Ombres d’un passat lluminós

‘Un artista del mundo flotante’, de Kazuo Ishiguro, està protagonitzada per un pintor que rememora la seva vida amb certs remordiments
un artista del mundo flotante kazuo ishiguro

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Reconec que no havia llegit res de Kazuo Ishiguro fins que li van donar el Premi Nobel de Literatura, i això que tenia diversos llibres seus a casa. Vaig començar a endinsar-me en la seva literatura amb la seva primera novel·la, Pálida luz en las colinas (Anagrama), una obra que em va agradar força i que em va deixar amb ganes de més. Per manies meves, he continuat llegint l’obra de l’autor britànic (nascut al Japó) per ordre cronològic i és per això que ara em trobo amb Un artista del mundo flotante (Anagrama) a les mans. El protagonista d’aquesta novel·la és un home ja gran, Masuji Ono, que recorda diversos moments de la seva vida, especialment els que estan relacionats amb la Segona Guerra Mundial.

Diguem que la seva memòria està plena de fantasmes. Quan comencem a llegir la novel·la, sembla que aquest és un home afortunat, que ha tingut una vida tranquil·la i ara gaudeix de certa tranquil·litat i prestigi. En certa manera, així és, tot i que amb matisos. Diguem que les coses no han estat tan senzilles com semblen i a mesura que anem llegint ens n’adonem, gràcies a les digressions que fa el propi Ono. Ell ha dedicat la seva vida a la seva passió, la pintura, una professió que li ha valgut prou reconeixements, un fet que va aprofitar per implicar-se en qüestions d’Estat. Aquesta implicació és precisament una de les raons que en el passat li va portar certs maldecaps i va fer que perdés la relació amb algun dels seus amics.

El compromís amb la seva obra, que va agafar un rumb diferent a la tradició que llavors imperava en l’art japonès, i amb determinats valors polítics en un moment en què Japó vivia temps convulsos va fer que prengués determinades decisions sobre les que després haurà de reflexionar, donat que no totes les veus que parlen sobre ell ho fan amb la mateixa consideració. Aquell Japó que ell defensava llavors contrasta amb el país que es va construir després de la guerra, una realitat que, en canvi, ell no rebutja ni condemna. Els temps avancen i ell no vol ser esclau del seu passat, tot i que no acaba d’alliberar-se de certs remordiments. I així ho demostren els seus temors quan la seva filla Noriko ha de casar-se.

Noriko s’enfronta al seu segon intent de casament. El primer va quedar frustrat quan semblava que tot estava acordat. La família del seu promès es va tirar enrere en l’últim moment, sense que se sàpiguen exactament les causes. L’altra filla, Setsuko, que sí està casada i té un fill una mica impertinent, té les seves sospites i de tant en tant li pregunta al seu pare. Aquest, davant el segon intent de matrimoni de la seva filla amb un altre noi, vol assegurar-se que res no sortirà malament. Vol garantir que quan la família d’ell investigui a la família d’Ono i Noriko per decidir-se a fer el pas, no passi res estrany, ni ningú digui alguna cosa inadequada sobre el passat d’Ono. És per això que l’ancià visita a vells amics i en un moment donat deixa anar un discurs sobre la consideració que en el present hi ha sobre la seva persona, per tal d’avançar-se a possibles comentaris d’altres persones.

En la memòria d’Ono, a més, hi ha la mort de la seva esposa i del seu fill durant la guerra, tot i que ell els recorda amb honor i orgull. La sensació és que el protagonista és una vella glòria que ha anat a menys amb el temps, fins el punt de no tenir ni tan sols el respecte del seu nét. Té una filla casada amb un home que a ell no li fa el pes, una altra filla amb certes inseguretats i carències emocionals. I el que li queda és una gran casa que va poder comprar quan encara era un artista respectable. La vida d’Ono, doncs, bascula entre un passat ple de remordiments, un present una mica gris i un futur incert. És així com Ishiguro va exprimint la consciència d’aquest personatge mentre el lector l’acompanya en les seves digressions.

En les dues novel·les d’aquest autor que he llegit, he trobat misteris existencials no resolts, informacions dites  amitges i algunes contradiccions intencionades, que fan que el lector hagi de reflexionar amb calma sobre tot el que està llegint. Ara bé, haig de dir que a Un artista del mundo flotante he trobat, potser, massa densitat. És a dir, hi ha hagut estones que se m’han fet un pèl feixugues de seguir i a mesura que m’anava apropant al final, fins i tot m’he impacientat una mica. Algú em pot dir que la literatura japonesa sovint té aquestes coses, i és innegable que aquesta és una història i una prosa molt japoneses, però tot i així, considero que aquestes digressions haurien d’haver tingut una mica més d’estímuls argumentals que servissin per estar més enganxats a la lectura. Al final em queda un sabor agredolç.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Eloy Moreno Diferente

    El més normal és ser diferent

    L'escriptor Eloy Moreno narra a ‘Diferente’ una història de superació, esperança i dol alhora que reivindica la diversitat entre les persones.
  • El sacrifici d'Ifigènia

    Ifigenia a Àulida

    La tragèdia d'Eurípides se centra en el sacrifici d’Ifigenia, quan el seu pare, Agamèmnon, lidera les tropes que han d’arribar a Troia, a la recerca d’Helena.
  • el matarife sandor marai

    L’origen de la violència

    A 'El matarife', l'escriptor hongarès Sándor Márai mostra com un nen innocent esdevé un criminal d'adult després de combatre en la Primera Guerra Mundial.
  • Un cor de neu Anna Manso

    Refer el que s’ha trencat

    A 'Un cor de neu', l'escriptora Anna Manso retrata la relació entre una mare i un fill que s'han distanciat per uns fets dolorosos del passat.