Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Dintre del gènere fantàstic i la ciència-ficció, l’escriptora californiana Ursula K. Le Guin (Berkeley, 1929) ocupa un lloc rellevant. De totes les seves obres, hi ha un parell de sèries que la fan especialment coneguda. Una és la del cicle d’«Ekumen», nom que fa referència a una federació galàctica formada per dotzenes de planetes habitats per éssers humans. A aquest cicle pertanyen obres com El món de Rocannon (primera novel·la de l’autora, publicada el 1966), Planeta de exilio o La ciudad de las ilusiones. Si no estic equivocat, d’aquestes tres, només la primera es pot trobar en català i castellà. Fa uns any l’editorial RBA Libros va agrupar les tres en un volum (Mundos de exilio e ilusión), avui difícil de trobar. L’altra sèrie és la de «Terramar», formada per cinc novel·les i diverses històries curtes, un cicle que es va iniciar l’any 1968 amb Un mag de Terramar. Aquestes novel·les les va publicar en català Proa i Edhasa, però ara mateix l’única manera d’aconseguir-les en una llibreria és a través dels volums en castellà de l’editorial Minotauro que recullen tot el cicle.
El protagonista d’Un mag de Terramar és el jove Ged, que quan descobreix que té poders, decideix anar a una escola de màgia a l’illa de Gont per tal de potenciar les seves habilitats i esdevenir un gran mag. Allà ràpidament descobreix les llums i les ombres de la màgia, i especialment el risc que comporta fer determinats encanteris. Ell és orgullós, una mica impulsiu, accepta sense pensar gaire qualsevol repte, i sembla que tot apunta a què arribarà lluny, però a cop d’errors aprendrà que determinades accions poden tenir conseqüències perilloses. Poc a poc, en Ged va situant-se en aquest nou món, alhora que va madurant com a persona. En el seu camí es creuaran companys, mestres i situacions que el posaran a prova. Serà capaç de lluitar contra grans dracs, però el seu enemic més gran és el que ha creat ell mateix per imprudència i és en aquest conflicte on anirà aprenent les lliçons més importants.
Aquestes històries de Terramar tenen molts adeptes, només cal que mireu per la xarxa. Quan van ser publicades, als anys 60 i 70, el gènere fantàstic no tenia tanta anomenada i com podeu imaginar, les dones ho tenien una mica més complicat per fer-se un forat en la literatura fantàstica. L’estil que Ursula K. Le Guin imprimeix a aquestes novel·les és considerat soft fantasy, és a dir, que dintre del gènere són novel·les més aviat senzilletes, fàcils de llegir. Els defensors de l’obra de Le Guin addueixen que sota aquesta aparent simplicitat hi ha un cabal de reflexions molt més madures. Un mag de Terramar no deixa de ser una novel·la de transformació, les aventures d’un nen que creix entre ensopegades i encerts, entre l’orgull i la humilitat, entre l’èxit i el fracàs. Ara bé, tot i que sí que es podria extreure aquesta lectura més profunda, diria que és una mica forçada.
M’explico: sota la meva opinió, Un mag de Terramar -de moment, parlo només del primer llibre de la sèrie, que és el que he llegit- és una novel·la molt senzilla i bastant superficial. L’autora no aprofundeix en els conflictes, hi ha personatges que apareixen i que sembla que donaran molt de joc, però ràpidament desapareixen. Les situacions complicades acaben en un obrir i tancar d’ulls, els reptes als que s’enfronta el protagonista no duren gaire, la rivalitat amb els companys no s’exprimeix el que seria desitjable i fins i tot el desenllaç és massa light. Encara que alguns lectors consideren que Un mag de Terramar va molt més enllà de la narrativa juvenil, jo no ho veig tan clar. Per a mi és bàsicament una novel·la juvenil que ha estat superada per altres obres més actuals. Sense anar més lluny, si pensem en la saga de Harry Potter, no hi ha color. En la saga de J. K. Rowling hi ha més complexitat, més aprofundiment i, sense cap dubte, més imaginació. Ara bé, cal ser justos amb Le Guin, i reconèixer-li el valor d’aquesta obra en el moment de la seva publicació, i en els següents dècades. Per a moltes generacions, quan la literatura fantàstica estava arraconada, aquestes històries de Terramar devien ser un autèntic goig. Però vist des de l’actualitat, quan el gènere s’ha diversificat i dignificat tant, crec que aquesta obra de Le Guin s’ha rovellat amb el pas del temps.
Potser peque d’admiradora de Le Guin, i el que vaig a dir ho dic des del respecte a la diversitat d’opinions, però crec que aquesta crítica està feta amb poca perspectiva. Voldria començar a dir que comparar-la amb Harry Potter i dir que no hi ha color és una injustícia enorme (i jo sóc de la generació Harry Potter, vaig endinsar-me en el món de la literatura de la seua mà i li tinc una gran estima a la saga i a l’autora). Harry Potter beu indubtablement de Le Guin i rellegir ara el primer llibre de la saga se’m fa impossible perquè em sembla senzill i amb molts clichés, mentre que no em pasa el matix amb el llibre de Le Guin. No trobe que siga una novel·la que s’haja rovellat i ho dic amb coneixement de causa: vaig llegir “Un Mag de Terramar” a 16 anys i em va enamorar; la vaig rellegir a 23 anys i em va tornar a enamorar tant que em va portar a voler llegir tots els llibres d’aquesta autora (encara em falta camí però, de ganes, no me’n falten). També considere que jutjar la complexitat dels personatges de Terramar havent llegit tan sols el primer llibre és impossible (tot i que l’evolució de Ged des de que és un nen fins al final on s’enfronta a la seua foscor acceptant-la com a pròpia i donant-li nom em sembla extraordinària). A més, recentment he acabat de llegir l’última novel·la de Terramar, Tehanu, on encara es veu més la seua evolució (i la d’altres personatges). Le Guin no és una autora que s’haja de llegir pensant només en la història, s’ha de llegir buscant tot allò que no diu, tot allò que amaguen les seues paraules. Després d’haver-me llegit una desena de llibres seus ja puc dir que les seues històries no són sempre històries planes i senzilles, sempre amaguen part de les seues ideologies feministes, anarquistes i en defensa de la natura. És veritat que ella va dir que en aquest llibre va pecar de seguir amb els cànons de l’època (viatge de l’heroi protagontizat per un home blanc) però això no li lleva importància als valors que el llibre aporta. I aquesta és la meua humil opinió.