Explica el llibreter Josep Cots que va ser a l’estiu de 2015 quan, finalment, es va decidir i va proposar a l’arquitecte Jordi Garcés mantenir un conjunt de converses llargues i pausades que després ell intentaria redactar. “Ell hi ha posat el gall i jo he tractat de posar-hi un farcit que pogués passar”, diu Cots, citant a Josep Pla, en la curta introducció a Autoretrat de Jordi Garcés (Anagrama) que signa abans de mimetitzar-se subtilment en la veu de Garcés. Llibreter i arquitecte es van conèixer als anys setanta, i van forjar una relació de confiança al voltant del taulell de la llibreria Documenta, a través de comentaris literaris, debats polítics i anècdotes vitals de tota mena. En aquella època Documenta, fundada el 1975, es trobava encara en la seva localització original a Ciutat Vella, a prop d’on Jordi Garcés i Enric Sòria havien establert el seu despatx.
El llibre no és el resultat, tampoc un resum o un recull, d’aquestes “converses de taulell”, però guarda en canvi l’esperit de les curtes trobades que, amb l’excusa d’un llibre, tots dos homes mantenien i en les quals l’atent llibreter va entreveure el valor de les anècdotes que Garcés explicava i de les reflexions que darrere s’hi amagaven. La riquesa de les converses mantingudes per a l’ocasió ha acabat resultant en un retrat polièdric i transparent, una fotografia d’un personatge profundament arrelat al món cultural barceloní de la segona meitat del segle XX, que ens descobreix, a través d’anècdotes i petites històries, l’estesa xarxa de relacions personals amb figures de l’àmbit cultural que, en part heretada del pare, el poeta Tomàs Garcés, i en bona mesura fomentada per ell mateix, ha gaudit al llarg de la seva vida.
Antoni Tàpies, Pascual Maragall, Foix, Sebastià Pons, Dalí… desfilen a través de la singular història que el veterà arquitecte va teixint amb els seus records, introduint-hi reflexions de tota mena, sempre des de la senzilla subjectivitat del qui explica el que sap i diu el que pensa sense afany de convèncer. “A mi el que em mou és la relació amb la cultura, ja siguin les lletres, la pintura… Mai m’han mogut els diners, ni el prestigi social convencional, però si que m’agrada el prestigi cultural.” En algunes de les memòries evocades treuen el cap tímidament satisfacció i fins i tot orgull.
Com no podria ser d’altre forma, el llibre també està replet d’arquitectes il·lustres, des de la Gauche divine de Bohigas fins al díscol Bofill, passant, per mestres com Coderch o Correa, contemporanis com Beth Galí, Manuel de Solà-Morales, o el mateix Enric Sòria, i arquitectes de generacions posteriors al protagonista com Miralles o Meritxell Inaraja. L’arquitectura no és, però, el tema central del text; apareix de forma natural com una cara més del poliedre, una part més de la vida de Garcés, desenvolupada a cavall entre el despatx professional i les aules de l’ETSAB o el politècnic de Lausanne. Ara bé, el valor de les reflexions sobre arquitectura que Garcés va filtrant al llarg de l’obra, ja sigui parlant del seu aprenentatge, de la forma com ha entès la docència, o comentant alguna de les seves obres més destacades, com el Museu Picasso de Barcelona o el Palau de Justícia d’Estrasburg, és innegable per a qui estigui interessat en la disciplina.
I aquest és, sense dubte, el gran encert del llibre. No és una obra sobre arquitectura, tampoc sobre el panorama cultural barceloní, ni unes memòries tradicionals, però en canvi s’aconsegueix parlar de tot amb naturalitat inesperada, passant de l’anècdota a la reflexió, de la família i la infància a la literatura, a través de la docència, per acabar sopant a París. “És agradable veure com parlant o recordant, lligues les coses: jo t’explico aquell banquet de quan tenia catorze o quinze anys i cito la Coupo Santo, tu investigues i descobreixes la copa de l’amistat i jo penso en les copes del FAD. ¿Deu ser veritat, o no…? Tant se val, perquè la salsa ajuda a fixar els records”. Sense voler fer un remake d’aquelles “converses de taulell” on es va forjar la seva relació, Josep Cots i Jordi Garcés han confeccionat un petit homenatge a la conversa espontània, interessant pels temes que hi apareixen i atractiva fer la forma natural de tractar-los, evocant el tipus de diàleg estimulant amb què, de fet, tots omplim les nostres vides i travem les relacions més duradores.
