Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
L’actor Pere Arquillué dirigeix aquestes dues peces breus, unes de les més conegudes i representades de Václav Havel, qui les va escriure com a divertiment personal i dirigit als amics però que han esdevingut de les més representatives, tant de l’autor com de la seva època. No han perdut vigència, el món d’avui és tant absurd i estrany com el dels anys setanta del segle passat i l’ésser humà, per més que prengui un nou aspecte i sembli sempre renovat, continua tenint dificultats de comunicació i comprensió.
Havel va néixer el 1935 i va morir el 2011. Poeta, dramaturg i activista polític, va viure la Primavera de Praga a fons i va ser empresonat i represaliat. Després, amb els canvis polítics diversos que es van esdevenir al bloc soviètic, va ser escollit primer president de la Nova Txecoslovàquia i amb la separació entre Txèquia i Eslovàquia, primer president de la República Txeca, tot i que va intentar conservar diferents lligams entre els dos països. Les èpoques de canvis democràtics situen en el poder personatges com ell, de l’àmbit intel·lectual dissident, però després acostumen a tornar a manar els professionals habituals del món polític.
El muntatge de La Villarroel s’inicia amb Audiència, un diàleg entre el directiu d’una fàbrica de cervesa i un treballador, un alter ego del mateix Havel, un autor de teatre represaliat pel règim i que tan sols ha trobat la sortida de treballar en una feina poc qualificada i embrutidora, a la fàbrica. El cerveser, amo de la situació però condicionat pel context polític, és pressionat pels qui li demanen informes sobre els treballadors i vol, més o menys, que el treballador lletraferit se’ls escrigui ell mateix. En el context d’un diàleg impossible aquest personatge mostrarà punts febles evidents, no ha pogut fer el que volia, també va tenir els seus somnis personals, i sent menyspreu i enveja per l’intel·lectual que manté els seus principis, malgrat tot.
A Vernissatge retrobem el personatge de l’intel·lectual en una visita a una parella amiga que li volen mostrar el pis que s’han arreglat, farcint-lo d’absurdes galindaines. La societat consumista i esnob sura en el context d’aquest matrimoni que és un retrat esperpèntic de molta gent. L’accés al confort, als bens materials i al consum cultural amb pretensions reflecteix, de fet, una solitud que intenta inferir en la vida dels altres i justificar-se amb les suposades existències mediocres de la resta. Una mena de gauche divine resistent, vaja, que es mou enmig de la por de quedar-se sola i sense l’amic que ha aconseguit una certa llibertat d’esperit malgrat la seva austeritat vital.
Havel s’havia representat, sempre de forma parcial i puntual, en diferents ocasions, a casa nostra, a finals dels anys noranta del segle passat. Ha estat un gran encert aquesta recuperació ja que hi ha aspectes que, si bé reflecteixen com un mirall estrafet l’absurda situació viscuda pels països de l’òrbita comunista, són universals i intemporals. Aquestes dues obretes, aparentment menors, no resultarien tan colpidores i contundents sense una molt bona direcció al darrera, el suport d’un equip brillant i uns actors de categoria i amb grans recursos. Julien i Gàmiz resulten excel·lents enmig del seu histrionisme, exigit pel guió, i Carreras, aquest home que mira i pateix la realitat des de la discreció i una certa resignació, el mateix. El text ha comptat amb una molt bona traducció de Mònica Zgustovà.
El muntatge també es beneficia d’una posada en escena de cara al públic, fet aquest que millora, gairebé sempre, l’audició i la percepció dels espectacles, tot i que hagi gustos per a tot i sembli aquesta una tria més tradicional però que avui, a causa de l’abús d’altres opcions, ha esdevingut absolutament moderna.
_______
Audiència – Vernissatge / Teatre La Villarroel (C/ Villarroel, 87) / Text de Václav Havel / Direcció de Pere Arquillué / Traducció de Monika Zgustová / Fins el 29 de juliol de 2018 / 1 hora i 30 minuts / www.lavillarroel.cat
Ahir vaig poder gaudir de AUDIÈNCIA I VERNISSATGE de Havel a la Sala Villarroel, tant pel texte, com per l’ excelent interpretació dels tres actors, i vaig trobar molt interessant que les dues obres comparteixin personatge, Vanke, un intel.lectual disident a la Primavera de Praga, que és interpretat per Joan Carreras, que a ROCK AND ROLL de Tom Stoppar, interpretava a Jan, un Intel.lectual que interpel.lava a un altre, en el mateix contexte històric. Ambdues obres, la de Havel i la de Stoppar em semblen dos visions complementàries sobre el compromis i el manteniment dels principis en una etapa tan convulsa com aquella, però perfectament aplicable a l’ actualitat.
Felicitats a Pere Arquillué i als tres actors.