Laura A. Baeza. Barcelona / @laurabaeza
Tres joves florentins, Enrico, Fabio i Francesco, als que sembla unir-los una forta relació més enllà de l’amistat, desapareixen a les gèlides illes Solovkí on havien viatjat per participar en un projecte de restauració del Monastir ortodox – i antic gulag- de la localitat impulsat per la Unesco. No hi ha noticies dels tres des de fa dies, fet al que se li suma la trobada del cadàver d’un jove alemany. Què ha passat o està passant? I, sobretot, com han desaparegut? Aquesta historia serà la que voldrà narrar Alessandro Capace i aquest propòsit serà el que el farà viatjar a les illes acompanyat per Julia, un antic desig de l’època de la universitat, perquè faci d’intèrpret.
Aquesta és l’espina dorsal construïda per Claudio Giunta a Mar Blanco (Alfaguara, amb traducció de Francisco González Rovira). A partir d’aquí, el lector coneixerà al protagonista absolut de la novel·la, un escriptor frustrat que, assumida la seva incapacitat per a la ficció se centra en la realitat. De fet, ell no aconsegueix passar de ser periodista freelance en diaris locals italians. Tan mediocre és a la seva professió com a la seva vida personal: matrimoni fracassat, pare sense sentiment paternal… Però potser ha arribat el seu moment, potser una exclusiva d’un cas tan mediàtic com la desaparició dels joves al mar Blanc faci canviar la seva sort.
Narrat en primera persona, Giunta presenta un thriller psicològic vehiculat a través d’una investigació periodística dirigida per un personatge ple de defectes, pors i derrotes. La cerca dels desapareguts portarà a Capace a connectar amb ells, la seva realitat i circumstàncies… submergint-lo en un viatge personal, íntim i introspectiu al temps que fa una revisió de tota una generació. Amb Capace de portaveu i amb l’excusa de la desaparició dels tres joves florentins, l’escriptor dispara contra molts altres objectius, com són les misèries del règim soviètic, la dominació que exerceixen determinades persones en comunitats, el poder de la venjança, el buit i desencant que certes generacions viuen tot i tenir-ho tot a l’abast, l’ètica periodística… Tot explicat amb una sabor àcid i precís, enganxós, que deixa rastre.
Malgrat no tenir un ritme desbordant, a les pàgines de Mar Blanco la tensió és sostinguda en tot moment, gràcies en bona part a una excel·lent ambientació: una illa fosca amb un passat encara més fosc, inhòspita, freda… on a més a més, en la seva persecució de la veritat de la desaparició dels joves florentins, el lector es troba amb una comunitat formada per personatges opacs, on tots semblen guardar secrets i on sembla sobrevolar una intensa violència. Així és com Claudio Giunta fa que el lector desconfií de cadascun dels habitants de les Solovkí.
També cal remarcar la recreació que fa l’autor societat florentina més acomodada, amb les seves gran cases i jardins, amb tot el temps per dedicar a banalitats, però no per a les preocupacions pròpies dels mortals. L’autor italià combina aquesta ambientació magistral amb una encertada creació de personatges, dotats de moltes arestes psicològiques, i ho acompanya amb una escriptura cuidada i una narració àgil, que aconsegueix atraure absolutament al lector. Encara que a estones es pugui trobar a faltar un poc més d’acció, Mar Blanco absorbeix, desconcerta i remou. És una novel·la entretinguda, sòlida, coherent i ben estructurada amb la que Claudio Giunta demostra que és un autor del que segurament en sentirem a parlar. Cal seguir-lo de prop!
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
