Els subversius i innovadors Ricci/Forte arriben al Lliure

Presenten ‘Macadamia Nut Brittle’ i ‘Still Life’, dos espectacles que expliquen les dificultats de les persones en el món present
Imatge de l’obra ‘Macadamia nut brittle’, que es pot veure al Teatre Lliure

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Stefano Ricci i Gianni Forte formen companyia fa gairebé una dècada i són considerats els més subversius i innovadors de l’escena italiana. Per denunciar les injustícies i vexacions que permet la legalitat democràtica, Ricci/Forte porta a l’escenari del Lliure de Montjuïc dos dels seus espectacles més brutals: Macadamia Nut Brittle i Still Life. Dir que els ricci/forte tenen un llenguatge teatral propi és, en opinió de Lluís Pasqual (director del Teatre Lliure), una banalitat: el seu és un teatre amb un imaginari de rabiosa actualitat i de projecció universal, avalat per una reconeguda trajectòria internacional.

 

Ricci/Forte, una proposta de diàleg teatral

La Ricci/Forte performing arts ensemble neix com a companyia el 2006. Els seus fundadors, Stefano Ricci i Giovani Forte es formen en un àmbit teatral tradicional i amb gran mestres internacionals. Segons Ricci, des dels seus inicis han cercat d’entendre què és el teatre, no el nou teatre, sinó el Teatre i el lligam entre la tradició i el teatre de rabiosa contemporaneïtat. En la seva dramatúrgia s’hi barregen equilibradament la crítica social, la psicoanàlisi, el lirisme, l’humor, la transgressió… La seva manera de fer teatre no correspon en absolut al teatre tradicional, es basen en desmantellar els personatges, en oblidar la màscara del personatge i construir una arquitectura visual i dramàtica sobre el material humà. El text és fonamental però entès com a valor teatral, com a text poètic, no com a text de ficció. Hi ha un vincle amb la contemporaneïtat del llenguatge de carrer amb elements de lirisme poètic expressat mitjançant el dinamisme que afecta el cos. Cerquen sobretot la comunicació, el diàleg amb el públic d’avui, la dissolució de la barrera amb el públic per unir forces i provar de comprendre. Per a ells, el teatre és una forma de dialogar amb el públic en un moment en què la cultura perilla, en què el teatre és més necessari que mai per explicar el present.

 

Macadamia Nut Brittle

Macadamia Nut Brittle (2009) és el muntatge que els ha presentat arreu del món davant de públics molt diferents. Després de gairebé deu anys segueix completament vigent. A l’era de les passions precuinades, ens diuen, «dels sentiments redoblats de grisalla, ens hem sadollat famèlicament a la taula de Dennis Cooper amb la poesia aspra que omple el seu univers literari. Hem intentat explicar, amb un impudor mozartià, un conte cruel sobre l’adolescència. I gairebé automàticament ha sorgit esbotzar les portes de l’anomenada normalitat sexual tocant el bombo del món foreveryoung i escampant sal per les ferides d’una realitat brutalment viva. L’espera nocturna de quatre devoradors de gelats de Häagen-Dazs (el de macadamia nut brittle del títol) es materialitza en un tamagotxi oníric on es passa comptes a un procés identitari que allibera i alhora ens distancia del planeta que ens llisca sota els peus. En aquesta fluctuació emotiva, sense cinturó de seguretat, baixem en picat cap a un llibertinatge imprevisible. El ball ha començat; les laceracions marquen les figures i transformen el somni romàntic de la família feliç de Mulino Bianco en un malson viscut desperts. Som nosaltres, víctimes, botxins, els protagonistes d’aquesta snuff movie que ens ofereix la vida, buscant desesperadament l’amor en un món impossible: perquè al capdavall la naturalesa, com els homes, també és puta i infidel. Sempre.»

