Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
Edicions 62 en català i Seix Barral en castellà han publicat recentment un nou volum de Siri Hustvedt, La dona que mira els homes que miren les dones. Tant en català com en castellà, els lectors poden disposar de diversos títols d’obres de ficció de Hustvedt, però fins ara mai no s’havia traduït cap volum d’assajos. És una bona notícia que existeixi el projecte de recuperar i publicar algunes de les obres de fons d’aquesta escriptora i intel·lectual de primer ordre, sempre interessant i heterogènia, perquè la seva és una mirada intel·ligent que defuig els prejudicis. Com a intel·lectual, a Siri Hustvedt li agrada situar-se en la posició que ella anomena “al bell mig de la vall de la interdisciplinarietat” i escurçar distàncies que intentin superar l’abisme de la incomprensió mútua entre “les dues cultures” científica i humanística o literària. I, per altra banda, superar el prejudicis que contribueixen a fer invisible la tasca de les dones en totes dues cultures, o que en dificulten el seu reconeixement. Per a l’autora, “aquest llibre és un intent de treure l’entrellat d’aquesta pluralitat de perspectives”. La dona que mira els homes que miren les dones són, com diu l’autora, dos llibres en un. El volum s’articula en dues seccions i recopila un conjunt heterogeni d’assajos, escrits entre els anys 2011 i 2015, que exploren conceptes que provenen tant del món de les humanitats com del de la ciència.
La dona que mira els homes que miren les dones
En la primera part, sota el mateix títol general del volum, hi reuneix onze assajos sobre temes relacionats amb els camps de l’art visual i investigacions sobre el que anomena “els biaixos perceptius que afecten els nostres judicis sobre art, literatura i el món en general». Els assajos són textos escrits per a catàlegs d’exposicions, presentacions i conferències, entre els quals cal destacar-ne alguns com el primer que dóna nom a la secció i al volum, i que està dedicat a reflexionar, des del punt de vista de gènere, sobre les obres de Picasso, Beckman i De Kooning que s’exhibien en una exposició a Munich. Hustvedt projecta una visió analítica des de l’emoció, -per a ella, “l’emoció sempre forma part de la percepció, i en cap cas no va a part”- sobre la visió que aquests artistes donen de la dona i dels cossos de les dones. L’interessant és com Hustvedt es resisteix als encasellaments que separen el contingut de la forma, l’emoció de la raó, el cos de la ment, la dona de l’home, i a “qualsevol relat que converteixi l’art en una història d’èpiques rivalitats masculines».
En La màgia del globus, el Gos Globus Taronja de Jef Koons, venut per 58,4 milions de dòlars en una subhasta de Christie’s, li serveix per reflexionar sobre l’experiència de l’art com una relació dinàmica entre l’espectador i l’objecte a contemplar, i sobre el valor simbòlic d’aquesta peça com a metàfora del valor inflat de l’art avui en dia en un mercat especulatiu.
La meva Louise Bourgeois és un deliciós petit assaig interessant pels vincles emocionals potents que descobreix en les escultures de l’artista generades per la frustració de la dona artista; i per la reflexió a propòsit de la posició marginal que s’atorga a les creadores en el món de l’art: surten molt més barates, i com més grans millor i menys perill en reconèixer la qualitat i originalitat de les seves obres.
En No són competència aborda interessants consideracions de gènere a propòsit de la literatura escrita per dones i el sexisme conscient o inconscient que encara té tant de pes i que ella mateixa ha sofert i sofreix com a escriptora casada amb un escriptor. I com es troba en territoris predominantment masculins o femenins segons si publica en una revista científica o fa una conferència sobre temes científics, o si publica una novel·la o participa en un esdeveniment literari. Molts homes troben la seva pròpia vàlua en els ulls dels altres homes i la mirada de les dones no compta. No importa tot el que sàpiguen, senzillament no compten, cosa que és una tragèdia per la cultura.
Què som? Conferències sobre la condició humana
Sota aquest títol general, la segona part del volum aplega nou assajos que en la major part són textos de conferències llegides en convencions acadèmiques sobre neurologia i publicades en revistes de neuropsiquiatria. Territoris fronterers: aventures en primera, segona i tercera persona en l’encreuament de disciplines, Convertir-se en altres, Perquè una història i no una altra?, El suïcidi i el drama de l’autoconsciència, Fugides subjuntives: pensar a través de la realitat encarnada dels mons imaginaris, Recordar l’art: horitzontal i vertical o La importància de la filosofia en les qüestions del cervell, són els títols que ens poden donar una idea del seu recorregut per temes com els sistemes mirall del cervell, la recerca neurocientífica que relaciona la memòria i la imaginació creativa, l’epigenètica, el paper de les expectatives en la percepció; i pel món de les idees de pensadors que s’han convertit en fonamentals per al seu pensament: Margaret Cavendisch, el neuròleg i filòsof Pierre Janet, Sigmund Freud, William James, John Dewey, Martin Buber, Merleau-Ponty, Susanne Langer, l’antropòloga Mary Douglas o el psicoanalista D.W. Winnicot, entre d’altres. Especialment interessants m’han semblat els assajos Convertir-se en altres i Perquè una història i no una altra? per la vinculació que estableix entre el pensament i els sistemes mirall de la ment i el món de la creativitat i la ficció literària, tant des del punt de vista de l’autoria com del lector de novel·la que s’identifica amb els personatges; a més de l’exploració de les fronteres entre el jo i el tu, i el problema de la identitat en la relació amb els altres.
El darrer assaig, Els pseudònims de Kierkegaard i les veritats de la ficció, està dedicat a l’obra de Soren Kierkegaard, i és el text de la conferència inaugural d’una convenció internacional celebrada a la Universitat de Copenhaguen amb motiu del bicentenari del naixement del filòsof danès. En conjunt, són assajos molt diversos que representen la posició filosòfica de la vida intel·lectual, escrits posant sempre el punt de mira en l’amplitud, la complexitat i l’enfocament multidisciplinari. Per a l’autora, no hi ha cap disciplina prou complexa com per abastar tot el que significa ser un ésser humà, per això considera que cal adoptar diverses perspectives per copsar el que és l’ésser humà perquè des d’una sola posició, des d’un un sol punt de vista, des d’una sola disciplina és impossible. És essencial per a Hustvedt adoptar perspectives d’estudi i d’anàlisi diverses perquè afirma haver descobert que llegir sobre disciplines molt diferents li ha aportat flexibilitat mental. S’ha de llegir molt i llegir de tot, afirma rotundament.
A propòsit de llegir, els assajos de Siri Hustvedt, encara que els de la primera part estan destinats a un públic més general i els de la segona a un de més específic, tenen la virtut de ser, a més d’interessants, àgils i entenedors principalment per la claredat amb què exposa els seus raonaments i perquè concedeix molta importància a la forma literària en l’assaig. Tots els assajos tenen un caràcter narratiu que fa que el lector no perdi mai el fil del discurs; d’altra banda, la primera persona que adopta gairebé sempre atrau de manera empàtica el lector a seguir-la en el trajecte dels seus raonaments. La seva experiència com a narradora hi té molt a veure, de fet explica que sempre que és possible adopta en l’assaig una forma narrativa perquè considera que es la forma més natural en l’ésser humà de transmetre idees, experiències i coneixements. El que demana al lector, ens diu, és “obertura, cautela davant dels prejudicis i la bona voluntat de viatjar amb mi per terrenys on el sòl potser és rocós i la vista emboirada, però on malgrat tot, o potser justament per això, s’hi poden trobar determinats plaers.” Certament, llegir-la és un plaer perquè en els temps que corren, la mirada d’una dona brillant i intel·ligent com Siri Hustvedt resulta il·luminadora i imprescindible.
