Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Sangre en los estantes és un llibre atípic i amb una càrrega sentimental afegida. Avui ni el seu autor ni la seva emblemàtica llibreria de la Barceloneta existeixen. Per Negra y criminal van passar un munt de personatges del món literari i ara tan sols queda, al carrer de la Sal, una placa que recorda aquell establiment. Quan la llibreria va obrir, el 2002, encara el gènere era marginal. Avui estem fregant l’excés, una mica com s’ha esdevingut amb el turisme, tan sols cal veure llibreries i biblioteques i valorar els espais que se li dedica. Autors diversos s’han passat a l’enjòlit o al thriller, de manera permanent o ocasional, i fins i tot llibres clàssics són etiquetats com a negres si pel mig hi ha un crim, un misteri o violència de qualsevol tipus.
Camarasa va recopilar en aquest volum un munt de grans autors, els relaciona amb indrets, èpoques i cultures i a més a més intercala en el text vivències personals. No és aquest cap diccionari canònic sobre el gènere, malgrat l’ordre alfabètic en el qual s’ordenen es capítols, sinó tota una altra cosa, un llibre inclassificable i interessantíssim. L’índex dóna una idea de la varietat d’escriptors i escriptores que s’esmenten tot i que n’hi ha molts que surten de passada i per això seria pràctic un extens glossari al final. L’ordre alfabètic no es limita als noms dels autors sinó que inclou circumstàncies, anècdotes de tota mena, inclosos amors i desamors que es van forjar a l’entorn de la llibreria i les seves nombroses activitats. Moltes celebracions actuals sobre el gènere van néixer gràcies a l’impuls que el local de la Barceloneta va donar a la narrativa especialitzada en misteris i foscors. No és fàcil definir on acaba i on comença la negror d’un llibre i tampoc resulta tan senzill establir compartiments entre novel·la negra i policíaca, per exemple, tot i que sembla que Camarasa ho tenia prou clar.
Aquest llibre neix d’un encàrrec fet a l’autor per l’editor de Destino, Emili Rosales. Hi trobem referències a escriptors diversos, alguns de molt coneguts i d’altres que no tant. Molts llibres que ja són, gairebé, clàssics, estan avui exhaurits. El cinema o la televisió han donat rostres inoblidables a molts dels seus protagonistes. Camarasa ens explica moltes coses, informa sobre el naixement del gènere negre, sobre revistes especialitzades, opina i pren partit sobre uns autors i uns altres i, de forma inevitable, ho va de forma subjectiva i personal. Sobretot quan incideix en gent que ha conegut i apreciat, car molts grans noms van passar per la llibreria i van fer una bona amistat amb un llibreter tan poc convencional. En la dedicatòria reconeix i homenatja la seva companya Montse Clavé, que tant va contribuir a la mitificació de l’establiment.
Els temps van canviar i l’èxit del gènere va portar la decadència llibretera, Negra y criminal no va ser l’únic cas. Sangre en los estantes pot esdevenir un llibre de consulta, de referència, de descobriment d’autors i autores, tot i que també hi ha oblits i silencis, relacionats amb la inevitable tria personal. Crec que més que autors existeixen llibres. Dels mateixos autors, en aquest gènere i en qualsevol, podem llegir coses millors i coses pitjors o mediocres. El gènere ja no és menor però l’èxit i el culte el poden frivolitzar.
Sangre en los estantes es pot llegir en ordre o de forma desordenada i aleatòria. Com que és un llibre apassionat i apassionant té els seus punts febles, com ara, per exemple, les poques referències al que va representar La Cua de Palla, el poc que s’esmenta Pedrolo o que, per exemple, s’oblidi que Maria Antònia Oliver va crear una investigadora abans que Giménez Barlett. Però no estem parlant d’un cànon sinó de tot un recull molt ampli però no exhaustiu sobre aquest tipus de literatura, amb el valor afegit de l’experiència real d’una persona que depassava en molts aspectes l’ofici de llibreter.
No podem defugir la sensació, en llegir Sangre en los estantes, d’estar deambulant per una mena de testament literari imprescindible, lligat a la lectura però també a la ciutat de Barcelona, sempre en transformació i on es habitual perdre escenaris i veure’n sorgir de nous. González Ledesma, un autor que va tenir una molt bona amistat amb Camarasa i que aquest, al llibre, defineix con el jefe de la banda, va dir en una ocasió que Barcelona era la seva mare, ja que l’havia vist néixer i, al mateix temps la seva filla, ja que la veia canviar de forma constant i irreversible. Potser algun dia els fets criminals seran un exotisme residual, de moment, però, la temàtica i el gènere tenen present i futur i gaudeixen de molt bona salut.
