Luisgé Martín (Madrid, 1962) ha escrit diverses novel·les, i encara que és un autor reconegut, l’autèntic èxit li va arribar amb el seu darrer llibre, El amor del revés (Anagrama), un volum de memòries centrat especialment en els seus maldecaps de joventut quan la seva homosexualitat va topar amb una societat catòlica i poc tolerant que veia en la homosexualitat una perversió i una malaltia. Ara bé, més enllà d’unes memòries, aquest llibre és una història d’amor, de recerca de la pròpia identitat, dels ideals frustrats d’adolescència. Ja fa un temps que El amor del revés és a les llibreries, però sembla que aquest títol va arribar per no marxar. Em trobo amb Luisgé Martín al bar de l’Hotel Regina de Barcelona, fent una cervesa.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Si comparem el que expliques en el teu llibre amb l’actualitat, podríem dir que encara hi ha homofòbia a Espanya?
Les coses han canviat moltíssim, el que jo vaig viure a finals dels anys 70, 80 i principis dels 90 no té res a veure amb el que es viu ara. El problema llavors era la ignorància, ningú pensava que un noi normal pogués ser homosexual, sempre que es parlava d’algun gai era algú que coneixia a algú altre o, com a molt, algun tiet rar de la família. Amb el temps, la homosexualitat es va anar fent visible i la gent va veure que les persones normals també podien ser gais.
Llavors es creia que ser homosexual era una perversió…
És clar, però la perversió no venia donada per la homosexualitat, sinó pel confinament al que els gais estaven sotmesos. Els gais érem com vampirs que fèiem olor de sofre, obligats a moure’ns per un mon subterrani. Allò era vist com una actitud perversa. Ara, en canvi, sembla que Espanya és dels països més tolerants amb l’homosexualitat i amb la transsexualitat.
Tota Espanya?
Suposo que hi ha un repartiment geogràfic, no és el mateix viure a Barcelona o Madrid que viure a Sòria o Segòvia. De fet, en la promoció d’aquest llibre, se’m va apropar un noi de dinou anys a Segòvia amb un turment molt semblant al que jo vaig viure feia molt anys, només que ell tenia la sort de tenir el suport absolut de la seva mare. Tot i així, la seva vida era un infern, els seus companys es reien d’ell i va haver de marxar a estudiar a Madrid. Cap país passa de ser totalment homòfob a ser totalment tolerant. Calen diverses generacions perquè el canvi sigui complet.
Però les veus de l’homofòbia es van apagant…
La homofòbia, com el masclisme, porten temps perdent la batalla. El problema és que ara hi tornen a haver veus que defensen actituds masclistes o racistes sense cap vergonya, com és el cas de Donald Trump. I és possible que aquestes veus estiguin estimulant noves agressions homòfobes o masclistes, i fins i tot els seus missatges es colen als mitjans de comunicació.
Tenint en compte que els polítics han perdut la por a les conseqüències dels seus comentaris i accions, es pot produir un retrocés en quant a les llibertats aconseguides?
Sóc optimista, crec que per fortuna els drets dels homosexuals es van convertir en símbol dels drets civils en general, de les societats respectuoses i avançades. Però en altres àmbits hi ha actituds perilloses que segueixen vives en la societat; per exemple, l’altre dia en un bar vaig escoltar a dues persones que demanaven la pena de mort per als sense sostre! Dit això, revertir lleis que ja estan consolidades no crec que sigui tan fàcil, com és el cas del matrimoni homosexual. Sóc optimista, però una mica preocupat sí que estic per determinades qüestions, com és el cas de l’auge dels feixismes a Europa.
En el teu llibre, parles de com contactaves amb nois, per exemple posant un anunci en una revista i esperant que t’escrivissin una carta amb o sense foto. Ara, en canvi, tot és tan fàcil com descarregar-se una aplicació al mòbil. Com veus aquest canvi?
Ho veig amb molta enveja, perquè la meva vida hagués estat completament diferent amb aquestes aplicacions. Jo amb vint-i-cinc anys tenia una vida sexual precària. Però no només parlo de la vida sexual, la meva vida sentimental també hagués estat diferent. Ara bé, hi ha molts joves que ara veuen aquesta excessiva facilitat de tenir relacions com un problema. Quan és tan fàcil follar, és difícil trobar algun vincle que vagi més enllà d’allò sexual. Hi ha gent que això no l’importa, però d’altres ho passen malament perquè esperen trobar l’amor. Tot té els seus pros i els seus contres. A mi m’agradaria tornar a tenir divuit anys i Grindr al mòbil, perquè abans conèixer una persona era una qüestió d’heroisme, perquè podies estar intercanviant cartes durant tres mesos amb un noi i després resultava que no hi havia atracció i tot s’ensorrava en cinc minuts.