Macadamia Nut Brittle  va sorgir de la pèrdua com a tema inicial. Segons Ricci, van cercar una obra que pogués afrontar el tema de la mancança, de la pèrdua afectiva. Macadamia va néixer de la necessitat d’escenificar la mancança.  Poden ser considerats transgressors o brutals, però en el fons hi ha un tema que ens toca a tots, un tema que colpeix directament el cor. Sembla que en la societat actual volem saciar-nos, omplir els nostres buits sense donar res. En aquest context, el sexe apareix com una temptativa egoista de no sentir i d’allunyar-se d’un mateix sense donar res, sense donar-se. A través de l’encontre fàcil, del sexe d’un sol ús, la lleugeresa es transforma en tragèdia perquè la voracitat ens porta a oblidar el que som. Fabio Gomiero, Anna Gualdo, Piersten Leirom i Giuseppe Sartori, sota la direcció de Stefano Ricci, són els intèrprets d’aquesta proposta escènica de trobar un sentit i d’abordar una nova forma de transformar-se en l’encontre amb l’altre.

 

Still life

Still life és un espectacle més recent que neix d’un fet periodístic, d’un drama humà on el tema principal és el bullying homòfob, la por de la persona que se sent rebutjada socialment per la seva diferència. I, a l’altra banda, la por i el rebuig social a tot allò que és diferent. «La discriminació i l’assetjament psicològic i identitari que determina la repressió de la imaginació i empeny a l’autoanorreament. Aquests són els temes de l’espectacle, que il·lustra un germen que fa niu pertot però que, sobretot als instituts, en aquella edat en què qualsevol futur sembla possible, estableix la seva paradoxa desemmascarant els límits del ramat en què ens convertirem. Una ‘massacre a cinc veus per una víctima’ per parlar del bullying homòfob i intentar combatre la discriminació identitària. Un “homenatge” per recordar l’adolescent romà, un de tantíssims, que es va suïcidar penjant-se amb el seu mocador rosa. El teatre es converteix així en un instrument per comunicar noves maneres d’observar la realitat en el respecte per les tries i les naturaleses dels individus. Un procés per fer política, que s’ha d’entendre com una responsabilitat que els ciutadans tenen dins la polis. Sense empunyar cap metralladora, sinó assumint un compromís que esdevé un acte de valentia.»

Segons Stefano Ricci, Still life vol recuperar el valor de la fantasia que fa retrobar l’energia per donar un sentit i un valor moral a l’interpret. La fantasia que sempre ha estat considerada més un defecte que un valor és el fil d’una història que, lluny de la crònica, s’explica d’una altra manera mitjançant la visió i el suggeriment, des d’un punt de vista expressiu. Anna Gualdo, Fabio Gomiero, Liliana Laera, Giuseppe Sartori i Simon Waldvogel són els actors que la interpreten. Explica Ricci que han seleccionat actors que hagin passat per algun tipus d’experiència de rebuig homòfob, perquè quan s’explica de forma expressiva és important que tinguin aquesta petjada vital i puguin mostrar-la en un exercici de despullament. El que es veu a escena no són personatges, són persones amb una preparació exhaustiva per expressar-se. L’actor està despullat i no només de forma epidèrmica que és el més evident. És tracta d’una nuesa emotiva que es converteix en expressió teatral. L’actor no té la màscara del personatge darrera la qual amagar-se, la implicació és de 360º.

 

Una explosió vital

Tant Macadamia Nut Brittle com Still life són una autèntica explosió vital, així els qualifica el seu director i aquest és el vincle que uneix els dos espectacles, perquè ambdós expliquen les dificultats de les persones en el món present. Segons Ricci, el ritus teatral ens ha de sacsejar, de treure de la letargia en què vivim. El teatre necessita recuperar la respiració vital i la regeneració del pensament. L’espectacle es construeix per al públic, on la sorpresa és sempre aconsellable, perquè anar al teatre a dormir no paga la pena. No interessa fer un espectacle senzillament per provocar el públic sinó per dialogar-hi. Tindrem ocasió de veure-ho i de participar d’aquesta estimulant proposta teatral en les quatre úniques funcions que la companyia Ricci/Forte ens oferirà. Macadamia Nut Brittle es podrà veure els dies 2 i 3 de febrer, mentre que Still Life es presenta els dies 4 i 5, la cita és al Lliure de Montjuïc.

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES