Vaig acostar-me a aquest llibre amb certa prevenció, no vaig ser admiradora de Rubianes ni vaig connectar mai amb el seu humor i crec que ha estat un personatge teatral excessivament mitificat, cosa que la seva mort relativament prematura ha potenciat. Però el llibre m’ha interessat molt més del que n’esperava i això, és clar, és obra de l’autor, un Bozzo que intenta ser sincer i ponderat a l’hora de recordar l’amic de tota la vida. El llibre és així mateix un passeig per una gran part de la història del teatre i de la societat de les darreres dècades, almenys d’una determinada manera de fer teatre. I una introspecció acurada i crítica a l’entorn de les relacions professionals i d’amistat.
Possiblement Rubianes o Bozzo no compartirien la meva opinió però, en alguns aspectes, Rubianes va ser un personatge amb alguns paral·lelismes amb algú tan diferent com Joan Capri. Tots dos evidenciaven una personalitat inclassificable, una gran capacitat de connectar amb el públic, fessin el que fessin. Tenien dificultats a l’hora d’integrar-se en una companyia disciplinada i posseïen la grapa d’identificar-se o fer que s’identifiquessin amb ells molts espectadors, la gent del carrer, en definitiva. La gent, tant en el cas de Capri com en el de Rubianes, ja reien en veure’ls. I tots dos tenien una vida privada i un tarannà íntim molt diferent del que es mostrava en públic i als escenaris, amb una part depressiva i ombrívola.
Les amistats que es fan en l’adolescència i la primera joventut acostumen a perdurar, s’estableixen uns llaços que superen diferències i que poden tenir alts i baixos però que compten amb una complicitat difícil de bandejar. Bozzo i Rubianes es van conèixer amb setze anys, van treballar i fer gresca junts i la seva relació es va mantenir al llarg del temps. Alguns dels amics i amigues de Rubianes han muntat una mena de penya, es reuneixen sovint i han aconseguit que es posés el seu nom a un carrer important de la Barceloneta, després de menystenir la possibilitat de què se li dediqués una placeta nova al Paral·lel. No és veritat, com es comenta en algun moment del llibre, que abans no hi hagués carrers dedicats a gent del teatre, el que passa és que molts d’aquells actors avui no formen part del nostre imaginari, com ara Teodor Bonaplata o Lleó Fontova. Alguns actors tenen fins i tot monuments dedicats, com Iscle Soler.
El llibre ens enfronta amb un Rubianes humà i contradictori, irritant i fins i tot incoherent en molts aspectes. És un mèrit de Bozzo mostrar, amb discreció crítica, aquesta part ombrívola de l’actor desaparegut. Rubianes, ja a escola era un típic mal estudiant, burleta i ocurrent. El llibre ens explica els viatges de Rubianes, alguns dels seus amors, sense entrar en detalls massa personals, i la seva relació amb els països africans que va conèixer. Les contradiccions personals s’evidencien en el seu contacte amb la gent del tercer món, una relació incòmoda i impotent davant de situacions de misèria generalitzada. Rubianes se’ns mostra com un personatge fascinant en molts aspectes, al qual se li perdonen estirabots i plantades, sembla inspirar una devoció gairebé incondicional malgrat que l’actor es mostrés molt reticent a l’hora de compartir l’esfera privada dels seus amics.
Bozzo creu que Rubianes podia haver estat un bon escriptor, però jo crec que l’escriptor en potència és l’autor del llibre, aquest Bozzo narrador que sura en els apunts biogràfics sobre l’amic perdut i que si hagués plantejat el llibre d’una forma més ambiciosa i sense la immediatesa que es percep, hauria endegat un notable estudi sobre l’amistat i els seus límits i condicionaments. I és que el llibre, més enllà de Rubianes, ens acostat al sentit i la necessitat de l’amistat, a la vida, en definitiva. En ocasions hi ha un excessiu interès de Bozzo per justificar, però això és el que fem amb els amics, intentar comprendre, explicar, treure aspectes positius de les seves contradiccions i petites traïdories. La part del llibre que ens descriu l’època de l’aïllament i la malaltia de Rubianes ens és molt propera, la reacció de l’actor davant de la mort no és estranya, l’hem pogut viure gairebé tothom amb gent que hem apreciat i estimat. Això de no voler veure ningú, d’aïllar-se amb poca gent, de defugir qualsevol tipus de comunicació…
Que Rubianes exercia una atracció especial sobre molta gent, tant en els escenaris com en la seva vida quotidiana, sembla evident. Era un comunicador d’origen, aquesta gràcia es té o no es té, i, en el món del teatre, el cinema o la televisió és on es fa més evident aquesta virtut tot i que crec que en totes les professions hi ha persones que posseeixen un do especial per desvetllar devocions, enamoraments o admiracions, no sempre justificables de forma objectiva. Sobre Bozzo, ja sabem què és un home de teatre important, amb una llarga trajectòria. Aquí es mostra com un bon escriptor i si no cau en el parany de la mandra, com el seu amic Rubianes, amb la seva llarga experiència en el món del teatre i els molts records i anècdotes que deu haver anat aplegant, ens pot donar moltes alegries literàries.
