Salvador Rich
És curiós quan els llibres t’arriben a les mans en el moment més oportú. Quan et parlen de temes que et ballen pel cap o que fa uns dies no paren de sortir als mitjans, per exemple. Es diría que els han escrit per a tú, o per a aquell moment concret, i no és així. En alguns casos els llibres, per molta novetat que siguin, porten mesos al calaix, primer de l’autor, i després de l’editor de torn. Jo m’estimo més dir-ne coincidències afortunades.
I Al cor dels homes (Empúries/Libros del Asteroide) em va caure a les mans en un moment en que el tema de l’assetjament i l’abús a les dones començava a encapçalar pàgines de diaris i omplir les xarxes socials gràcies als escàndols de Hollywood i al judici de la tristament autoanomenada “Manada”. Tot plegat amb aquell tuf de prepotència i malentesa masculinitat que arribava a voler culpar la víctima. El més preocupant de tot és que, en una enquesta realitzada a tenor d’aquests i d’altres fets semblants entre gent molt jove, el resultat sigui que els nois troben fins a cert punt normal els abusos. Els pitjors estereotips, que a voltes semblen caricatures, resulten ser veritat.
I aleshores llegeixo el llibre. Una història de tres generacions d’homes en un mateix campament de boy scouts, una institució que a nosaltres ens pot sonar una mica exòtica, però que sabem del cert –i si no, només cal que us llegiu el llibre- que inculca uns valors al jovent que avui en dia es consideren passats de moda. El mateix autor, Nickolas Butler, ha passat per aquests campaments i s’en considera totalment partidari. De fet, a la seva primera novel.la, Canciones de amor a quemarropa, ja retratava els valors d’una generació. Ara del que ens parla és de com canvien i perviuen (o no) al llarg de tres generacions. Són histories lligades, però que de fet podrien ser ben independents, perquè cadascuna té el seu propi protagonista i la seva problemàtica tot i que un mateix rerefons. I per molt que passin a l’Amèrica més rural i per tant desconeguda per a nosaltres, els sentiments i les situacions que s’hi descriuen ens són realment properes. No és casual: Un tema, una situació ben descrita, s’universalitza.
La solidaritat, la camaraderia, la defensa del dèbil, el rebuig de la violència (el llibre qüestiona directament la lliure possessió d’armes), les bones maneres, i tot allò que ens fa –com dirien les nostres avies- més persones, són els temes en torn els quals volta Al cor dels homes, i resulta que sí, que els homes –si més no, alguns segons Butler- tenen cor. Es preocupen per les seves relacions amb les dones, per les seves relacions entre ells, per aquells que pateixen i per els que són víctimes d’abusos. Però també hi ha sempre aquella cuirassa de masculinitat tan semblant a la indiferència, i aquell desig de sexe sovint egoista que ho enterboleix tot. El que a alguns ens continua semblant un xic marcià és que, per parlar de tot això, ens haguem de situar en un campament exclusivament masculí, com si només entre homes poguéssim parlar de certs temes, com si relacionant-nos amb les dones amb finalitats diferents de les sexuals, fóssim menys masculins, menys homes.
Amb només dos llibres a l’esquena, ningú no pot dubtar que Butler és un autor amb moltes coses a dir. Amb una prosa fàcil, amb històries properes, fa que ens qüestionem allò que és més important, allò que portem –o hauríem de portar- al cor dels homes… i al de les dones. Jo ja espero el seu proper llibre.