Llavors, creus que un dels grans problemes emocionals dels homosexuals ara és la dificultat de trobar una relació estable en un món de trobades puntuals?
Això té un punt de falsedat, perquè molts homosexuals que per una banda es lamenten de no trobar parella estable, per l’altra entren en l’engranatge i queden només per tenir sexe esporàdic. I també cal dir que aquesta frustració de la que parles és la mateixa que sentia jo en la meva joventut, quan em negava a anar als bars d’ambient perquè donava per fet que allà no era possible trobar parella estable, que tots eren uns degenerats. Però al final la gent acaba trobant parella i tenint una vida sentimental prou raonable. Ara bé, cal reflexionar sobre algunes coses, com la fidelitat…
Què vols dir?
Que quan la ment exigeix fidelitat, però el cos demana tenir sexe amb altres persones, hi ha un problema que cal arreglar.
I la solució passa per ser lliberals i tenir relacions més obertes?
La monogàmia és una construcció social que no té cap sentit. Tu no pots unir-te amb una persona i decidir que estareu tota la vida junts i que no tindràs sexe amb ningú més, sabent que el sexe conjugal va perdent qualitat.
Totes les teves ferides viscudes per amor i per la crisi d’identitat sexual estan tancades?
A vegades quan recordo moments viscuts de la joventut sento cert malestar, és clar, sobretot perquè això va lligat al sentiment d’envelliment, de què el temps passa. I suposo que les meves inseguretats, la meva autoestima d’ara és fruit de tot el que he viscut. És a dir, que si ara em costa fer determinades coses és perquè tinc el passat que tinc. Després queda el sentiment de nostàlgia, que és un neguit diferent, però també viu. De totes maneres, crec que he tingut una vida bastant plena i, per tant, no em vaig lamentant de res.
En el teu llibre, escrius que senties que t’enamoraves de desconeguts amb qui et creuaves pel carrer. Això li passa a molta gent. Va amb el caràcter?
Suposo que una mica sí, has de ser una persona enamoradissa perquè una bellesa o una mirada t’enlluerni de sobte. Alguna vegada vaig tenir la temptació de seguir una estona a algú que m’havia fascinat, però mai ho vaig fer. També crec que aquest sentiment va més amb els homes. Sovint faig el típic joc de demanar a un amic o una amiga amb quanta de la gent amb la que es creua en un carrer determinat tindria sexe. Els homes acostumen a donar percentatges molt alts, i les dones una mica més baix, no gaire més, però sempre van amb nota a peu de pàgina, és a dir, “amb aquest sí, però podria fer un cafè abans amb ell?”.
Tenint en compte tot el que vas viure durant la teva joventut, és més fàcil que aquest llibre connecti millor amb un públic madur més que no pas amb un de jove?
Crec que més enllà del fet narratiu, el que connecta amb el lector és la idea de la fragilitat del narrador, la meva, la d’un personatge que s’enfronta amb tantes adversitats, i això fa que qualsevol lector pugui connectar bé amb el llibre, fins i tot els heterosexuals. Un home em va dir una vegada que hi havia moltes formes de ser escarabat, i una vegada et sents escarabat et pots sentir identificat amb aquest llibre. Vull pensar que El amor del revés és, per sobre de tot, una història d’amor que parla dels ideals d’adolescència, de la construcció de la identitat… I, per tant, no és només una narració que parli d’una arqueologia de com es lligava abans.
Què et diuen les dones que han llegit el llibre?
Per exemple, una dona em va escriure una carta molt emocionant sobre un germà seu que es va suïcidar perquè no va superar les seves dificultats. Em deia que en el meu llibre veia tot el que el seu germà podria haver aconseguit si hagués aguantat una mica més. Et diré que amb aquest llibre m’ha passat per primera vegada allò de trobar-me lectors al metro llegint-lo, van ser tres vegades i eren tres dones.
I què et dius a tu mateix, després d’haver escrit El amor del revés?
Suposo que he aprés a estimar-me una mica més, a perdonar-me, a entendre millor per què vaig fer determinades coses. He posat ordre en algunes inseguretats, he passat comptes amb algun personatge… Però no sóc una persona diferent després d’haver escrit El amor del revés.
Amb la religió has fet les paus?
No, amb la religió mai faré les paus. Cada cop sóc més anticlerical i crec que la religió és un càncer. La religió no pot dir-nos què fer amb els nostres genitals, quan i amb qui. Molts problemes en la nostra vida vénen pel que la religió ens ha dit que hem de fer. A més, el catolicisme no ha canviat gaire, la religió segueix sent el verí del poble.
