Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
En la novel·la negra la majoria de protagonistes són homes, encara que les dones s’obren cada cop més camí. Suposo que això és degut, en gran mesura, perquè en aquest gènere escriuen més homes que dones. O potser és que ens costa imaginar una dona policia o investigadora privada, tot i que la literatura ens ha donat grans personatges com la Lisbeth Salander de Stieg Larsson o la Kinsey Millhone de Sue Grafton. Sigui com sigui, el cas és que trobava a faltar que una protagonista d’una novel·la negra fos una dona.
En el cas de la nova novel·la de Carme Riera, Venjaré la teva mort (Edicions 62/Alfaguara), el personatge principal és Elena Martinez Castiñeira, una dona d’origen gallec. Com el xiquet que comença a tocar la bateria perquè el seu heroi és John Bonham, Elena comença al món dels detectius per la seva afició a les novel·les policíaques. Situada el 2010, Montserrat Bofarull la contracta per investigar la desaparició del seu marit com a conseqüència de la passivitat dels Mossos d’Esquadra. Anys més tard, amb la detectiu ja retirada, el sentiment de culpa la corca per dintre. La nostra protagonista és la culpable indirecta de l’empresonament de dues persones innocents i comença la redacció d’un llibre on explica els arguments i els seus sentiments. Ella va aportar la majoria de proves que van determinar que eren culpables, i temps més tard va descobrir que cap dels dos va ser l’assassí que cercava des d’un primer moment.
L’argument de la novel·la és precisament aquest, conèixer de mica en mica com es desenvolupa la trama que investiga i per la qual engega el llibre. El sentiment de culpa és ben present a la psicologia del personatge, quedant-se a dintre amb un buit personal que condiciona el seu dia a dia. A mesura que avança el llibre veiem quines són les causes d’aquesta insistència per revelar la veritat del cas. És un encert que malgrat que al principi es desvelen detalls rellevants, l’autora sap perfectament mantenir la intriga fins a la darrera pàgina. Un altre encert —i ja deixo d’afalagar— és que, com acostuma a fer la novel·la negra hi ha moltes crítiques a la societat i també una defensa de les minories. És un recurs que m’agrada molt, que els personatges parlin per boca de l’autora i que et facin reflexionar en mig d’una trama d’assassinats i culpabilitat. A més a més, hi ha certs diàlegs amb un humor que trenca amb el discurs general i, personalment, puc dir que mentre s’investiga un crim m’he rigut.
No obstant això, hi ha algunes crítiques que em semblen poc encertades, com el tema de les denúncies falses, que malgrat ser mínimes a la societat obtenen major protagonisme que el masclisme o l’assassinat de dones a mans de les seves parelles. Dintre d’aquest sac de crítiques que em sobra, col·loco també la del moviment okupa. Crec que els desnonaments, l’augment de preus i l’explotació d’espais naturals podria haver tingut un paper principal. Llegint sobre l’autora per saber més d’ella, trobo unes declaracions arran de la publicació de Natura quasi morta (Edicions 62) on deia que no tornaria a la novel·la negra. Sort que no ha estat així, perquè aquest és un llibre excel·lent i amb un títol encertadíssim, la venjança com a motor de feina.
