Salvador Rich. Barcelona
Aquesta és la història de quatre amics al llarg dels any. Es coneixen a la universitat i els seguim al llarg de tres dècades més. Un d’ells assumirà -tot just passades les primeres pàgines- un paper protagonista i els altres tres quedaran en un segon terme –especialment dos d’ells-. El veritable centre del llibre és en Jude, un noi, un home, turmentat per una infantesa i adolescència de maltractaments i abusos sexuals. A través de flashbacks i a mida que avança el llibre anem sabent per tot el que ha hagut de passar, i perquè ja sent un home fet i dret necessita autolesionar-se física i psíquicament. Jude ni tan sols es creu merèixer l’afecte dels seus amics ni d’altres personatges que apareixen al llarg d’aquest novel.la. El seu turment -el passat i el present- acaba sent el veritable protagonista del llibre. El nostre, l’excessiva durada del text . Per a qui el vulguin llegir en paper, alerta: a un servidor li ha costat una tendinitis al braç esquerre.
A veure. No hi ha dubte que l’autora ha begut de les fonts dels millors best-sellers. Els diferents episodis del drama estan encertadament distribuïts al llarg –molt llarg- del llibre, de manera que tot i que podem intuir què va passar i que passarà en aquest savi crescendo, igualment ens sorprèn i fins i tot commou. Però aquí mateix també hi ha la seva –en la meva opinió- errada. No és gaire creïble tant de dolor en una sola persona. Si en comptes de seguir les seves vicissituds del passat en flashbacks l’autora ens les hagués presentades linealment ens podríem pensar que estem llegint un Oliver Twist contemporani. El seu passat li impedeix tenir relacions sentimentals i especialment sexuals, i el fa menystenir-se, però en canvi ens presenten la seva relació d’amistat amb JB, Malcom i Willem com perfecta i constant, sense fissures.
Mentre llegia la novel.la em preguntava com havia començat aquesta amistat. Què havia fet que una persona tan turmentada com Jude s’obrís a tres desconeguts, i què havia fet que tres desconeguts busquessin l’amistat d’una persona tan tancada en banda. Són preguntes sense resposta. A més, cal tenir en compte que tot i ser els seus amics i fins i tot la seva família, Jude mai no els explicarà el que li va passar, ni tan sols al llarg dels anys ni quan els vincles d’amistat s’estrenyen. Per mi, aixo tampoc no és gaire creïble, però tot i amb això, quan passava les pàgines m’ho creia, o m’ho volia creure.
El cas és que el llibre t’atrapa. Des de les anècdotes de la convivència –quan són joves- dels amics, amb les seves anades i tornades, les baralles i les reconciliacions, el pis petit i sòrdid on allargant els braços poden tocar les dues parets de la sala, les festes… fins a la llista esgotadora de desgràcies que li han passat a Jude amb totes les seves conseqüències físiques i morals. Si ho pensem bé, potser ens agrada llegir desgràcies. Al cap i a la fi, no ens entestem a veure un dia sí i un altra també els informatius? I potser aquest gust és el que fa que Tan poca vida superi a ulls del lector les seves incoherències. És clar que també hi ha altres atractius: la contraposició de les desgràcies d’en Jude amb el seu propi èxit i el dels seus amics (tots quatre arriben a ser professionals força reconeguts) i, per damunt de tot, Nova York, la ciutat de les ciutats, millor que descrita: viscuda. Una Nova York que tots hem somiat: la dels lofts de disseny i de les festes a la teulada, la dels barris d’artistes i galeries d’art al costat de les botigues de barri amb la fruita al carrer. La novel.la està plena de discussions sobre art, de descripcions d’obres molt probablement inventades però que gràcies a l’autora visualitzem com si estiguessin penjades a la paret del nostre menjador.
Un darrer element, si sou d’aquells que compreu el llibre per la portada: la fotografia és de Peter Hujar, de qui fins fa poc s’en podía veure una exposició a la Fundació Mapfre de Barcelona (tot i que aquesta no hi era). Es diu “Orgasmic man”. Si sabeu alguna cosa d’Hujar, no us costaria imaginar-lo a la terrassa del primer pis que compartien Jude i Willem, amb una cervesa a la mà i una cigarreta, xerrant amb d’altres artistes tan alternatius com JB i com ell mateix. Aquest és la imatge dels quatre amics amb la que, quan he tancat el llibre, he decidit –inconscientment- quedar-me.
