un element monstruós o fantasiós en la trama no treu ni un mínim d’efecte devastador a l’atac de la Jackson a la concepció benpensant, lleugera i “sana” de la “cura de sí” vigent al seu temps.
Al meu parer, això implica la idea de què cada ideal de vida crea els seus monstres i que, simultàniament, sempre hi haurà monstres llençats a dins, o vivint dins, d’un ideal que no els pertoca o que no respon a les seves necessitats. O, si prescindim de criatures fantàstiques, això vol dir que en la relació, la distància, i el respecte mutu entre les persones i els valors, entre els valors i les necessitats, entre els ideals socials i la seva vivència personal individual, és on trobem les friccions, les violències, els guanys o les pèrdues de llibertat, satisfacció i benestar que ens defineixen com a bones persones, bons ciutadans, bons (o mals) reflexes del nostre ideal.
Sempre hem viscut al castell explica una història aterradora amb una innocència que després seria mil vegades imitada. Profundament emparentada amb l’esperit d’algunes històries d’Edgar Allan Poe i algunes pel·lícules de Hitchcock, la Shirley Jackson és una de les principals creadores de la corrent terrorífica de la cultura de masses contemporània i urbana. Una d’aquelles influències descomunals que es llegeix en un moment però que es gaudeix, i es paeix, amb els anys.
