Caminar està de moda. Aquesta és almenys la sensació que transmeten moltes editorials que porten un temps traduint llibre precisament sobre el fet de caminar i de connectar amb la natura. Les llibreries s’han sumat a aquesta moda i són unes quantes les que dediquen taules i prestatgeries senceres a llibres com Caminar, de Henry David Thoreau (Angle), Elogio del caminar, de David Le Breton (Siruela) o Caminar, de Robert Louis Stevenson (Nórdica). Són només uns pocs exemples dels molts títols que es poden trobar. En realitat, el fet de caminar, la connexió amb la natura i amb un mateix semblen formar part d’una mateixa tendència, i és per això que un lector pot saltar fàcilment de l’Elogio del caminar de Le Breton al Walden de Thoreau (Símbol/Errata Naturae) i després a la Biografia del silenci de Pablo d’Ors (Angle/Siruela). No és estrany, doncs, que també estiguin proliferant els assajos -lleugers- que parlen sobre el valor del silenci i de la reconnexió amb un mateix i amb la natura. O, el que és el mateix, que parlen de la necessitat que tenen molts individus d’aturar-se un moment de l’estrès de la vida moderna, i reflexionar per tal de no perdre la nostra vida espiritual.
Cal dir, però, que aquestes necessitats no són només patrimoni dels nostres dies. A fi de comptes, Thoreau o Stevenson van deixar escrites les seves obres fa molt de temps. Però sí és cert que ara hi ha una revifalla d’aquestes necessitats o modes, a la que jo personalment m’he apuntat, tot i que la culpa no hagi vingut per cap d’aquestes obres citades, sinó pels viatges a peu del barceloní Josep Maria Espinàs. Més o menys tothom coneix aquesta faceta viatgera i caminadora d’Espinàs, però tinc la sensació que l’interès per aquests llibres s’està perdent una mica. I és una autèntica llàstima. Si no vaig equivocat, són disset els llibres que l’autor va publicar explicant les seves passejades per diverses zones d’Espanya, alguns d’ells van aparèixer a la mítica Biblioteca Selecta, però ara es poden trobar tots a l’editorial La Campana. De tots aquests, vaig decidir començar per A peu per Castella: Terres de Sòria, perquè d’aquesta manera se saciava la meva curiositat per aquesta sèrie de l’Espinàs i per les terres manxegues.
Primer de tot cal dir que en aquests llibres l’autor no pontifica, no pretén donar lliçons de res, no es queixa de la vida moderna ni fa cap elogi de la natura. Diguem que el que mou a Espinàs a fer aquests viatges és més aviat una necessitat de conèixer unes terres, de parlar amb es seves gents, de deixar-se endur, de sentir-se alliberat. L’autor fuig de les grans rutes turístiques i es dedica a passar per pobles poc habitats, s’allotja en petites pensions, entra a restaurants d’aquells de tota la vida: “Jo no he volgut incloure Covaleda en aquest viatge perquè algu m’ha dit, a Barcelona, que era preciós, és el lloc on la gent va, i la turistificació m’ha fet por. Ningú, en canvi, m’ha parlat d’Abejar, de Villaciervos, dels pobles del páramo, perquè no hi va ningú.” Vaja, que l’Espinàs trepitja aquelles terres que semblen una mica oblidades, deixades de la mà de déu i que, com bé mostren els seus llibres, tenen tantes coses a oferir. En el cas d’A peu per Castella, l’escriptor ens porta per les terres sorianes, pels petits poblets de la Castella profunda, com Garray, Hinojosa de la Sierra, Langosto, Derroñadas Vinuesa i Molinos de Duero, entre altres. Són indrets de pocs habitants, on la vida sembla que ha de ser una mica dura o, almenys, desolada.
Diu Espinàs en un moment del llibre: “Estic caminant per Castella, amb la modèstia i la tenacitat de l’observador que vol absorbir colors i formes, abocat tan enfora com pot; viure la sensualitat dels instants, no mirar amb les idees, per poder trobar idees més fresques amb els ulls.” I afegeix més endavant: “Si havia triat Sòria era per veure-hi allò que no m’és familiar, allò que li pertany com un patrimoni singular, el secà del gran mosaic del blat i, sobretot, l’ermàs inacabable del centre mesetari, la nuesa del páramo castellà. I viure’l des de dins, no des de la finestreta d’un cotxe, sinó trepitjant-lo, caminant-hi.” És així com l’autor recorre Castella, seient en un banc al costat de gent autòctona, la majoria ancians, amb el desig de poder iniciar una conversa i, sobretot, escoltar, amarar-se de velles idees que per a ell són noves. Però com diu unes quantes vegades, hi queden poques veus a la Castella profunda: “El silenci avança per Castella com una llavor que transporta l’aire.”
Espinàs no fa aquest viatge sol, l’acompanyen tres persones més, Sebastià Alquézar, Pau Ramis i l’editora de La Campana, Isabel Martí. Però això no vol dir que aquest sigui un viatge de grup, sinó més aviat un viatge on quatre persones es fan companyia, però sense oblidar que cada un d’ells fa el seu viatge personal. I és per això que moltes vegades se separen, es perden la pista, es retroben, s’expliquen el que han viscut. Perquè, en essència, cada viatger fa el seu viatge, estableix les connexions que necessita en cada moment, sense sentir-se condicionat per les necessitats de l’altre. I d’aquesta manera, aquest caminar per Castellà esdevé un viatge apassionant ple d’històries, de vivències, d’ésser humans, de solitud, d’una natura poc amable; és una ruta per uns paratges que s’estan oblidant, i amb ells la riquesa històrica i cultural d’un passat que va ser més esplendorós. Caminar com ho fa l’Espinàs, amb aquesta modèstia, amb aquesta necessitat de deixar-se seduir per gents i paisatges inesperats, resulta apassionant. Espero que aquesta sèrie de llibres no s’oblidin mai, perquè estan plens de testimonis i d’una humanitat que a mesura que passi el temps serà més necessària recordar.
